SOBRE L'AMOR...

 

 L'Amor és la força més gran de tot l'univers.  L'Amor com més elevat més diví.  Com més amor poso en tot, més consciència, més lucidesa, més vivesa, més dolcesa, més estimació;  i més objectivitat, perquè l'amor, si veritablement "ho és", dissipa totes les boires mentals i fa que la "casa dels pensaments" esdevingui allò que pel seu natural te de ser: un pou de saviesa i d'inspiració.

L'amor més viu, ressona al cor i vibra en el plexe solar, somogut per la glàndula pineal (el tercer ull potencial de l'ésser humà), és l'Amor-Energia de la Font, que em preserva, si en sóc conscient, dels miratges enganyosos, amb que la matèria densa, malda per frenar-me en el Camí del Coneixement. Com més "consciència"  més "amor", com menys "consciència" menys "amor".

 

                                                                                  

 



 

Si dic "amor" a un tèrbol "aliatge", una confusió flagrant entre "donació"(generositat) i "egoisme" (sols penso en mi), és l' "amor" de molts humans, tamisat per l'ego (la falsa personalitat del vehicle físic), tendent tant sols a la "pròpia satisfacció" sense importar massa la de l'altre, però sobretot, allunyant-me del propi interior profund.

L' "amor" -no es fa- doncs "ja està fet": tant sols l'he de trobar en mi mateix, i després saber-lo apreciar en els altres.  Hi ha relacions humanes plaens, que no son, precisament d' "amor", però hi son qualificades depenent de cadascú.  L'amor es te, i cada un el porta dins -atribut de l'ànima-, i en sóc "conscient" en la mesura que el se sentir, perquè aleshores el puc reflectir, el "se donar" i puc fer feliç als que m'envolten, naturalment, originalment.

 

                                                                               

Si l' "amor" tot i tenir-lo dins, no el sento, ben segur que en sóc "inconscient" i no puc empatitzar positivament amb el meu entorn, doncs tampoc "capto" el que els altres m'envien o em donen.
Quan no sento que dins meu hi ha amor, "corro el risc" que baixes energies o capricis de l' "ego material", n'usurpin el seu lloc i em portin vers la infelicitat.
Tot plegat és un proces més -i prou cabdal!- que cadascú (si vol) ha de recórrer, més d'hora o més tard, depenent del moment vital i espiritual en que hom es trobi.

                                                                                 

                                
       Amb els millors desitjos de PAU, AMOR,FELICITAT  i
       LLIBERTAT vers el 2020 que comencem a transitar..!

UNA CONTESA AMB LES PRÒPIES OMBRES

Què és "Despertar Consciència?"  Suposa per mi algun repte?  Segur que aquestes paraules et poden sonar familiars.  Quina consciència caldria despertar?  És la que tinc cada dia per tot el que penso, parlo, acciono, interacciono i decideixo?  O n'hi ha una altre que desconec?  Una altre que em guiaria sàviament?  Una altre que és la meva veritable consciència espiritual i anímica?  Son preguntes, aquestes, que tothom es pot fer i que poden xocar amb algun anhel interior soterrat, que anuncia, de molt endins, aquesta possible "transmissió", directament de l'ànima al vehicle físic, i que potser està blocada per l'energia matussera d'un ego, personal i múltiple, efímer, que en la seva ignorància, impedeix tot creixement i barra tot progrés interior.

De fet, decidir-me a "despertar..." implica tanmateix una "revolució interna" i diu molt de la persona que assumeix aquest compromís.  Viure el moment present, d'instant en instant, serà molt convenient i necessari, per sortir i deixar anar, l'afecció al passat consumat, on res no s'hi pot fer ja, o per deixar el futur, ignorat i incert, per concentrar-me en un present nou, l'únic lloc on sempre puc incidir...    

                                                                         

                

Despertar consciència se que porta també a viure crisis personals i emocionals de més alta o baixa intensitat, depenent de cada candidat, del propi univers personal, de cada món de relacions.  Els canvis i transformacions que introduiré en la meva vida, seran prou rellevants per assolir la fita compromesa.  Crisis emocionals, perquè la realitat externa serà una altre, com a reflex del canvi interior, per tant, es transformen esquemes mentals, costums inútils i/o negatius, hom treballa per minimitzar o reduir la influència dels més pesats i negatius egos.

L'afinament del cos físic pot durar molt i ser llarg -com tota una vida- però el temps no ha d'importar, (com s'ha dit) sinó cada pas assolit en favor de la consciència.  La pròpia experiència portarà  progressivament resultats positius i fins inesperats:  la consciència física o de cos, s'esvairà en gran part per deixar pas a una coneguda, antiga i nova, "consciència d'ànima": El gran angular que ho ha de tamisar tot amb ètica suprema i una objectivitat, també superior.

