EL TEMPS DEL RETORN : NADAL!

Solstici d'Hivern
Joia de final
i principi
on les ànimes apuren
el seu temps...

És Nadal,
el retorn a la Llar s'aproxima,
i tot te d'estar al seu lloc,
les rèmores dels segles,
que han fet pesades les alforges
cal buidar,
ara n'és el precís moment...

En el retorn
tot equipatge és sobrer,
per entrar
a la Regió Subtil...

A allò que tu ets,
que sóc jo, i que sou totes vosaltres,
oh ànimes,
sols  escau
la brillant nuesa original,
lluminosa de l'eternitat,
i a recés
de la Font inesgotable
del Pare...

PERQUÈ ÉS TANT IMPORTANT RECORDAR QUE SOM ÀNIMES?

                                               

"Demanar perdó"  quan es cometen errors que afecten o danyen als altres, sembla que és el correcte, tot i no ser tant senzill com pugui semblar, i fins i tot, tant fàcil que ratlli la hipocresia.  Ser humils i capaços de "demanar perdó", és un símptoma innegable de cordura i fluïdesa intel·lectual, així com de qualitat responsable que sorgeix de l'ànima,  però la validesa d'aquesta acció només un   mateix la pot fer autèntica si és honest amb si mateix i vers els altres.  Hom no pot assolir cap responsabilitat pensant que "si és el cas ja demanarem perdó", si això implica la descura del nostre deure alegrement.

Sovint va lligat amb el perdó el propòsit de l'esmena: "no es repetirà", "no ho tornaré a fer", "a partir d'ara serà diferent..., etc., però això només te "carta de certesa" si surt de l'ànima, no és el mateix si surt d'una ment confosa i com una justificació puntual i perifèrica, perquè aleshores "costarà poc que es torni a repetir l'error", quedant patent la manca d' "autèntica responsabilitat",  que podem observar, per exemple, en tants àmbits de la vida social, política, religiosa i institucional de la societat d'avui.

                                                                                   

 

Ser sincer amb un mateix implica "fer cas" a la pròpia ànima que sempre "avisa del que és autèntic" i, evidentment, del "que no ho és".  Si jo "enganyo", la meva consciència d'ànima m'advertirà que el que estic fent "no és el correcte", és a dir: sempre se quan actuo mancat d'ètica.  I a l'inrevés: també se quan he fet be el que havia de fer, això és quelcom indefectible i innat en totes les ànimes.  Altre cosa és que jo "faci cas" a aquest baròmetre preciós que és l'ànima que sóc.  El "cas" que en faig indica el propi "grau" i "nivell" d'ètica amb que encaro la vida. La vida de relacions externes: familiar, social, professional, etc., i la vida interior i espiritual, que indica el "grau de consciència d'ànima", de coneixement real d'alló que sóc i de  responsabilitat intrínseca, que he anat adquirint a partir de l'ànima individual, pacífica i immortal que jo sóc, experimentant la matèria. 

                                                                                   

Les ànimes som "cícliques" i repetidores del cicle.  Aquest és l'origen de que ressonin en aquests moments finals del cicle i dins la franja estimulant i reconfortant d'aquesta auspiciosa Confluència, tantes inquietuds espirituals i internes, impensables en un altre moment.  És com que les ànimes estan rebent un bàlcem energètic que ve directament de la FONT i els recorda el moment en que ens trobem, perquè es despertin i es facin conscients de revisar-se, de posar-se al dia, just ara que n'és el moment.  

Això ve igual per totes les ànimes, però cadascuna ho absorbeix  segons el seu grau de consciència desperta.  Hi ha moltes ànimes que a arrel d'això, ja estan en aquesta particular autoreflexió ;  però be és cert també, que n'hi ha moltes altres, que estan vivint (perquè això és el que han de fer ara) les seves experiències externes en la matèria, degut a haver arribat "més tard" al camp de l'acció tridimensional de la matèria, provinents de "Parandham", el Nirvana o la Llar de les Ànimes, de fet, d'on provenim totes les ànimes abans d'entrar novament en el Cicle. 

Cadascú entra en el Cicle depenent dels esforços realitzats en el moment de la Confluència.  D'aquí ve que sigui tant important ara recordar la nostra naturalesa essencial i lluminosa d'ànimes conduint  "vehicles físics" després de tants i tants naixements traumàtics  atrapats  en la "consciencia de vehicle o de cos", puig que hom va creure (una creença, de fet) que "només" érem això: "cossos físics condemnats a morir" oblidant la realitat de ser ànimes immortals.

