Voler "canviar" les coses esperant que ho facin els altres, per després afegir-nos, és no haver apres encara una lliçó bàsica de vida, que tard o d'hora ens serà molt útil i necessària de conèixer i de practicar, puig que fins que no ho fem no començarà a canviar el món, just a resultes de canviar nosaltres, a títol individual. És aquella dita:"quan jo canvio el món canvia". Esperar que siguin "els altres" els que canviïn, és esclavitzar-se en un món d'expectatives on hom sempre està depenent dels altres, esperant que es moguin els altres, que es transformin els altres, doncs cal suposar que "jo no faré res" fins que no ho facin els altres. Aquest és el contrasentit que pren la llibertat de les persones, que les supedita, que els pren el dret innat d' "auto-decisió", de prendre la lúcida iniciativa de canviar la pròpia vida per altres paràmetres d'una transformació tant completa i nítida, com no n'hi ha cap altre, i menys que "pengi del fil del que decideixin altres voluntats". Sempre cal decidir per un mateix, aquest és el signe que fa a l'home responsable davant la vida i davant el món.
En termes de desenvolupament espiritual és també així, doncs seria inconcevible d'una altre manera.
L'anhel de transformació, de recuperació de la "consciència de l'ànima", és quelcom que està gravat en el més íntim i pur de cada ànima encarnada i, només és capaç de llançar-hi un tupid vel d'oblit i de distracció, l'estat mateix de consciència física o de cos, que atreu vers tot l'extern i perible que hom pot arribar a desitjar d'aquest àmbit groller que, amb totes les seves al·lucinacions, miratges i il·lusions (també en diem Maia) fa que les ànimes perdin tot record, tota memòria del seu origen primigeni, dins una successió d'etapes existencials confoses, on l'home cerca, i sovint desesperadament, un origen i una identitat (religions, devocions, fe, etc.) que endevina transcendents i de major resposta, que la vida mecanicista, avorrida i merament material i sense més perspectiva que la que li pot donar la gratificació dels cinc sentits físics.
Si algú ha arribat a la comprensió d'això, ha de fer el que sigui per activar-se i sortir el més aviat possible del "laberint de Maia", és a dir, el miratge, la il·lusió vuida que sempre deixa insatisfet i amb barrueres ganes de més, però que en el fons del fons envia prous ímputs a l'ànima, com perquè aquesta sàpiga que allò "és mentida", que allò és inconsistent, una distracció de l'objectiu veritable, i per tant, una pèrdua del propi temps, que cadascú s'administra. Arribant a aquesta situació és quan calen eines que ens ajudin a recuperar la nostra "identitat anímica", "la consciència d'ànima", re-descobrir (perquè en altres moments ja ho hem sapigut) que el nostre cos físic amb els seus òrgans i sentits, no és el que veritablement som, sinó únicament el vehicle o suport per medi del qual jo, l'ànima, puc romandre i tenir les meves experiències i desenvolupaments en aquest planeta, en aquest àmbit dimensional on, d'altre manera l'energia subtil de la meva real constitució, no se sostindria en aquest camp d'acció de la matèria densa. Si recupero la meva "consciència d'ànima" puc asseurem tranquil·lament davant els comandaments d'aquest vehicle físic i, d'una manera conscient, ser-nes el conductor i, per tant, tenir-ne el control, i no entrar en la confusió que el cos és "autònom" i que és ell qui porta "la veu cantant" de pensaments, paraules i accions, quan no és ni te perquè ser així.
Practicar la meditació de forma habitual i amb coneixement, fa que l'enfocament de la vida sigui molt diferent de quan no es practicava: hom deixa de ser reactiu per passar a ser reflexiu i a utilitzar el discerniment, sobretot, en les decisions més importants, hom es torna empàtic, optimista, fort davant situacions dificils; un estat d'estabilitat interna es va instal·lant en un mateix, hom rectifica el tracte i la mirada a les persones reconeixent-les com a ànimes amb les quals hom conviu i interactua, la mirada es torna doncs, profunda, ja no és una mirada material que jutge a través del cos físic..., que és tant sols el vehicle, com un conductor i el seu cotxe. De cara als que m'envolten s'afiança més el respecte i la llibertat vers ells, practico l'acceptació, la tolerància, la comprensió, l'humilitat, l'entusiasme, la confiança, la fortalesa, etc., i tot això m'ho veuen a mi, i també se'ls encomana a ells.
I aquest és el canvi que val. El canvi del que un mateix n'és el model, no és una qüestió teòrica, sinó molt pràctica. Sóc jo mateix el canvi que desitjo en els altres. No espero que siguin ells els quins facin canvis, per després fer-los jo: aquest és l'error que tots podem superar. Amb aquest canvi hom surt amb escreix del "laberint de Maia", emprenent un cami de consciència i llibertat, canviant per canviar el món...