                                                                               

   

Cada persona que s'implica en aquest treball interior, viurà la seva pròpia i valiosíssima experiència, obviament, depenent de molts aspectes, de la personalitat, de l'ego plural, en definitiva de l'afecció que el lligui a tots aquests aspectes il·lusoris, que alguns anomenen "Maia".  El grau que m'involucri serà determinant, i el que marcarà els aspectes més o menys "durs", d'aquesta lluita, bàsicament psicològica. Sens dubte és una contesa amb les pròpies ombres.

El "nou estat de consciència" que es va generant a partir d'anar despertant progressivament consciència, ineludiblement m'acosta a la Font Universal de Vida, a l'Ànima Suprema, i va afavorint la meva "connexió conscient amb Ella.  La meva permanència en aquest "alineament vibracional", sempre vindrà alimentada, per l' "estat de consciència" que es vagi generant a partir dels meus pensaments, paraules, accions i interaccions, amb el meu entorn, amb els altres i amb mi mateix.

No diré que sigui "senzill", però tampoc "impossible".  El grau de dificultat "és patrimoni de cadascú" i, per tant, del propi estat general. És important fer les primeres passes amb decisió i veure que sóc en el "camí correcte", en la "bona direcció", i que el "temps" no importa, i que res m'impulsa més que el meu propi anhel interior de coneixement i vida.

Hom podrà escatir el "sentit de la vida":  qui sóc jo? ,  d'on vinc? ,  a on vaig? ,  sóc aquí voluntàriament?  Quina és la meva comesa?

Començo per saber que el meu estat més original és la Pau, la Felicitat, l'Amor, la Veritat, el Poder:  així sóc estable i empàtic, i vull el mateix per tots els que m'envolten...

                                                           

                         

                                        

JUTJANT EL FER DELS ALTRES

                             
                                      QUAN SENTIS GANES DE JUTJAR A ALGÚ, ABANS MIRA'T EN UN MIRALL

Jutjant el pitjor dels altres -o simplement jutjant-los-, es fomenta el disgust i la divisió, es fa miques l'empatia (si en quedava), es trinxa el diàleg cordial i sincer, capaç de reconduir qualsevol situació adversa o  negativa, i sovint es fomenten les antipaties i les enemistats.  I d'una manera més o menys soterrada, en aquest tipus de judicis, hi pul·lula l'ego de l'arrogància (que es creu per damunt de tothom), que es pensa que "te dret a jutjar" totes les accions d'altres, -això si- passant per alt les pròpies, i doncs, perpetuant situacions enutjoses que, actuant amb "més consciència" podrien ser molt diferents.

I bona part d'aquesta actitud radica en una "baixa auto-estima personal"- del qui la pren, que "el fa ser, equivocadament,  crític jutge dels altres", malgrat que després, hagi de reconèixer, que això no li haurà portat la més mínima compensació, i més aviat, un cert malestar.

                                                                                     

Jutjar als altres, pot suposar també una forma de violència en el tracte personal o en el nivell psicològic.  Encara que, en el fons, sóc jo qui estic descontent amb mi mateix, i catapulto cap als altres la meva ira mal dissimulada, o la meva "mala fe", en forma de la crítica o judici que faig als altres.   Però el que me'n arriba desprès em pesa i m'angoixa: no m'allibera pas.  Contràriament a això el meu tracte i relació amb aquella persona ha empitjorat, i jo tinc "més pes a la motxilla" que abans,  i segueixo descontent amb mi mateix...

Moure el "xip" seria bo...  Primerament, procurar sentir-me equilibrat, siguin quines siguin les circumstàncies en les que em trobi.  I en el moment de relacionar-me amb l'altre, fer-ho de "dins cap a fora", de cor a cor, d'ànima a ànima, amb Consciència.  I no pas jutjant fets o actituds.   Però sí, tractant amb l'altre sobre els seus "talents i coneixements", interessant-me pels seus projectes de treball i de vida,  agraint-li  l'amistat i reconeixent les seves virtuts i qualitats.

     

                                                                                    

El resultat, si això es practica amb consciència, és tot un altre.  Abans que res és constructiu, i és un reconeixement mutu amb el qual edifico a una ànima que, com jo mateix, està en camí, explorant i vivint experiències, retrobant-se a si mateixa, amb la seva espiritualitat profunda i reconeixent-ne la transcendència intrínseca.

Cal l'atenció conscient sobre mi mateix, per adonar-me de quan "no" actuo correctament, quan manco a aquesta calma i en comptes de ser una benedicció serena per l'altre, puc arribar a ser tot el contrari perquè no he partit del meu interior (de dins cap a fora) i aleshores projecto en ell les meves mancances en la forma de judicis, que no tinc cap dret a fer i que espatllen la interacció.

