La "humilitat" és una de les virtuts més importants a l'hora de relacionar-nos i interactuar els uns amb els altres. És reconeixament i acceptació de l'altre. És l'antítesi de l'altivesa i l'arrogància, barreres que, sovint defineixen actituds negatives que discriminen i divideixen als éssers humans en detriment d'una convivència pacífica, lliure i feliç.
La "humilitat" brolla en mi quan respecto a l'altre com si fos jo mateix. La "humilitat", com moltes altres virtuts, resideix sempre en mi, però la "noto especialment" quan sóc amorós i comprensiu en la pràctica: és quan es manifesta en el pensament, la paraula i l'acció, i aleshores puc sentir la satisfacció "de ser humil", perquè puc reflectir-me en els ulls de l'altre. L'acontentament de l'altre, la seva joia, el seu agraïment, son el meu acontentament, la meva joia i el meu agraïment: és una de les plenituds que sento a dins, practicant la "humilitat" des de l'actitud oberta i la predisposició a donar.
La humilitat demana consciència de l'ànima i de l'instant present", si això no hi concorre, la "humilitat" pot ser que no ho sigui tant, i prengui el sentit d'una il·lusió enganyosa. Que enganyi a un mateix (inclús sense adonar-se'n) i, per suposat als altres.
La "humilitat" és una de les maneres més sinceres i honestes de mirar el món que ens acull, de sentir-nos partícips d'un mateix projecte i programa, d'estimar, respectar i preservar el nostre hàbitat terrestre: les persones, els animals, la terra i tots els ecosistemes que en son l'equilibri.
No obstant molts dels tractes destructius que rep el planeta venen a dir-nos que molt pocs se'l miren així -amb estimació i gratitud- i, és de conformitat amb "com ho fan", que lamentablement el tracten.
La "humilitat" és auto-respecte d'un mateix, i cap a tots i a tot, és comprensió i obertura, una energia inconfusible que s'obre pas a tots nivells i que diu, objectivament i recíproca, a qui tenim al nostre davant, què espera de nosaltres, i fins on hom pot arribar.
La manca de respecte al planeta aquí es palpable
La "humilitat" mantes vegades és confosa amb la "falsa modèstia" quan, qui la creu practicar, actua precisament en detriment dels "valors intrínsecs" de la humilitat-virtut. Des d'aquesta virtut sempre es pot ajudar, cooperar, fer servei, etc., però sense jactar-nos-en mai. Si hom se'n jacta es troba en el terreny de l'altivesa i l'arrogància: si és això el que succeeix ja no estic practicant la virtut de la humilitat, sinó els seus "contraris", que "necessiten" donar-se a conèixer o fer-se veure com a "practicants de la virtut" que, però, "se'ls hi veu la llauna".
La "humilitat" brolla quan hom flueix des de la consciència, sense expectatives, sense "esperar res", com qui passeja per un jardí de flors perfumat, o per la fronda d'un bosc que alegren els ocells, i no amb l'aire del que "ho pot destrossar tot", i no com un "perdona vides" sinó com el que se sent un més en l'Escenari del Món, formant-ne part, fruint-ne, experimentant la seva bellesa, la labor de tantes espècies, -col·laborant-hi, si cal-, aprenent d'aquesta Gran Creació, de les Lleis que la sustenten, des de l'ésser més insignificant, en aparença, fins a l'home, quan el seu creixement és equilibrat fregant l'il·limitat i l'impossible.
La "Humilitat" obre portes i finestres amb un somriure acollidor, agraït i pacífic, per on la pròpia ànima creix i genera, a través de la ment, pensaments amorosos, de germanor, on el positiu flueix per embolcallar cada ésser humà receptiu, cercador del senzill i profund alhora, i facilitar-li la tasca per l'auto-transformació espiritual en el transitar per aquesta vida física*