                                                                                        

                         

Recuperant la "consciència d'ànima" hom retorna a l`'origen net i pur del principi i de la meitat de cada Cicle, i fa conscients les ànimes de viure aquests instants preciosos on la FONT, s'apropa a qui la sap reconèixer:  en cap més moment del Cicle no ho fa.  Aquesta és la importància del "treball sobre si mateixos" ara i aquí, en aquests precisos instants.

Quan hom va assolint "consciència d'ànima" es fan inexistents les possibilitats de "deixar de banda" qüestions com la Honestedat, la Sinceritat, l'Acceptació, la Pau, etc., perquè totes aquestes qualitats estan en l'essència viva de cada ànima.

Quant hi ha dubtes, vacil·lacions, inseguretats: no és l'ànima qui s'expressa sinó la consciència física o de cos, l'ego o Maia que s'interposen, amb una habilitat increïble fent prendre decisions equivocades o errònies, creant il·lusòries expectatives i/o falses personalitats.

                                                                                 

LA INNATA PAU DE L'ÀNIMA

La "Pau" és la qualitat més innata de l'ànima, però molts éssers humans ho han oblidat juntament amb totes les altres qualitats, poders i virtuts de la nostre identitat única i prístina, dins el frec traumàtic d'aquest món físic tridimensional, i en el decurs de les moltes encarnacions que les ànimes han protagonitzat fins al final del Cicle, que és ara mateix.  

La "Pau" és aquell "estat original" propi de l'anomenada "Llar de les Ànimes" o també el dit "Nirvana", a la Regió Subtil, on les ànimes romanen quan no estan en els seus papers respectius bo i ingressades en el Cicle de 5000 anys.   També aquest, és el lloc de l' Ànima Suprema o Déu, que només surt i ve aquí (a la Terra) cada final de Cicle, en el moment més decadent de la humanitat, quan la immensa majoria d'ànimes estan realitzant la "darrera encarnació" i això genera una creixent inquietud global per "recuperar la consciència perduda" a costa de la "consciència corporal", que ha influït i pesat com una llosa durant milers d'anys fins arribar al dia d'avui.  L'Edat de Ferro, és la darrera del Gran Cicle i és quan es produeix aquesta "franja de temps indefinit (ningú sap quan dura), on la Font o Ànima Suprema ve directament a aquest món, amb totes les energies vitals i còsmiques (moment conegut com la "Confluència"), per ajudar, estimular, recordar el seu immens amor a totes ànimes lluminoses i immortals,- moltes d'elles en aquests moments, ja en ple procés de recuperació de la seva "memòria global"-, recordar-les-hi "qui son" perquè vagin retornant a la plena "consciència d'ànima incorpòria" des del cos físic que encara estan utilitzant, i preparant-se pel retorn a la "Nirvànica Llar Original", previ al començament del "Nou Cicle".

                                                                                        

La "Pau" com a qualitat de l'ànima, va molt més enllà d'aquella definició que diu "la pau és l'absència de guerra",  La "Pau" és "qualitat" i és "estat" a la vegada.  I, de vegades, sorprèn quan aflora, en forma espontània i com a sentiment en determinades circumstàncies de la vida física i corporal, on no ho esperàvem.  Però ha succeït amb tot el seu potencial, travessant els "sanskars" o hàbits arrelats, i totes les capes psíquiques que en provenen i on l' ego i Maia, proliferen. Perquè la "Pau" és el més normal en qualsevol ànima.  

I l'adonar-nos-en radica en el grau de "consciència d'ànima" amb que hom aprèn de viure, més enllà de l'excessiva "consciència de cos o material", tant traumàtica que ens ha fet oblidar l' origen i la identitat, el més bàsic i important per no perdre la perspectiva del "paper que venim a interpretar"(com en una obra de teatre molt real), del qui som, del on anem i també de les fites i objectius que cal assolir. 

