Aquest no és cap títol "novel·lesc" sinó una "veritat" associada al comú dels éssers humans, i que moltes vegades, senzillament s'ignora perquè, aparentment, sembla que sofriments com l' "angoixa", l' "ansietat", el "dubte" o la "por", s'ubiquen o es localitzen en parts del nostre cos físic com és ara el "cor" o el "plexe solar" que, es vinculen popular i tradicionalment a "sentiments i emocions".
Partint de la base, com he comentat altres vegades, que "jo, l'ànima, sóc qui està tenint les experiències i els coneixements, igualment sóc qui viu les alegries i les tristeses, i absolutament totes les circumstàncies que em marquen la vida. Aleshores no ha de resultar "estrany", saber amb precisió, que "és la pròpia ànima la que viu la vida en primera persona i amb tots els seus vaivens. Que en cap cas "és el cos físic", encara que en ell s'hi reflecteixin moltes empremtes, de tot el que reporta l'existència humana: encara que senti aquella "emoció" (o sensació) per sota de l'estómac , quan en realitat hi ha quelcom que m'emociona o m'entristeix, o em faci "un salt el cor" davant una persona o fet, o quan tinc una temença, i se'm posen els "pèls de punta", o quan m'angoixo per una pèrdua humana i em sento "el cor adolorit".
Sigui com sigui, el nostre vehicle físic és tant "perfecte i sensible", que arriba a "somatitzar" els problemes psicològics "no-resolts" o "mal resolts", com ja sabem, en forma de malalties, i de vegades greus. És a dir, que el vehicle físic es pot arribar a deteriorar, però és l'anima la qui sofreix.
Quan el cos o vehicle físic pateix deterioraments irreversibles, com l' "Alzheimer" o altres "demències", que anul·len la consciència de la persona, l'ànima ja no es pot expressar "com voldria" a través d'aquell cos físic. Aquest és un gran sofriment per l'ànima, que pateix profundament el deteriorament del vehicle físic, mitjançant el qual, s'havia expressat abans. I no obstant això, de vegades, hi ha ulls que generen mirades lluminoses, que transmeten o expressen el que les paraules ja no poden dir, però aquells "missatges arriben a l'essència de les ànimes.
El "sofriment de l'ànima" també pot arribar a ser "alegria de l'ànima", el cas és, si m'adono o no, de que "sóc la pròpia ànima", en cap cas "jo no sóc el meu cotxe", sinó el que hi va dins i el condueix.
Encara que no ho sembli, l'ànima ho viu tot, doncs l'ànima és l'ésser de Pau que, originari de l'anomenat "NIRVANA" o "Món de les Ànimes", ve a través del "Cicle de la Vida" als mons densos a "experimentar", a "conèixer", a "saldar", a "viure vides físiques en cossos amb caducitat", mentre l'ànima immortal és la que es nodreix de totes les vivències i coneixements.
La vida sovint és "hipnòtica i mecanicista", i és fàcil "no recordar" qui és cadascun, portat per l' "espiral de la vida", i amb freqüència tot esdevé com un somni, o com un "mal son", on ser conscient de l' ànima que sóc", pot semblar quelcom fora de la realitat, si m'identifico amb aquella circumstància absorbent que he d'afrontar, amb aquella circumstància que em costa d'encarar, o aquella responsabilitat a la que estic "compromès" però que no puc assolir, per dificultats sorgides en la vida, i un llarg etcètera.
En el fons, tot això, només posa de relleu, des de la perspectiva del "raja-ioga", que no faig front a la meva vida amb el "ioga corresponent", amb l' "estat de consciència d'ànima" que em cal per encarar la meva humana vida, i és per això que les circumstàncies em depassen i em superen, perquè no disposo de la força de la Font, que manté inalterable la connexió conscient amb tot el seu potencial. Només així, l' "ànima-vehicle físic, funciona amb equilibri i harmonia, i jo, l'ànima, deixo de sofrir, i encaro totes les proves i contingències que la vida, pel meu be, em posa al davant.
