Tenir el cos físic en una vibració correcta, i l'energia en perfecta harmonia, confereix pau interna i externa: vol dir que l'ànima està en plenitud. També comporta que els pensaments, les paraules i les accions, hi estiguin alineats, i per tant, que tot el que es generi sigui de la mateixa categoria.
Aquest estat, omple de bona vibració tot l'entorn per on s'interactua, i l'atmosfera harmònica que es genera, elimina arestes i poleix encaixos en qualsevol escenari. Sempre és així quan per tot vaig de dins cap a fora, és a dir, quan parteixo de la consciència per dirimir qualsevol circumstància.
Detectar si "estic en aquest estat" és molt senzill, si no hi estic, puc observar "que m'impedeix d'estar-hi", tampoc és un problema "difícil", sempre i quan em sinceri amb mi mateix, ho reconegui i ho accepti amb honestedat. I, evidentment, ho esmeni i faci per recuperar-lo, i procurar d'estabilitzar-m'hi. Si ja conec aquest "estat de consciència de l'ànima", no em mancara estimul per assolir-lo, no perdre'l i estabilitzar-m'hi més i mes. És un "treball individual" que ningú pot fer per mi, és el "repte" que enfronto per créixer i fluir amb enteniment.
Aqui ja no es tracta de "pregar i esperar", això seria "mera devoció" , sinó d' "elaborar espiritualitat", la pròpia espiritualitat intrínseca de que està dotada l'ànima, i sentint-me plenament l'ànima que sóc, reconeixent-m'hi plenament, empoderant-me conscientment, meditant, dialogant i tenint ioga amb la Suprema Font.
No puc tenir ioga amb la Font, si no sóc conscient de l'ànima. Si no sóc conscient de l'ànima que sóc, segueixo en les boires de la ignorància, segueixo en el pedregar de la inconsciència, en les vulnerabilitats de maia, en el laberint de tants miratges enganyosos, creences dins el temps il·lusori...
Qui m'inspira sinó l'Ànima Suprema, d'on vinc? Què remou els meus endins, com un estímul que en mi batega? Què m'alça incansable, a no defallir, una i altre vegada, en el meu camí, amb paciència infinita? Ressona molt a dins meu...
De dins cap a fora, brollen les respostes lluminoses del Silenci Savi, de la ment tranquil·la, de la consciència lúcida de l'ara i aquí, però també d'un origen antic que una gegantina intuició projecta damunt meu.
De dins cap a fora, és consciència plena, cap a totes les circumstàncies que el món enviï, amunt i avall, les interrelacions més diverses, la cooperació, la tolerància, per sobre de tot, la paciència, la serenor més inesgotable quan m'encallo com un ruc tossut..., i ràpidament hi torno a veure clar.
De dins cap a fora, sempre és la consciència, sempre és "adonar-me de...", sempre és visualització des de l'angle, o angles, de més perfecció, per seguir re-descobrint, que jo, l'ànima, sóc la que ho visc tot, la que ho aprenc, la que ho experimento, la que creixo, la que "recordo constantment al Pare" des de la "consciència de l'ànima", si se esvair tots els destorbs, i apartar tot allò que pretén distreure'm...
I sobretot: De dins cap a fora...