                                                                                  

                                                                          
Quan miro al meu entorn i a cada ésser humà el veig com l'ànima que és, només es poden generar pensaments conscients: constructius i positius, per tant, de pau, amor, acceptació, cooperació, perdó, humilitat, puresa, entre tot aquest bagatge meravellós i perenne que, com el tresor que és, l'ànima guarda, i que son els únics amb els que "jo, l'ànima" em vull relacionar amb totes les ànimes del meu entorn.  
Perquè se que si ho faig així el món canvia perquè canvio jo.  Si jo sóc un ser de pau: el meu entorn serà també així per pura empatia.  El canvi però, sempre ha de començar per un mateix.   "Utòpic" és esperar que "canviïn els altres" (perquè a més, "els altres mai no canvien") per canviar jo: aquest és un dels exemples del món caòtic que tenim i que el fa més caòtic encara: esperar que canviïn els altres per canviar jo..!  Greu error...  
Tota transformació comença per mi mateix.  Totes les virtuts, qualitats i poders, l'ànima les conté:  per tant, cal fer neteja perquè puguin  aflorar  i siguin la base per la "nova humanitat", pel nou Cicle de 5000 anys pròxim a començar* 

                                                                                         

INTROVERSIÓ - INTROSPECCIÓ

Introversió - Introspecció: en l'espiritualitat l'una no pot estar sense l'altre, o com si diguéssim: no es pot realitzar una introspecció si abans hom no fa una introversió. Anem per parts: Introversió és interioritzar-se, replegar-se sobre si mateix, arribar fins l'ànima que sóc, que dona vida i mou al meu cos.  Un cop es fa la introversió, hom pot parlar d'introspecció, que és inspeccionar l'interior meravellós i propi, on hi ha la connexió, la clau de tot. 

I on rauen també la major part de problemes i conflictes que, bo i esclatant a fora, en la quotidianitat física compliquen l'existència humana, el dia a dia de tantes persones, que segueixen aplicant "patrons erronis", que després de tantes existències s'han anat repetint una i altre vegada, actuant com les capes o recobriments d'una seva, i aconseguint que la pròpia ànima que sóc, oblidi la pròpia identitat immortal i lluminosa que és, a través de l'experiència corporal i física: l'ego, els vells "sanskars" positius i negatius o hàbits i tendències, les creences de tot tipus: religioses, polítiques, culturals, de la tradició,  aquests aspectes s'han anat enfortint d'una etapa a un altra, fins a l'extrem de ser sempre els mateixos;  d'aqui que infants d'edats ben primerenques ens sorprenguin amb gestos, actituds i, fins i tot paraules que correspondrien a algú de gran experiència. I és que aquests infants porten aquesta "experiència" a flor de pell, doncs arrosseguen (per dir-ho així) tot un "pack" de les vides físiques anteriors, bones i males experiències, algunes -o moltes- d'aquestes "mal tancades", conflictes "no resolts", que afluiran en el seu moment, en el transcurs de la vida present, oferint-li una nova possibilitat de solució.  Però també la major part d'adults carretegem "packs" o alforges carregades -molt sovint- de temes (d'altres vides i d'aquesta) per solucionar, que degut a la ignorància comporten molt de pesar i dolor. 

                                                                                   

                                                                                                  

 L'època que estem vivint és propicia per posar remei a tot això. Som a la part final d'aquest Cicle existencial de 5.000 anys, coneguda ancestralment  com "Edat del Ferro" (n'hem parlat força en aquest blog) on s'expressa i es fa palpable la màxima degeneració humana, de forma global i en tot el planeta.  Però també alhora, creix i cristal·litza, la inquietud d'amplis sectors de la Humanitat per sortir de l'atzucac, per despertar i expandir la Consciència d'Ànima, és a dir, netejar i recuperar aquesta benaurada memòria de la vertadera identitat d'ànima, això és l' "Edat de la Confluència" més auspiciosa, i aquesta edat només arriba dins l'Edat del Ferro del Cicle esmentat, és a dir, ara mateix.  I què succeeix?  Doncs tornem-ho a dir perquè és bo que tothom ho sàpiga...  L'Univers sencer,  presidit  per la Font Creadora, amb totes les seves energies s'aboca en aquests instants per tots els que senten l'anhel de transformació consciencial que condueix vers el "nou paradigma", canvi profund treballat des del més íntim de cada ànima, ara i aquí.    No es tracta d'un compromís amb alguna cosa o algú extern.    És el propi auto-compromís que ressona en el més profund i íntim de l'ànima i fa  que vibri molt especialment la glàndula pineal, (on l'ànima s'ubica dins el front que en diem "tercer ull i des d'on s'interconnecta amb la Font, Déu, Al·là, Baba, etcètera).  Un bon nombre d'inquietuds s'estan expressant en aquests precisos instants arreu del planeta. 