Per això el sagrat consell que diu: "no jutjar",  i si estimular totes les virtuts, qualitats i aspectes positius, de tots els que ens envolten i ens acompanyen, amb els que compartim i interactuem i fem-les créixer amb alegria, com si d'un jardí florit es tractés i del que tots ens nodrim.  Davant d'això les ombres tenen menys preponderància, menys pes, i es combaten amb les millors energies en comptes de projectar-les a algú*

                                                                                     

                                             

                                  ... recorda, quan assenyalis a algú amb el dit  

                        que per sota del dit polze n'hi ha tres que t'assenyalen a tu...                   

                                                                                         

                                        

CONSCIÈNCIA DAVANT LA TRANSFORMACIÓ DEL MÓN

Com és sabut, la meditació, a part d'equilibrar a qui la practica correctament, també serveix per molts altres aspectes, i molt eficaçment, per exemple, per mostrar la capacitat solidària, amorosa en el Pare-Mare, enviant molt bones vibracions i energies als malalts de tots els centres sanitaris, hospitals i clíniques, etc., energia de pau i capacitat d'entesa a les taules dels governants, que es miren el melic, i no veuen la realitat objectiva,  pensaments de pau i d'elevada consciència als instigadors i mantenidors de les guerres, amb les que fan negocis sagnants, i així com als que tant les pateixen.

Això es pot fer individualment, i encara millor de manera col·lectiva i diàfana,  perquè un grup nombrós d'ànimes en ioga profund és capaç de remoure ments i sacsejar consciències amb un pacifisme potent emergint dels cors i atiat amb fortalesa d'esperit, amb la millor energia vibrant de que és capaç de destil·lar l'ésser humà des del seu interior profund.

 

 

El nostre Planeta també agraeix aquest suport elevat,  en moments d'haver rebut innombrables agressions, que han accelerat processos, que de no haver sigut per la ma de l'home inconscient,  serien naturals,  i no fenòmens catastròfics de greu abast i resultats terribles,  sempre evitables des d'una consciència equilibrada, harmònica i desperta.  A arrel del greu estat planetari tota la humanitat en el seu conjunt te d'estar avui en una alerta permanent i sens precedents.

Actualment, en ple S.XXI d'aquesta ferruginosa edat, s'han omplert els carrers i avingudes del món per part -sobretot- de les gernacions més joves de les escoles, instituts i universitats, etc., reclamant a tot el "sistema", governs, institucions econòmiques i de tota mena, etc: quin món quedarà per ells?

quina herència  futura els quedarà, de les classes actuals tant inconscients..?  Si, tanmateix no s'actua ràpid i convenientment en diversos fronts, a més a més del perillós canvi climàtic...

 

                                            

 

Des de l'Espiritualitat, des del Silenci i la Meditació, ens afegim a totes les forces sensibles, positives i pacífiques, que des de la Llum treballen per la Pau, l'Amor i la Dignitat de totes les ànimes que han triat aquest Planeta per exercitar els seus coneixements i les seves experiències, entorn d'una terra meravellosa que ens agradaria preservar, de les urpes depredadores daquelles forces que només pensen en elles mateixes a costa de la vida, el sacrifici i l'engany de tants...

Des de casa, o des de llocs concrets de trobada, practiquem el Silenci i Meditem, sols i sempre que sigui possible en grup, per enviar constantment energia de Pau al món, amor i solidaritat des del Silenci i en una actitud de ioga permanent capaç d'incidir als nostres respectius entorns,  humils però apoderats, en una consciència d'elevació pregona que inspiri de joia els cors de tantes ànimes com sigui possible..!  La FONT ens abasteix..!  Encara som a temps de tantes coses..!

 

                                                                  

 

 

 

ESTAT DE CONSCIÈNCIA & RECORD DEL PARE

Tot radica en l' "estat de consciència" en que visc que és també el que flueix en la meva vida.  Però, què és un "estat de consciència"?  I què és el que fa que tingui un  "estat" o un "altre"?,  Què és el que fa que em "costi" més o menys de controlar aquest "estat", que sempre, comporta més consciència, i per tant, em fa més conscient?   Puc controlar jo, el "meu estat de consciència" plenament?

La resposta és: Sí, el puc controlar, però es tracta d'un "auto-control", és un "estar alerta", tant per  assolir-lo com per conservar-lo i anar-lo mantenint;  és una pràctica contínua de concentració, de mantenir-me "alineat amb l'ànima que sóc", a través de la "meditació diària":  no deixar que  s'interposi cap dels cinc sentits del vehicle corporal, a l'extrem que em distreguin.

En la meva ment hi ha d'haver pocs pensaments, però "bons", és a dir, que siguin propicis i m'ajudin en el meu propòsit conscient i en la meva determinació de "no perdre aquest estat de consciència" en cap dels escenaris de la vida per on m'he de moure.   I això ho he d'aconseguir amb naturalitat "sense forçar res".  De fet, te de ser el meu "estat original" recuperat i permanent, per on flueixin les belles "qualitats intrínseques" de felicitat, veritat, amor, poder i pau, així com l'oceà pacífic de les virtuts de l'ànima, que com tresor inapreciable i innat, te en el si  més  recòndit...

                                                                                  

Aquest "estat meravellós de consciència" també porta, de manera ineluctable, al que se'n ha vingut a dir: "estar en el record del Pare".  Viure en el "record de la Divinitat, el record de Baba, Al·là, Déu, El Tot, l'Incorporal, o el més bell nom que se li vulgui donar...

Això no és, merament, "fer un esforç mental" en el sentit literal de "recordar" o "pensar en Déu" i ja està!  No.  Això que en diem "el record del Pare" des de la "Meditació Raja Ioga" no és "recordar al peu de lletra" alguna cosa i esperant, potser, un "resultat a canvi". Res d'això...

Aquest "record"  és senzillament l' "estat meditatiu constant" que emana de la pròpia "meditació profunda".   Es això el que prepara al iogui d'una manera tant especial com imprescindible, per créixer i avançar al llarg del camí espiritual.

L' "estat de consciència" i el "record del Pare" emanen de la meditació continuada i practicada  durant anys de "treballs conscients" i persistència.  Cadascú mesura els seus ritmes amb la "voluntat conscient" i a ningú s'exclou d'allò que a tots crida amb més o menys intensitat...

Ara, sabrem, un cop més, perquè el "Record del Pare", és tant potent i "capaç" de cremar i eliminar, falles i errades que s'arrosseguen d'etapes anteriors de vida -antics sanskars negatius- de l'ahir...

                                                                                      

CAMINADA CONSCIENT, SILENCIOSA, CONTEMPLATIVA

Començar a caminar en plena natura, passejant per entre un bellíssim paisatge, i sobretot, de manera "conscient" i en "silenci", una quinzena d'ànimes, és una experiència meditativa digna de ser viscuda.  De manera "conscient" vol dir, amb una determinació i autocontrol: només parlar si és veritablement necessari, no de forma "radiofònica" i per no dir res...

Un passeig així vol dir també "deixar fluir cossos i ànimes" en la seva pròpia vibració, i deixar-nos embeure per l'extraordinària vibració pròpia de l'entorn, en aquest cas per l'aire puríssim -saturat de prana immaculat- el tel·lurisme potent  de les altes roques i cavitats i l'energia espiritual que emplena tots els racons d'aquest terme.  Tot això be que ens ho confereix la Mola solemne i sagrada de MONTSERRAT,  misteriosa, vistosa i canviant, inspiradora dels esperits més sensibles i inquiets.

Vol dir emplenar-nos de GAIA, la Mare Terra i tota la Vida que transmet amb única i superior harmonia.

 

                                                                                       

 

El circuit pel que estavem transitant, terme de Marganell i a la llindar del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, s'emplenava per instants com tot l'entorn de la serralada, de la força i vibració d'aquest enclavament meravellós i d'especial acupuntura planetària, que tenim la joia de gaudir en aquesta contrada de la Catalunya Central.

Des del Silenci -extern i intern- i només amb una lleu brisa que ens acaronava, suau i fresca, tot i per tot, era com bolcar un profund agraïment a aquesta verdíssima epidermis terrestre que ens acull i aixopluga: pinedes, rouredes i alzinars frondosos, romanins de contínues florides, regalant-nos el seu aroma beneït...  Mentre caminavem lentament pel corriol a costat del gran camp rostollat i per sota d'un cel blau per es retallaven esbeltes les "Muntanyes Blaves del Septentrió", és a dir, la serra montserratina sencera. 

                                                                                    

 

Caminar, passejar en Silenci, convida a estimar tot el paisatge que ens acull, però també -i molt important-, a viure la "introspecció", per ser i sentir-me vivament l'ànima que sóc, i enfocar-ho tot des d'aquesta perspectiva, des d'aquesta consciència de l'ànima.  És quan d'una manera més completa i plena puc practicar l'acceptació de veure i sentir els altres, com veritables germans d'un mateix origen.

Un passeig conscient i en Silenci, tanmateix, és una meditació en moviment, és com obrir un "gran angular" còsmic i cognitiu, per quant cada ànima participant pot tenir les més profundes experiències internes, en el transcurs d'aquest "prescindir del temps" on aquest fluir -que ja hem esmentat vegades, és viscut per l'ànima com una donació-acceptació total, i no desconeguda per ella, car rememora el seu estat original del Nirvana, de la Llar de provinença i de pertanyença.  Allà és com un cel lluminós  estrellat, una joia continua, infinita de quietut, silenci i serenor...

 

                                                                            

                              

 

GRÀCIES!  GRÀCIES!   GRÀCIES!      NAMASTÈ       OM  SHANTI      AUM



SILENCI: LA FELICITAT DE MEDITAR

                                Silenci de la Ment,  Silenci de l'Aire, de cada Espai de Fluidesa;
                               Amorós Silenci; Silenci de l'atzur que ratlla la Muntanya Sagrada,
                                 per entre la calitja del Solstici d'Estiu, que entre caldes saluda...

                                      Dolçor subtil del la calma; mirada profunda de l'infinit;
                                    Essència de cada fractal d'Eternitat:  que ets tu, que sóc jo,
                                    que som tots quan, despresos, esdevé la Llum de la Pau
                                    i la Fraternitat d'aquest món sofrent i meravellós alhora...

                                                                                  

                                            Melodia de colors, esguards lluents d'ànima,

                                          memòria de l'origen com de la missió a complir,

                                                   escenari obert a la joia de la Vida,

                                                de trobar-nos, d'interactuar i compartir

                                          allò de que som dipositaris essencials, això és:

                                            l'Amor, la Compassió (com l'entén qui medita)

                                                  la Cooperació, l'Acceptació, el Perdó,

                                        la Humilitat, tot el que brolla de cada ésser immortal

                                                       com llegat perenne inesgotable,

                                              que si s'oblida aquí, en el món de la matèria,

                                                             cal tornar a re-descobrir...

                                                                                

                                 

                                         Silenci:  La Felicitat de Meditar ens fa indemnes a l'oblit...

                                                                      Visquem a fons aquesta Felicitat!!

*Les tres imatges son preses al Casal La Salle de Sant Martí de Veciana  (Anoia) i entorns, en aquest Solstici d'Estiu.

RES ES ATZAR...

 

Res del que succeeix és "atzar",  doncs l'atzar, com a tal, no existeix, si no és per justificar la "manca de coneixement" o la "ignorància", quan hom no te respostes o definicions "prou racionals" o dins determinades lògiques més o menys "convencionals",  per situar en el lloc adequat, l'origen i els fonaments que originen la Vida, l'Existència Humana, la veritable i objectiva Naturalesa i tot el que batega en el Cosmos Incommensurable, el més ínfim i el més gran, el propi pensar i el pensar del altres, els oblits i les memòries, la "caducitat de la matèria física" i l'Eternitat de l'Ànima, la grandiositat d'aquest sol Univers i la molt pressentida saviesa de l'Omnivers i els Multiversos, així com tot l'Espai, hologràfic i vibracional.

Tot, absolutament tot, te la seva pròpia base i explicació, el seu "perquè" per fluir en qualsevol àmbit de la Vida, en totes les seves modalitats, en totes direccions i sentits.

Si parlés de "casualitat" estaria en la mateixa tessitura dels quins els "agrada" posar de protagonista a l' "atzar", voldria dir que s' "ignora" la realitat, i que no s' "intueix" qui la crea, origina, planifica, genera, si més no, en la dimensió "dual": aquesta tercera, on el "fluir de l'esperit", encara s'hi percep poc i la pèrdua de memòria fa que els éssers humans "naveguin entre boires" no recordant "qui sóc", d'on vinc i cap a on vaig"...

 

                                                                                            

 

Tampoc es tracta de "creure", -quan hom "creu" no te plena seguretat de la certesa d'allò que "creu"-,

doncs "creure": no és saber del cert, tenir-ne constància fefaent.  Quan jo sé del cert: "no crec", senzillament "sé", i aquest convenciment s'alinea amb el Coneixement.

El més "fantasiós" és pensar que "tot és casual";  però la realitat és que només cal canviar de lloc una lletra per passar del "casual" al "causal".  No hi ha res de res, a mans d'això que s'ha convingut d'anomenar "atzar".

Tot està "sàviament programat" per tal que la Humanitat -o qui vulgui d'aquesta-, discerneixi i experimenti, com i quan vulgui, doncs cadascú es distribueix el pròpi temps, enganyós i il·lusori, de la manera que pot i vol.

I tanmateix, hom pugui "créixer" en l'harmonia del saber ancestral, del present i del futur, que és el mateix Saber Intemporal,  fet mosaic, per la diversa Humanitat de la Terra, la que "està desperta", i la que "labora per despertar", encara que també tota la resta. 

