QUAN SENTIS GANES DE JUTJAR A ALGÚ, ABANS MIRA'T EN UN MIRALL
Jutjant el pitjor dels altres -o simplement jutjant-los-, es fomenta el disgust i la divisió, es fa miques l'empatia (si en quedava), es trinxa el diàleg cordial i sincer, capaç de reconduir qualsevol situació adversa o negativa, i sovint es fomenten les antipaties i les enemistats. I d'una manera més o menys soterrada, en aquest tipus de judicis, hi pul·lula l'ego de l'arrogància (que es creu per damunt de tothom), que es pensa que "te dret a jutjar" totes les accions d'altres, -això si- passant per alt les pròpies, i doncs, perpetuant situacions enutjoses que, actuant amb "més consciència" podrien ser molt diferents.
I bona part d'aquesta actitud radica en una "baixa auto-estima personal"- del qui la pren, que "el fa ser, equivocadament, crític jutge dels altres", malgrat que després, hagi de reconèixer, que això no li haurà portat la més mínima compensació, i més aviat, un cert malestar.
Jutjar als altres, pot suposar també una forma de violència en el tracte personal o en el nivell psicològic. Encara que, en el fons, sóc jo qui estic descontent amb mi mateix, i catapulto cap als altres la meva ira mal dissimulada, o la meva "mala fe", en forma de la crítica o judici que faig als altres. Però el que me'n arriba desprès em pesa i m'angoixa: no m'allibera pas. Contràriament a això el meu tracte i relació amb aquella persona ha empitjorat, i jo tinc "més pes a la motxilla" que abans, i segueixo descontent amb mi mateix...
Moure el "xip" seria bo... Primerament, procurar sentir-me equilibrat, siguin quines siguin les circumstàncies en les que em trobi. I en el moment de relacionar-me amb l'altre, fer-ho de "dins cap a fora", de cor a cor, d'ànima a ànima, amb Consciència. I no pas jutjant fets o actituds. Però sí, tractant amb l'altre sobre els seus "talents i coneixements", interessant-me pels seus projectes de treball i de vida, agraint-li l'amistat i reconeixent les seves virtuts i qualitats.
El resultat, si això es practica amb consciència, és tot un altre. Abans que res és constructiu, i és un reconeixement mutu amb el qual edifico a una ànima que, com jo mateix, està en camí, explorant i vivint experiències, retrobant-se a si mateixa, amb la seva espiritualitat profunda i reconeixent-ne la transcendència intrínseca.
Cal l'atenció conscient sobre mi mateix, per adonar-me de quan "no" actuo correctament, quan manco a aquesta calma i en comptes de ser una benedicció serena per l'altre, puc arribar a ser tot el contrari perquè no he partit del meu interior (de dins cap a fora) i aleshores projecto en ell les meves mancances en la forma de judicis, que no tinc cap dret a fer i que espatllen la interacció.
Per això el sagrat consell que diu: "no jutjar", i si estimular totes les virtuts, qualitats i aspectes positius, de tots els que ens envolten i ens acompanyen, amb els que compartim i interactuem i fem-les créixer amb alegria, com si d'un jardí florit es tractés i del que tots ens nodrim. Davant d'això les ombres tenen menys preponderància, menys pes, i es combaten amb les millors energies en comptes de projectar-les a algú*
... recorda, quan assenyalis a algú amb el dit
que per sota del dit polze n'hi ha tres que t'assenyalen a tu...