                                                                                       

     

  Lligada amb tot això pren importància la introversió per deixar de mirar de manera tant hipnòtica tot l'extern i  aprendre a mirar amb els ulls de l'ànima,  començar a encendre aquest foc del cor i de l'essència, i amb us de la introspecció poder anar extraient totes les capes acumulades de la seva (com dèiem abans) o terribles calcificacions que permetin alliberar l'ànima i deixar-la tant lliure com sigui possible, si pot ser del tot i amb l'activació de totes les seves qualitats i poders, emanant de tota la seva puresa de ser. L'ànima te de tornar al Nirvana neta i pura, tal i com va venir a principis d'aquest Cicle que ara està concluint 

És quan la ment esdevé un llac encalmat de profundes i cristal·lines aigües, un cop pensaments i emocions estan a l'únic servei de l'ànima, i no pas al simple gaudi de l'extern, del corporal i tots els seus sentits. 

Viure a fons l'Edat de la Confluència més auspiciosa, és reactivar tota la llum que l'ànima conté, i això no és "qualsevol cosa".  Cal un canvi d'actitud humil, positiu i determinant, on el concepte "home" esdevingui conscientment "ànima" i on totes les interaccions siguin enfocades només des d'aquesta  sola única perspectiva.   Els poders i qualitats de l'ànima es manifestaran equilibrats com son, l'acceptació, la tolerància, la cooperació, l'amor, la pau, la felicitat, el silenci intern: tot esdevindrà en contínua predisposició i  estabilitat en la Vida.   

                                                                             

                                                       

MAIA: LA IL·LUSIÓ TEMPTADORA

                                     
                                                               MIRATGE O REALITAT?

En els aprenentatges pràctics de la vida és vital encarar les situacions més dures, difícils, conflictives i inversemblants, amb la consciència més desperta i expandida possible, a fi i efecte de sortir-ne airosos i conservar inalterable el propi equilibri intern.  Per be que això no s'aconsegueix amb perfecció sinó quan hom ja coneix la íntima psicologia humana: l'go, la personalitat, els "sanskars" o hàbits bons i dolents i la forma efectiva de corregir i treballar-hi.  O com "Maia" o la il·lusió i l'engany amb que els éssers humans o ànimes que laboren per la pròpia autorealització, son temptades o posades a prova pel seu propi progrés. 

La figura simbòlica de "Maia" en aquests termes, "no la coneix" qui no està en estudis d'aquest tipus.  Però és molt important, i hom diu -amb encert-, que com més progressa el deixeble o estudiant amb més intensitat rep l' "atac" de "Maia", que el posa a prova en aquells aspectes especifics que més li costin de superar o amb els que més aferrament hi tingui, a fi d'entrenar-lo durament a través de circumstàncies tant idònies com inesperades.

                                                                                      

                                             EL  VEL  DE  MAIA:  ENGANY O IL·LUSIO?

El cami espiritual, de primer, s'entén intel·lectualment, però fins que hom no practica en el dia a dia, el coneixement teòric que se li ha ensenyat, no comença vertaderament a avançar i a sentir a dins l'autèntica comprensió, sobretot a través de l'experiència que va adquirint.  Hom no es pot quedar merament amb els llibres i les teories i quedar-s'hi "instal·lat" en l'intel·lectualisme que comporten, si realment es tenen anhels i determinació veritables de fites profundes i espirituals. 

És per això que si hom transita per un camí espiritual, paga la pena "fer-ho bé".  És una tasca de moment en moment i d' instant en instant, i de portar a la més viva pràctica tot el coneixement après en les classes. 

És a dir: la part psicològica d'adquirir consciència d'ànima, el poliment interior, deixar anar tot el llast acumulat i inútil de centenars d'etapes o vides ja concloses, fer un bon servei conscient  als altres: actitud i pensament positiu. 

                                                                                   

                                               VERITAT  O  FICCIÓ?

Depuració i alimentació corporal a través de la dieta vegetariana: la més aconsellable si es vol meditar.  Ser feliços respectant i acceptant als altres, la pràctica del perdó i la humilitat.  

I tot això dins el marc lluminós del record permanent o connexió amb la Font Universal de Vida, el Pare, Déu, Al·là, Baba, etc. Així el pas per l'existència humana en aquests instants especials dits de la Confluència (on s'identifiquen els quins s'esforcen per la regeneració) esdevé una veritable "Peregrinació del Record".   En un context així d'intens, l'actuació incansable de "Maia" com a entrenadora del propi progrés interior, s'encaixa amb tota la fortalesa i poder possible, i amb tot un domini i permanència que confereix la Meditació Raja Ioga, tant en el camp de l'acció com en la meditació silenciosa i profuinda. 

És evident que "Maia" pot derrotar l'estudiant en el moment més impensat, i a través d'aquell defecte, ego, "sanskar" o circumstància que més el pugui afectar. 

Per això cal estar prou amatents des de l'estudi i la pràctica espiritual...  Fins i tot sabent  que disposem sempre de l'antídot per tornar-nos a redreçar en cas d'una caiguda* 

                                                                                     

                                                                VEUS COM RODEN?  O NO?

CONSCIÈNCIA D'ÀNIMA: L'ESTABILITAT D'UN ESTAT ELEVAT

Mantenir-se en l'estabilitat d' un estat de consciència espiritual, elevat o d'ànima, no és una qüestio de "meditar" d'en tant en quant o merament "relaxar-se".  Hom requereix un "esforç conscient", una decidida transformació personal integral, un canvi veritable i autèntic en els costums de vida i en la filosofia de viure, sempre des de la perspectiva que l'ésser humà "no és el seu cos" sinó la preciosíssima ànima que el condueix.  Cal partir d'aquesta premissa amb ferma determinació i adonar-se que totes les persones que hi ha al nostre entorn: familiars, amics, companys, coneguts i desconeguts, abans que res, identitàriament "som ànimes", i aquest és el tractament, el reconeixement, la relació que cal donar-nos mútuament en tots els àmbits de la vida:  vivenciar conscientment que tots aquells que ens envolten "son ànimes", com nosaltres mateixos,  te una importància cabdal, també, per auto-descobrir-nos com el que veritablement som i, alhora, rectificar la manera "eminentment corporal" o de "consciència de cos" en que es basen i presideixen, la immensa majoria de les relacions humanes.

La "consciència física o de cos"  ha descartat l'ànima que som i s'han establert per mil·lennis, primer l'oblit progressiu i després la ignorància més supina, "del que veritablement som i fem aquí, en aquest pla de la matèria".

                                                                                   

L'ànima que som, disposa d'un perfecte intel·lecte, virtuts i poders, és immortal i no pertany a aquest món físic, on  per ser-hi, cal un "cos físic" -que, per cert, tot i sent perible o caduc, limitat i descartable-, és una meravella biològica, que ens ha "sobrepassat" com a ànimes, a través de la ment i els seus cinc sentits físics i a través de nombroses existències, portant a la humanitat, a la "ignorància" del que "realment és". 

Des del camí espiritual, des del pensament positiu i la meditació raja ioga, hom pot revertir a nivell individual la lamentable situació del col·lectiu humà.  Tothom pot revertir aquesta situació i cadascú per si: Però cal l'esforç i la determinació, la voluntat i la praxis.  Si es fa així, hom evita la peresa de l' "avui ho faig i demà si em ve de gust...",  pel treball continuat i permanent, que és el que veritablement "dona fruits", porta a "resultats" i a vivíssimes experiències internes i, òbviament, al silenci mental i  profund,  a la calma i a l'estabilitat en l'estat conscienciós més elevat, mitjançant el qual hom pot enfocar la vida des d'una perspectiva equilibrada i respectuosa, amb un mateix, amb els altres i amb l'entorn.  És quan es compleix fefaentment allò de: "quan jo canvio, el món canvia".

                                                                                      

És necessària la dieta vegetariana si hom es vol fer pràctic en la meditació raja ioga, en tot aquest treball espiritual d'auto-reconèixer-nos "com les ànimes que som", per exercir de nou aquesta "supremacia" sobre el vehicle en el que viatgem, controlar els aliments que realment ingereix aquest valuós vehicle, replantejar la sexualitat corporal, a fi i efecte de no dilapidar valuoses energies (l'ànima no necessita d'aquesta característica corporal) que,  contrariament a això, tendeix a esclavitzar a tants i tants humans en els paranys anihilants de l'auto-complaença i altres que se'n deriven.  Aquest grau de depuració corporal i celibat ben entès, es coneix com a "puresa", cosa que pot fer riure a alguns o recordar un "puritanisme religiós" més carregat de "moralitat reaccionaria"  que d'explicacions pràctiques i precises pel qui vol aprendre un camí espiritual pràctic, però que és un element del tot necessari, condició "sine qua non" per progressar en l'espiritualitat: per això ha de ser ben entès per poder ser ben practicat (contrariament es pot prestar a moltes confusions i fins "desviacions").

La "puresa" és imprescindible per recuperar la "consciència d'ànima" que és justament viure l' "estat original natural de l'ànima", això és, a més, tenir constantment "l'estat més elevat del record de la FONT d'on provenim i de l'ànima que som". Es quan l'intel·lecte es pot activar sense cap trava i les virtuts i qualitats innates de l'ànima llueixen i brillen a través de la mirada dels ulls en el cos físic, i també a través del "tron de l'ànima o tercer ull".      Aleshores la vibració que hom genera és lleugera i fluida, i porta en el seu si, la força lluminosa de l'Amor, la Pau, la Felicitat i tots els Poders de l'Ànima activats.

                                                                                     

LA MEDITACIÓ: UNA EINA BÀSICA

La meditació te tantes aplicacions al nostre món, i en l'aprenentatge i l'aprofundiment espiritual, que s'ha anat tornant des de la seva antiga tradició mil·lenària, en una de les experiències més alliçonadores i dignes de ser viscudes.  Existeixen moltes maneres d'enfocar-la i de practicar-la, però tant les formes més senzilles com les més sofisticades d'entrada, aporten d'una manera intrínseca la calma, el silenci i la pau.  El iogui que persisteix en aquest aprofundiment a través de la pràctica diària, te l'oportunitat d'assolir experiències molt íntimes, personals i transcendents per la seva evolució integral.  Aquells que mediten tant sols per relaxar-se una estona, també extreuen un benefici d'aquest coneixement savi. Per tant, la meditació és objectivament una eina a mida del qui la fa servir.  Si l'aspiració és modesta, modesta serà l'eina.  Si hom vol esdevenir iogui, la meditació li serà una eina il·limitada que li permetrà d'arribar tant lluny com el propi esforç que hi esmerci.

La "meditació raja ioga" és, ben segur, la més "accessible" pels occidentals, que no estem acostumats a ser tant flexibles com a l'orient.  Aquesta és un tipus de meditació on no és imprescindible fer postures com el "lotus" o altres "assanes" (postures) que reclamen molt entrenament, joventut i una molt bona forma física per realitzar-les correctament.  L'única posició imprescindible és la que, còmodament, permet que l'esquena estigui dreta o recta a fi i efecte d'aconseguir una respiració correcta.

                      

                                                                              

                                DIFERENTS MANERES DE MEDITAR AMB POSTURES MES SUAUS

És a dir, que asseguts en una senzilla cadira i, en tot cas, ajudats per coixins puntuals col·locats estratègicament en la curvatura de l'esquena o en el cul de la cadira, hom aconseguirà "mitja hora" de quietud i aprofundiment, sense que el cos físic molesti el més mínim l'estona que es medita.  De fet, amb aquest sistema i una pràctica continuada el temps es pot allargar tant com es vulgui sense que els "ossos es clavin" ni cap dolor alteri al cos físic el més mínim, mentre dura la quietud i el silenci de la ment, en una meditació molt complerta que poden practicar joves i grans de quasevol edat inclosos els infants.   D'això també se'n ha dit el "ioga fàcil" bàsicament perquè és accessible a tothom, no obstant, la disciplina i la constància que tot iogui autèntic i seriós te d'observar i seguir, en el raja ioga, la te d'aplicar exactament igual.
La meditació és la pràctica mitjançant la qual hom es pot re-descobrir com a ànima, molt més enllà del raonament, vivint i explorant intensament la pròpia experiència.  Per exemple, re-viure l'experiència de la incorporeïtat (que l'ànima ja coneix en el seu si més profund, donat que és el seu "estat original")  que l'ànima ha oblidat en el transcurs de la seva experiència en el pla físic.  

                                                                                          

O deixar literalment el cos tranquil en una postura còmoda, on la respiració vagi fluint amb calma constant i el cos "no molesti" per res ( ben al contrari del que succeeix quan es practiquen postures "forçades" que poden arribar a ser doloroses i condicionar el progrés de la pràctica meditativa), i assolir així una experiència completa en total absència del cos.  És per això que la meditació resulta una eina fonamental quan hom es proposa d'una manera conscient recuperar la "consciència d'ànima" per damunt l'excessiva "consciència de cos" que caracteritza la Humanitat d'aquest final de Cicle. 

Així quan medito, jo, l'ànima incorporal viatjo amb la prestesa dels meus més nítids pensaments, em puc moure per l'espai estrellat, més enllà de l'atmosfera planetària, recobrant el meu "estat original" fora de la dimensió física, on he deixat el cos, que m'espera pacientment, serenament per quan decideixi tornar al camp de l'acció, de nou, en aquest món tridimensional. 