 

                                                                               

 

Darrera la paraula "atzar" sovint hom hi "amaga" a Déu -sabent-ho o no-.  De vegades, també és un "Déu" elemental i "fet a mida", que hi ha qui pensa o creu que ha d'arbitrar la vida individual o personal de cada ésser humà, que l'ha de reprendre com un tutor d'escola enrabiat, o premiar-lo quan s'ho mereix.  És una idea simple i infantívola.  Com s'ha dit abans, "tot està sàviament progamat" i també "dissenyat" en aquest món de "lliure albir" i les "lleis supremes" que s'executen inexorablement, si o si, pel be de l'ésser humà: des de l'Ànima que és -Consciència- a l'ADN i el món cel·lular -cos físic amb totes les seves particularitats i característiques-,  i també les moltes complexitats, que el "saber humà" encara no ha assolit.

Treballar i practicar la Humilitat, és preferible a "deïficar l'atzar" quan hom no te "una resposta addient", però amb tot, s'adona que està al devant d'una obra ingent que depassa totes les possibilitats humanes i contemplades per la Ciència, -malgrat tots els seus indiscutibles progressos-, i que l'ésser humà, amb tota la seva meravella, és petit i feble davant el Cosmos gegantí...

I no obstant, l'home -ànima encarnada en cos físic- és AMOR en potència, és VIDA en clau suprema, és PAU i FELICITAT en grau superlatiu, és PODER permanent de connexió amb "ALLÒ QUE NO TE NOM", però que n'hi hem posat tants: PARE, MARE, PARE/MARE, BABA, AL·LÀ, DÉU, ANIMA SUPREMA, GRAN ARQUITECTE DE L'UNIVERS, etc.

 

                                                                                  

 

 



 



GESTIONAR EMOCIONS, POSAR-HI CONSCIÈNCIA



De vegades, no és tant senzill gestionar els desencadenants de pensaments, situacións, circumstàncies imprevistes que afloren, relacions amb persones que remouen l'ànima, i sobtadament m'inunden de memòries, records, moments de tristesa o angoixa, fins i tot, tragèdies personals, viscudes en un passat més o menys recent o llunyà... Traïcions i desenganys que, en aparèixer en un moment determinat de la vida, quan potser estava més tranquil i feliç:  m'obren un escenari que per res hauria volgut rememorar, allò que em va provocar un daltabaix emocional que, amb el pas del temps, s'havia solapat, i aparentment esvaït, però no pas superat, ni molt menys eliminat.

Si no hi ha un "estat de consciència" prou adequat, sovint costen de veure els ressorts que han actuat, en un moment donat,  i que d'una manera subtilíssima m'han portat el record viu d'una, potser terrible circumstància, que encara "guardo" en el sarró o motxilla d'efectes bons i dolents, molts dels quals no caldria suportar.  Vivint "novament" aquella circumstància he "sabut" que "encara la guardava", tot i el seu llast amarg, i amb totes les emocions, sentiments i sensacions que, en el seu moment, ja havia patit i experimentat.

 

                                                                            



Moltes vegades es diu que "cal descarregar", buidar, tot el contingut inútil i pervers guardat en el sarró, perquè sinó, "pot molestar de nou", en el present o en el futur.  I amb això la ment s'enganya, ja que no distingeix si la circumstància en qüestió s'està vivint en "temps real" o és una "repetició" malgrat que els efectes emocionals "negatius" que provoca siguin els mateixos.

La qüestió és diluir aquests "paquets energètics", que no cal conservar...  Aquí és on he de posar-hi "consciència" perquè, al cap i a la fi, son emocions ja viscudes, i re-viure-les no m'ajuda en res.

Cal posar-hi "atenció" i analitzar, de manera conscient, -no de manera distreta i automàtica-, com abans, sinó amb la finalitat de dissoldre aquesta energia, d'una manera voluntària i amb determinació, ara, amb plena "consciència" del que faig.

Cercant el moment idoni, amb paciència i calma, a través de la "meditació raja-ioga", configuro la "pantalla de la ment",  em faig conscient d'estar intervenint aquesta energia "inútil" que vull desestimar,  i la vaig diluent amb el meu pròpi apoderament anímic i de "consciència" sostinguda: veig com és va fonent, lentament, inexorablement, fins la seva extinció plena.  Al final se que aquest "pensament-circumstància-emocional- negativa", no em tornarà a sorprendre: perquè jo, l'ànima, he pres aquesta determinació.

 

                                                                                    



El "control de la ment" o, com si diguéssim, el "control de tots els pensaments", que la ment elabora incansablement, és un altre factor indispensable.  Amb la "voluntat conscient" se amb certesa els pensaments que vull generar, d'índole positiva i benefactora, per mi mateix i per l'immediat entorn, i evidentment, per enfortir-me i evitar "mals" sentiments emocionals que, amb freqüència porten més de l'ego que cap altre cosa.

