En un obrir i tancar d'ulls, hom pot deixar aquest pla físic amb totes les "pertinences i afeccions" que, il·lusòriament, han motivat la vida. Aleshores, davant el fet incontrovertible que hom deixa el cos físic i l'ànima retorna al seu lloc d'origen, a on queden la "propietat i l'aferrament" a tot el material, si en qüestió de segons hom se'n pot anar sense poder-se endur res? I el "sentiment de propietat" avarca persones i objectes. I, normalment, hom viu "com si no s'hagués de morir mai" (entenguis sempre, quan parlem de la mort, que la vida no s'acaba quan una ànima deixa la matèria, tant sols acaba l'etapa present existencial), com si la "meva" casa, el "meu" cotxe, els "meus" diners, la "meva" dona/home, el "meu" fill, els "meus" amics, la "meva" finca", el "teu" terreny, les "teves" propietats i, en general, tot allò que "jo tinc" o "tu tens", amb aquest sentiment de "pertinença", d' "exclusivisme", de "trofeu", d' "exclusió" dels altres, d' "orgull de possessió", etcètera, no s'hagués d'acabar mai. I tant efímer i il·lusori com és! I tantes mostres com en dona la vida dia a dia, de tot això, però en el fons sembla que plani aquell pensament de dir: "a mi això no m'ha d'arribar". El cas és que "això" si que arriba a tots, més tard o més d'hora, moltes vegades, sense esperar-ho, i aquell orgull, aquell "poder", aquell sentit de l'aferrament vers la propietat material i tot el que tinc, queda diluït, fos, fet res en qüestió d'instants, aleshores, hom pot tenir com un llamp de comprensió instantània, però "no hi ha res a fer" perquè l'ànima ja està partint.
Com s'ha d'entendre "ser dipositaris"? Ser "dipositaris" és ser "administradors", "els que tenen cura" d'allò que el destí, les circumstàncies o l'esforç ens ha posat a les mans, per administrar, per tenir-ne cura, conrear, fruir o beneficiar-nos-en. Sentir-nos "dipositaris" és ser responsables, és allunyar l'egoista sentiment de propietat (encara que ho sigui segons les lleis humanes), amb totes les seves connotacions negatives i d'exclusió. Des d'aquesta perspectiva sóc dipositari abans que "amo", i aquest sentiment m'esperona a tenir bona cura d'allò que s'ha dipositat a les meves mans, en definitiva, sota la meva responsabilitat. Pensant, a més, no només que allò no és "meu", sinó que tinc cura per dipositar-ho el millor possible, en noves mans en un futur més o menys proper.
Aquest sentiment de "ser dipositaris" està en consonància amb el respecte mutu entre les persones i amb els sentiments de cooperació i solidaritat humanes, amb la idea que som en un món per compartir i cuidar, entre tots els que hi transitem: i els uns tenim l' "obligació" de deixar-lo en condicions, per quan vinguin els altres.
El sentit de ser "dipositaris, com he senyalat abans, avarca tots els terrenys: jo no sóc "propietari" dels "meus" fills, de la "meva" dona, etc., en un sentit de "possessió".
Tots en conjunt som ànimes en convivència, interactuant i experimentant en tots els fronts de la vida. El "meu" fill és una ànima a qui he ajudat a disposar d'un cos físic o vehicle de suport. I és clar que també sóc "responsable" de la seva arribada a l'àmbit físic i del seu encaminament les primeres dècades de la seva vida: on ja haurà hagut de trobar el seu propi paper en aquesta etapa existencial. La "meva" dona és una ànima amb qui he col.laborat a fer possible, amb amor, tot el procés de la nova ànima incorporada, que en diem el "nostre fill", així com la seva preparació per la vida. I a més a més, dins els papers respectius que desempenyorem en aquesta existència, tenim moltes altres col·laboracions espirituals, socials, etc.
L' oblit de l'ànima és tant fort que ha generat entre els humans un sentit d'aferrament i de possessió, com per arribar a "creure'ns amos, propietaris exclusius" d'aquest bell planeta blau, del qual som "tant sols": dipositaris, administradors i mantenidors.
Les guerres i crims que ha portat la "creença" que "som els amos i cal defensar la propietat" de qui ens la vulgui arrabassar, han estat per mil·lennis inacabables. De fet qualsevol "creença" no és més que una "creació mental". L'oblit de l'ànima que és cada un ha fet proliferar l'ego i la il·lusió de maia, que son grans promotors de les creences, i com en un miratge, amb aparença de gran realitat, els éssers humans summament aferrats i identificats amb el cos de carn, hem cregut (mai tant ben dit!) en les creences.
La creença fonamental de totes les emocions baixes és: això és meu, i tants mals com venen d'aquí! Del cos, la creença és: Jo necessito. Mentre que l'ànima és el contrari: Jo, l'ànima, res no necessito. Les "creences" son programes "creats", veritables "virus" per l'ànima que ens impedeixen de ser feliços. La "creença" només es dissolt quan hom s'adona del poder de la veritat: aleshores s'acaba, desapareix, i hom retorna a la comprensió, a la realització.
Cal auto-observar en el particular dia a dia, si tenim "creences" i què condiciones en la nostra vida. Moltes d'aquestes "creences víriques" ens fan sentir "malament", tenir "males actituds i senzillament ser "infeliços".
Distingir les "creences" tant lligades a la "consciència física o de cos" d'allò que veritablement son els meus sentits d'ànima: l'Amor, el Silenci, la Pau, la Calma, el Perdó, l'acontentament, l'acceptació, el desaferrament i actuar en conseqüència: és el millor antivirus*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada