UN MÓN DUAL

       

L'acceptació,  de les persones, les situacions i les circumstàncies, sovint és la "clau de volta" de molts assumptes que, d'altre manera serien "insalvables".  El pas primer, d' 

"acceptar"(que no vol dir: "aprovar") com a pas previ, per tal d'abordar amb "bona predisposició i serenor", situacions "conflictives i/o problemàtiques", indica que, com a mínim, una de les parts, sap equilibrar, i fins i tot "salvar", la situació.

Ens belluguem en un món bàsicament "dual": (correcte-incorrecte, bo-dolent, etc.), o de "pols enfrontats".  Aquesta és una característica molt acusada del món en que vivim.  Que sovint porta a "re-accionar" amb precipitació, més que no pas a "re-flexionar",  i quan les "polaritats" s'endureixen, perquè cadascú s'aferra a la seva, per aquella enganyosa dicotomia de "guanyar o perdre", hom s'allunya de cap solució que, d'alguna manera, pogués satisfer a tothom, i només es poden albirar resultats "pitjors".

El món "dual" és així, i està fet com a "mida" de l'ego o de la part més "material" i "racional" humanes, així com també, utilitza la "ment més lògica" i "analítica" en l'intent global de "solucionar-ho tot" i, gairebé sempre, sense "solucionar res". 

D'una banda, per les "polaritats enfrontades", i de l'altre, perquè res del món espiritual i còsmic, com l'Univers, el Multivers i l'Omnivers, poden ser "compresos conscientment" des d'aquesta "ment material", inconscient i, per tant, d'utilitat molt "limitada" (malgrat que, com dic, s'utilitza pràcticament per tot). 

                                                                             

                                                                             

 La ment conscient, de l'ànima o del cor, és la ment de la saviesa, és la ment de la màxima informació i comprensió, és la ment més enllà de la "dualitat", del temps i l'espai que esclavitzen, de les "polaritats programades i/o manipuladores".  És la ment d'allò que sóc jo i que ets tu, i que veritablement ens uneix a la Font Més Elevada de Vida.

L'acceptació, és una vivència plena que un mateix ha de viure i experimentar.  I he de començar aquest aprenentatge "acceptant-me a mi mateix".  Només llavors estaré "a punt" per "acceptar als altres", amb tot el que comporta.

                                                                                 

                                                            acceptar-se  un  mateix

Quan l'ésser humà es planteja transcendir les "polaritats enfrontades", i opta per l'acceptació -com actitud bàsica i punt de partida-, és signe de serenor i humilitat, però sobretot, és un salt de consciència que l'allibera de la "dualitat" més primària, i li obre la Ment Conscient.

La "dualitat" limita i esclavitza als éssers humans, amb una enganyosa ètica de "divisió i llibertat". Algú amb una certa dramàtica sornegueria, ha dit que no hi ha millor esclau que aquell que no s'adona que ho és, i que fins i tot, "lluita" per conservar aquest "estatus" limitant i fals.