Res del que succeeix és "atzar", doncs l'atzar, com a tal, no existeix, si no és per justificar la "manca de coneixement" o la "ignorància", quan hom no te respostes o definicions "prou racionals" o dins determinades lògiques més o menys "convencionals", per situar en el lloc adequat, l'origen i els fonaments que originen la Vida, l'Existència Humana, la veritable i objectiva Naturalesa i tot el que batega en el Cosmos Incommensurable, el més ínfim i el més gran, el propi pensar i el pensar del altres, els oblits i les memòries, la "caducitat de la matèria física" i l'Eternitat de l'Ànima, la grandiositat d'aquest sol Univers i la molt pressentida saviesa de l'Omnivers i els Multiversos, així com tot l'Espai, hologràfic i vibracional.
Tot, absolutament tot, te la seva pròpia base i explicació, el seu "perquè" per fluir en qualsevol àmbit de la Vida, en totes les seves modalitats, en totes direccions i sentits.
Si parlés de "casualitat" estaria en la mateixa tessitura dels quins els "agrada" posar de protagonista a l' "atzar", voldria dir que s' "ignora" la realitat, i que no s' "intueix" qui la crea, origina, planifica, genera, si més no, en la dimensió "dual": aquesta tercera, on el "fluir de l'esperit", encara s'hi percep poc i la pèrdua de memòria fa que els éssers humans "naveguin entre boires" no recordant "qui sóc", d'on vinc i cap a on vaig"...
Tampoc es tracta de "creure", -quan hom "creu" no te plena seguretat de la certesa d'allò que "creu"-,
doncs "creure": no és saber del cert, tenir-ne constància fefaent. Quan jo sé del cert: "no crec", senzillament "sé", i aquest convenciment s'alinea amb el Coneixement.
El més "fantasiós" és pensar que "tot és casual"; però la realitat és que només cal canviar de lloc una lletra per passar del "casual" al "causal". No hi ha res de res, a mans d'això que s'ha convingut d'anomenar "atzar".
Tot està "sàviament programat" per tal que la Humanitat -o qui vulgui d'aquesta-, discerneixi i experimenti, com i quan vulgui, doncs cadascú es distribueix el pròpi temps, enganyós i il·lusori, de la manera que pot i vol.
I tanmateix, hom pugui "créixer" en l'harmonia del saber ancestral, del present i del futur, que és el mateix Saber Intemporal, fet mosaic, per la diversa Humanitat de la Terra, la que "està desperta", i la que "labora per despertar", encara que també tota la resta.
Darrera la paraula "atzar" sovint hom hi "amaga" a Déu -sabent-ho o no-. De vegades, també és un "Déu" elemental i "fet a mida", que hi ha qui pensa o creu que ha d'arbitrar la vida individual o personal de cada ésser humà, que l'ha de reprendre com un tutor d'escola enrabiat, o premiar-lo quan s'ho mereix. És una idea simple i infantívola. Com s'ha dit abans, "tot està sàviament progamat" i també "dissenyat" en aquest món de "lliure albir" i les "lleis supremes" que s'executen inexorablement, si o si, pel be de l'ésser humà: des de l'Ànima que és -Consciència- a l'ADN i el món cel·lular -cos físic amb totes les seves particularitats i característiques-, i també les moltes complexitats, que el "saber humà" encara no ha assolit.
Treballar i practicar la Humilitat, és preferible a "deïficar l'atzar" quan hom no te "una resposta addient", però amb tot, s'adona que està al devant d'una obra ingent que depassa totes les possibilitats humanes i contemplades per la Ciència, -malgrat tots els seus indiscutibles progressos-, i que l'ésser humà, amb tota la seva meravella, és petit i feble davant el Cosmos gegantí...
I no obstant, l'home -ànima encarnada en cos físic- és AMOR en potència, és VIDA en clau suprema, és PAU i FELICITAT en grau superlatiu, és PODER permanent de connexió amb "ALLÒ QUE NO TE NOM", però que n'hi hem posat tants: PARE, MARE, PARE/MARE, BABA, AL·LÀ, DÉU, ANIMA SUPREMA, GRAN ARQUITECTE DE L'UNIVERS, etc.