En termes de desenvolupament espiritual és també així, doncs seria inconcevible d'una altre manera.
L'anhel de transformació, de recuperació de la "consciència de l'ànima", és quelcom que està gravat en el més íntim i pur de cada ànima encarnada i, només és capaç de llançar-hi un tupid vel d'oblit i de distracció, l'estat mateix de consciència física o de cos, que atreu vers tot l'extern i perible que hom pot arribar a desitjar d'aquest àmbit groller que, amb totes les seves al·lucinacions, miratges i il·lusions (també en diem Maia) fa que les ànimes perdin tot record, tota memòria del seu origen primigeni, dins una successió d'etapes existencials confoses, on l'home cerca, i sovint desesperadament, un origen i una identitat (religions, devocions, fe, etc.) que endevina transcendents i de major resposta, que la vida mecanicista, avorrida i merament material i sense més perspectiva que la que li pot donar la gratificació dels cinc sentits físics.
Si algú ha arribat a la comprensió d'això, ha de fer el que sigui per activar-se i sortir el més aviat possible del "laberint de Maia", és a dir, el miratge, la il·lusió vuida que sempre deixa insatisfet i amb barrueres ganes de més, però que en el fons del fons envia prous ímputs a l'ànima, com perquè aquesta sàpiga que allò "és mentida", que allò és inconsistent, una distracció de l'objectiu veritable, i per tant, una pèrdua del propi temps, que cadascú s'administra. Arribant a aquesta situació és quan calen eines que ens ajudin a recuperar la nostra "identitat anímica", "la consciència d'ànima", re-descobrir (perquè en altres moments ja ho hem sapigut) que el nostre cos físic amb els seus òrgans i sentits, no és el que veritablement som, sinó únicament el vehicle o suport per medi del qual jo, l'ànima, puc romandre i tenir les meves experiències i desenvolupaments en aquest planeta, en aquest àmbit dimensional on, d'altre manera l'energia subtil de la meva real constitució, no se sostindria en aquest camp d'acció de la matèria densa. Si recupero la meva "consciència d'ànima" puc asseurem tranquil·lament davant els comandaments d'aquest vehicle físic i, d'una manera conscient, ser-nes el conductor i, per tant, tenir-ne el control, i no entrar en la confusió que el cos és "autònom" i que és ell qui porta "la veu cantant" de pensaments, paraules i accions, quan no és ni te perquè ser així.
L'ànima és l'ésser que sóc, l'ànima és l'ésser que viu, pensa, sent i actua, l'ànima te qualitats i virtuts innates, com la pau, l'amor, la felicitat, el poder, la veritat, etc., que per elles mateixes son font de moltes més que ajuden a portar una vida equilibrada, harmoniosa i digna. L'ànima és immortal: quan el vehicle o cos es deteriora o es fa vell, l'ànima el deixa amb agraïment (això que en diem mort), i si cal, prendrà un altre cos. El cos físic en si, per altra banda, no cal pas desmereixe'l car és un vehicle meravellós, el millor dels ordenadors biològics posat a disposició de cada ànima que ve a experimentar al món...
Rengles més amunt he assenyalat que calen "eines" que ens ajudin a recuperar la nostre veritable condició d'ànimes: com que en general hi ha un "aiguabarreig" (per dir-ho així), entre el cos físic i els atributs objectius de l'ànima, degut a molts "desordres" viscuts en múltiples gernacions, sorgeix una eina bàsica i fonamental: La Meditació Raja Ioga. Aquesta meditació, que pot ser quieta i silenciosa, i també en l'acció, és una pura introversió que calma el cos físic, i fa que l'ànima "recuperi" el seu veritable paper identitari. La meditació és una "disciplina", no una moda que està be. És tanmateix una eina que, utilitzada amb coneixement i saviesa, a través de la pràctica diària, amb determinació i Silenci, ens porta, com s'ha dit, a la "consciència de l'ànima", i des d'aquest estat elevat, arribar a la "llar origen de les ànimes", el "Paramdham", també se'n ha dit el "Nirvana", on també hi ha La Llum Més Elevada, un món de quietud més enllà del so, del temps i l'espai, on el Silenci és l'estat de consciència generalitzat per entre una llum perenne d'un color roig-daurat...
I aquest és el canvi que val. El canvi del que un mateix n'és el model, no és una qüestió teòrica, sinó molt pràctica. Sóc jo mateix el canvi que desitjo en els altres. No espero que siguin ells els quins facin canvis, per després fer-los jo: aquest és l'error que tots podem superar. Amb aquest canvi hom surt amb escreix del "laberint de Maia", emprenent un cami de consciència i llibertat, canviant per canviar el món...