"Posar consciència", fer-me conscient tothora dels meus pensaments, paraules i accions", em dona el coratge necessari per fer front a qualsevol situació que faci presència en la meva vida o hi irrompi de manera inesperada en el camp on acciono.

Per això, "gestionar emocions", està íntimament relacionat amb la "consciència", amb ser "conscient segon a segon" del que succeeix en la pròpia psique, d'on sorgeix i sorgirà tot l'equilibri que visc i mostro en la meva vida.

Deixar-ho a les incerteses o improvisacions de l'ego és un -"mal negoci"- donat que no acabarà el "problema" i en un futur inesperat es repetirà la seva seqüela emocional...

 

                                                                                     

 

                                                                                 

SOROLL I SILENCI EN PRIMAVERA

 

 

Cloure els ulls i sentir el vent passar per entre les extenses pinedes, rouredes i alzinars,   cavalcant entre les serres i turons de tot l'entorn, i com en màgic suggeriment el so estrepitós i musical de la natura oberta,  associat a les ones del mar,  trencant-se amb infinita continuitat i repetició en platges i sorrals,  i espadats abruptes...

Se'm feia una mateixa sensació,  i a voltes,  un ritme de vertígen...   Com un cor gegantí glatint,  i  agitant-se dins una simfonia deliciosa:  suara calmada i monòtona, però també sorollosa i ressonant de vibració per tot,  envoltant-me,  acaronant-me...

Guiant la introversió vers els espais incorporis que alberga el continent físic, amb el que em bellugo i acciono,  dins aquest temps il·lusori...

I m'allunyo per instants d'aquest brogit extern i bramulant del món que m'acompanya,  de tots els elements que lliurement planen per tot arreu del planeta...

 

                                                                                   



Seguici de la meditació que de l'ànima em fa conscient,   i també de totes les febleses que vull cremar en un foc nou,  i fer de la cendra polsim còsmic...

Oh! El Silenci que ja de mi s'apodera,  per fora i per dins...
Ara,  allò que sento no te so...  Però em parla i em diu...  I, entenc més del que normalment entenc...
El pensament diu tant sols allò que és...

                                                                                 



No hi ha altres tipus de pensaments que divergeixin de la consciència ...   I  el temps s'esvaeix... 
No tinc necessitat de controlar-lo ni de ser controlat... 
Sé que des d'aquesta consciència puc anar més enllà del miratge material... 
Se, que puc albirar la il·luminada llar de l'origen, i tot el que es congria al seu voltant, incorporal i subtil...      

                                                                                     

                                                                                      

 

 Com és a dalt és a baix..., però infinitament més trist i deslluit...   Com és a dins és a fora..., heus aquí el que esmeno...   Amb la consciència plena de l'ànima ho assoleixo..., i el vehicle fisic esdevé pacífic, quiet, dòcil, estable, serè... Per això l'Edat de la Confluència més auspiciosa és aquí, com un esclat de Primavera, emergint enmig de l'Edat de Ferro on es gronxa la humanitat sofrent...

                                                                             

MEDITAR

 

Tots som capaços d'apreciar la "calma" i el "silenci" com a elements bàsics per una pausa equilibradora, en mig de l'acció, de les activitats del dia.   Moltes persones responen de bona gana a una invitació, simplement a "meditar".   En part, això succeeix perquè, generalment avui dia, tothom associa "meditació" amb:  relaxació, assossec, serenor, deixar l'estrès, sortir de les presses, les angoixes, els nervis, les moltes i variades pors, etc., etc.   

I no és que vagin del tot equivocats, però només tenen "raó" en part, puig que si la "meditació" fos només això, li restariem el gran potencial que te,  la seva profunditat intrínseca, de conduir al practicant, a la "consciència de l'ànima", d'establir el "gran llaç" o "Ioga" autèntic amb La FONT.

La "relaxació" en si mateixa no necessita de la "meditació", tot i essent-ne un pas previ.   Una música adient és suficient per a un a bona "relaxació", o per entrar en "calma", però solament això, "no és meditar".   Això son pòrtics d'entrada a la "meditació", que cal travessar, si tanmateix la determinació i la intenció que s'ha pres, "és la de meditar".

 

                                                                                  

 

 

Més enllà del benestar corporal que proporciona la "calma" i la "relaxació",  quan vull meditar,  he d'entrar "dins meu", en l'espai propi, i arribar completament fins al "domini" de l'Ànima que sóc. Perquè jo sóc l'Ànima que fa estada en aquest cos, i així me'n faig plenament conscient.