Quan medito, a part de rememorar el meu "estat original" d'ànima incorporal (sense cos), reforço la consciència de la memòria integral i dels llaços indelebles que m'uneixen a l'Ànima Suprema i a la Llar Original d'on provinc.   És important la meditació per sortir precisament de l'ensopiment en que, com a ànimes, hom ha restat al llarg d'incomptables etapes existencials, fins arribar a avui mateix, on es donen condicions molt especials, eines i mètodes per deixar, finalment, aquesta situació, "buidar motxilles" de tants temes "no resolts" en distints passats, per fer un "reset" ben objectiu i, finalment, poder restar ben nets en l'ara i aquí del moments que s'està vivint: no arrossegar res més del passat, és tanmateix quelcom ben convenient per encarar tot el nou que es va apropant, sense llasts inútils i pesades rèmores.

                                                                                

La meditació és un entrenament continu mitjançant el qual jo, l'ànima, em faig conscient una i altre vegada, del que verament sóc, i aprenc a conduir i a controlar el vehicle físic (el Cos) per medi del qual puc estar en aquest pla físic, així com també la ment i els pensaments que estic creant contínuament, i sabent que al final d'aquest Cicle, retorno amb renovat coneixement i saviesa a la Llar Còsmica d'Origen, d'on provinc, abans de continuar la meva experiència en un nou Cicle..*

QUALITATS INNATES DE L'ÀNIMA

És curiosa, si més no, la manca de felicitat de molts éssers humans i el poc disposades que estan moltes persones, a "moure fixa" per canviar o transformar aquesta situació.   Davant la pregunta lògica "t'agradaria ser feliç?"  Gairebé tothom respondrà que "si", però acompanyant-se amb un somriure d'incredulitat, o de cansament, bo i pensant: "Quina moto em vol vendre ara aquest?" .   

La paraula "felicitat" sembla referida tanmateix a algú que visqui als "llims" o que s'ha begut l'enteniment.  I tothom, com dic, identifica, d'una manera o altre "què vol dir ser feliç", encara que sigui des de la premissa material o física, o de la consciència merament física.  El cas és que, tant si s'entén com si no, la felicitat és quelcom que hom porta a dins i que és molt important a la vida.

I no és perquè si.  La FELICITAT és una "qualitat innata de l'ànima" al costat de la Pau, l'Amor, la Veritat, la Puresa, l'Equilibri, el Poder.    Per tant no és estrany aquest sentiment de recerca de la felicitat  per quan no és un estadi desconegut per les ànimes, que en guarden sempre l'empremta, que l'han viscut moltes altres vegades, per més que ara, en el món dual i físic, i degut a experiències traumàtiques vinculades a aquesta època descendent, hagi esdevingut una reminiscència, un belat record, o que, fins hi tot hom cregui que "només" es pot aconseguir aquesta experiència de benestar a partir de l'acumulació material i externa. 

                                                                                    

La realitat és que, com a "qualitat innata de l'ànima", l'ésser humà sempre te la felicitat dintre seu (igual que totes les altres "qualitats innates") malgrat que no la sàpiga experimentar des del vehicle físic,  i no l'hauria de cercar en el seu exterior sinó laborar les condicions per viure-la, plasmar-la i fruir-la conscientment en el pla físic, des del seu interior pur. 

Les "qualitats innates de l'ànima" de fet, son fonamentals, i formen la "base" de totes les "virtuts i poders".  La Paciència, posem per cas, és una "virtut" basada en "la pau, l'amor i el poder", o per exemple el Discerniment, és una "virtut" que conté "veritat, pau i equilibri", o el Coratge, que també és una "virtut" basada en el "poder i la veritat".

L'autor d'origen australià i expert professor de "Raja Ioga", en Ken O'donnell,  diu en una de les seves Obres*: "L'objectiu de la Meditació Raja Ioga és potenciar els meus propis "atributs innats" de forma que el meu comportament pugui ser virtuós en forma natural."

