Si dintre meu hi viu el "Silenci" l'enfoc de totes les coses canvia, és com si tot el que m'envolta "brillés més", és com si els colors fóssin més vius, és com si l'aire que respiro fos més pur, és com que m'acosto, d'una manera única, al mateix vibrar de l'ànima que sóc, des de la respiració fins al mateix "Silenci". Si el "Silenci" viu en mi, vol dir, "silenci interior", "silenci de l'ànima", sense preocupacions ni angoixes. El silenci exterior pot resultar anodí, si el "Silenci Interior" emplena espais de l'ànima on s'hi crea una "simfonia benvolent", que m'ajuda a persistir en el "ioga profund amb la Font", que se i anhelo: aquest és el miracle de recuperar la "consciència de l'ànima", i com a tal, reprendre un diàleg en altre temps interromput, i que ara puc recuperar com antany...
Quan deixo que pensaments sorollosos emergeixin de la ment, el seu estrèpit romp el "Silenci", i jo, l'ànima, quedo sumida en un "caos", dens, físic, que s'endu la calma de l'equilibri i l'estabilitat, aquell benestar de que m'agrada impregnar el meu vehicle corporal. Però si això esdevé, és perquè el meu intel·lecte (de l'ànima), perd la voluntat i s'embruta, i no exerceix la seva funció. Si vull retornar a l'estat primordial, hauré d'abraçar novament el "Silenci", per suposat, amb la força de la meditació, per tal que s'instal·li i torni a viure en mi, cercant la permanència.
El "Silenci" és el "So del Nirvana", és el "So de la Llar d'Origen", és l'estat de joia i felicitat on descansa la quietud i la consciència plena en espirals de llum infinites. El "Silenci" és l'escenari on es processa, íntimament, la Pau, valor intrínsec de l'ànima, com una llavor perdurable i eterna.
Realment, definir estats de consciència, amb paraules escrites, és "arriscat i bell alhora", però m'hi submergeixo sent conscient, que em puc quedar molt curt descrivint aquests "viatges profundament personals" i intransferibles, que cadascú pot empredre quan ho senti oportú.
El "Silenci" ve si sóc capaç d'atreure'l, de cristal·litzar-lo en cos i ànima, i fiançar-lo perquè "es quedi sempre"... El "Silenci" com l'esguard de l'ànima, brilla, llueix i resplendeix al fons dels ulls, i es comunica a través de la mirada, no li calen suports ni sons addicionals.
Jo, l'ànima, se be, el que em diu una mirada plenament imbuïda i integrada en el "Silenci interior i profund de la consciència". I el que em pugui transmetre una mirada així, també anomenada "dristhi" o profunda mirada del iogui, és l'equivalent a Pau, Amor i Silenci: puc transferir-li o em pot transferir "consciència d'ànima", i és una connexió d'ànima a ànima.
El "Silenci", de vegades, s'acompanya, també de "quietud" i "solitud", encara que sovint, si el "silenci" m'habita, puc restar "concentrat" en mig del soroll... Tot és un propòsit pràctic, on de vegades se'n pot sortir ben lliurat i altres vegades, no tant: però sempre amb lliçons apreses...
També m'agrada que el silenci de fora em penetri i esdevingui com el de dintre, aleshores és un sol "silenci", és "El Silenci", sóc el "silenci", em sento "el silenci", i és la "meva particular" experiència d'ànima...
El "Silenci" ensenya tant! No és només comprensió vital, també és emoció, sentiment, saviesa, estímul interior, i interrelació amb altres ànimes... Tot això son parts de la vida íntima i personal on presto, i vull prestar una atenció especial, perquè és una part essencial del coneixement.
La meditació facilita aquest accés sumint al cos físic en una alerta reposada, relaxada, sense dormir, però sense "participar", perquè és l'ànima la que es fa conscient, més enllà de la sensibilitat del cos físic, que simplement reposa, i així col·labora, a que "tot jo sigui l'ànima que sóc i ho percebi absolutament tot així, des d'aquesta perspectiva.