 

Se'n diu "introversió" a aquesta "mirada interior".  És com un íntim "navegador" pel particular "espai incorpori" del cos físic,  quan ja s'han deixat els sentits físics, relaxats, juntament amb el cos, i no molestaran en l'exploració interna que faig per apropar-me fins l'assentament de l'Ànima que sóc.

 

                                                                                    

 

Des d'aquest "vol eteri", sento els pensaments, que brollen de la Ment...   Visito les emocions i els sentiments, que albiro movent-se com fines energies, entre el plexe solar,  i el cor, que és com un temple silenciós, on també m'hi puc arrecerar, fins arribar on l'Ànima te el seu romandre, a prop de la glàndula "pineal" i il·luminant el front, com un "tercer ull",  al llarg de la present etapa existencial.

 

Quan em poso a meditar, és bo ser pràctic en els primers passos: la calma, la relaxació, la respiració, la concentració.  Envio amor a totes les cèl.lules i òrgans del cos físic,  energitzant-lo,  veient-lo ple de salut i fortalesa, i assegurant que el "vehicle físic" queda en un "estat plausible".

 

Mentre passo a la introversió, fluint vers l'Ànima, sentint finalment que sóc ella, i que el meu "jo" ja s'hi ha fos per ser "consciència viva", i retrobar, per instants, el llegat viu i etern, que uneix i retorna, com en una marea incansable i permanent, a l'Oceà de la Vida, la Llar de l'Origen...

 



"

DE DINS CAP A FORA...

Tenir el cos físic en una vibració correcta, i l'energia en perfecta harmonia, confereix pau interna i externa: vol dir que l'ànima està en plenitud.  També comporta que els pensaments, les paraules i les accions, hi estiguin alineats, i per tant, que tot el que es generi sigui de la mateixa categoria.

Aquest estat, omple de bona vibració tot l'entorn per on s'interactua, i l'atmosfera harmònica que es genera, elimina arestes i poleix encaixos en qualsevol escenari.  Sempre és així quan per tot vaig de dins cap a fora, és a dir, quan parteixo de la consciència per dirimir qualsevol circumstància.

Detectar si "estic en aquest estat" és molt senzill, si no hi estic, puc observar "que m'impedeix d'estar-hi", tampoc és un problema "difícil", sempre i quan em sinceri amb mi mateix, ho reconegui i ho accepti amb honestedat.  I, evidentment, ho esmeni i faci  per recuperar-lo, i procurar d'estabilitzar-m'hi.  Si ja conec aquest "estat de consciència de l'ànima", no em mancara estimul per assolir-lo, no perdre'l i estabilitzar-m'hi més i mes.   És un "treball individual" que ningú pot fer per mi, és el "repte" que enfronto per créixer i fluir amb enteniment.

 

                                                                             

 

Aqui ja no es tracta de "pregar i esperar", això seria "mera devoció" ,  sinó d' "elaborar espiritualitat", la pròpia espiritualitat intrínseca de que està dotada l'ànima, i sentint-me plenament l'ànima que sóc, reconeixent-m'hi plenament, empoderant-me conscientment, meditant, dialogant i tenint ioga amb la Suprema Font.

No puc tenir ioga amb la Font, si no sóc conscient de l'ànima.  Si no sóc conscient de l'ànima que sóc, segueixo en les boires de la ignorància, segueixo en el pedregar de la inconsciència, en les vulnerabilitats de maia, en el laberint de tants miratges enganyosos, creences dins el temps il·lusori...

Qui m'inspira sinó l'Ànima Suprema, d'on vinc?   Què remou els meus endins, com un estímul que en mi batega?   Què m'alça incansable, a no defallir, una i altre vegada, en el meu camí,  amb paciència infinita?   Ressona molt a dins meu...

 

                                                                                

 

De dins cap a fora, brollen les respostes lluminoses del Silenci Savi, de la ment tranquil·la, de la consciència lúcida de l'ara i aquí,   però també d'un origen antic que una gegantina intuició projecta damunt meu.

De dins cap a fora, és consciència plena, cap a totes les circumstàncies que el món enviï, amunt i avall, les interrelacions més diverses, la cooperació, la tolerància, per sobre de tot, la paciència, la serenor més inesgotable quan m'encallo com un ruc tossut..., i ràpidament hi torno a veure clar.

De dins cap a fora, sempre és la consciència, sempre és "adonar-me de...", sempre és visualització des de l'angle, o angles, de més perfecció, per seguir re-descobrint, que jo, l'ànima, sóc la que ho visc tot,  la que ho aprenc, la que ho experimento, la que creixo, la que "recordo constantment al Pare" des de la "consciència de l'ànima",  si se esvair tots els destorbs,  i apartar tot allò que pretén  distreure'm...

I sobretot: De dins cap a fora...