                                                                           

Tornem als "atributs innats":  què vol dir això?  Doncs que ja els "portem en nosaltres", ànimes de pau, com a propis, però que "no afloren amb naturalitat", en el dia a dia i a través dels nostres cossos o vehicles físics.  I aquest és un punt important d'inflexió que hom pot auto laborar, partint de la premissa que son dins l'ànima que cadascú és i que no cal esperar que vinguin "de fora":  son  a dins, els coneixem i els hem utilitzat en moltes altres etapes existencials, que en el present, "sembla que no es recordin", però que l'ànima (allò que som)  te ben presents.  Moltes vegades puc sentir (com en forma de sentiment) tots aquests atributs, o un o altre d'ells - m'està aconsellant-, "quina te de ser la meva actitud davant d'una situació o circumstància de la vida, davant persones.Quan sento una d'aquestes manifestacions, provinents de l' "ànima que sóc", indica que "me'n faig conscient, que se que és veritablement meu i que em ben aconsella.  I això m'ensenya a "discernir", distingint entre el millor que m'aconsella el meu interior anímic, i les tendències mentals que, "si baixo la guàrdia, es poden "colar" de l'exterior, en la meva ment, per "intentar persuadir-me d'altres actituds i conductes, molt probablement, "menys ètiques".

Si tinc "consciència d'ànima", que vol dir "estar en el record permanent del Pare", no perdré de vista, ni un segon, que sóc un ésser pacífic, una ànima lluminosa, seré sempre conscient de les "facultats subtíls" que tinc , com el "poder de pensar" (ment), el poder de "raonar" (intel·lecte), i la pròpia personalitat única "per establir el món intern de pensaments, sentiments, decisions i hàbits". 

L'ESGUARD DE L'ÀNIMA

La mirada dels éssers humans diu de la seva profunditat interior, dels anhels i inquietuds. La brillantor nítida d'uns ulls, parla a qui sap entendre i transmet vibracions de l'ànima, porta la força d'allò que verament som, sobretot si hom ha après a ser-ne conscient, i arriba al cor amb una precisió i immediatesa inusitades.

Més, la dualitat del món en que vivim, sovint fa que aquestes facultats -com la mirada profunda- més que transmetre les fines freqüències de l'ànima, als altres, "degradi" aquestes funcions, i aquesta meravella, sigui manipulada per l'ego, posant aquestes subtileses, en favor de qualsevol dels "excessos" que caracteritzen hàbits i vicis arrelats a la personalitat humana més densa.

No és errada la dita: "la cara és l'espill de l'ànima", s'acosta molt a la realitat, però en comptes de la "cara" potser s'ajustaria encara més, si hom hi posés "els ulls" son l'espill de l'ànima...   Quantes vegades no haurem sentit a pronunciar frases de l'estil: "amb la mirada ho diu tot", "mirades que maten", "mirades que travessen", "mirades que parlen", "una mirada maternal", "en veure la seva mirada m'hagués volgut fondre", "una mirada amorosa"...

                                                                                        

Una de les preguntes que hom es pot fer és: "com miro als altres?", "amb quina mirada miro jo als éssers humans amb els que convisc o interactuo?", "és mirada interessada?", "és una mirada en que dono el millor de mi?", "és realment una mirada d'ànima a ànima?", "o és una mirada d'un cos a un altre cos?", "dono pau i serenor amb la meva mirada?", "o dono inquietud i pesar?".

L'ànima que som està assentada al tron del front, en l'àrea del cervell que avarca les glàndules del tàlem, hipotàlem, pituïtària i pineal, és per això que aquesta regió és coneguda com l'assentament de l'ànima, o el tercer ull.   Des d'aquest punt, és des d'on cada un condueix (amb més o menys consciència) el cos físic que li permet l'estada temporal en aquest món físic de tres dimensions.

El més lògic doncs, és que el nostre tracte mutu amb els altres, sigui d'ànima a ànima, i que la saviesa intrínseca de cada ànima es reflecteixi en la brillantor dels ulls, en una mirada plena i càlida, on la Còsmica FONT s'hi destaca. 

Veritat que no son els cotxes els que es relacionen i interactuen entre ells, sinó que els que ho fan son els seus conductors?  El símil entre cossos (cotxes) i ànimes (conductors) és exactament el mateix. 

                                                                                   

Si socialment ens veiéssim com les ànimes que som, amb les pròpies i innates virtuts originals, i tot el que això representaria dins el "Drama" de la vida, el món que tots coneixem avui, seria ben diferent.  Car els "valors" estarien indefectiblement basats en la Pau, l'Amor, l'Agermanament, la Tolerància, l'Acceptació, la Humilitat, el Perdó, etc.   Ni remotament se li podria acudir a ningú "que una guerra pugui ser "solució" per alguna cosa".   La transformació seria digna d'una nova "edat d'or" on el respecte i el coneixement serien la base de tota relació. 

A les ànimes no interessa ni l'especulació ni l'acumulació material i econòmica.  En el seu estat pur i original l'ànima està a les antípodes d'aquest tipus d'interessos, merament pertanyents a les etapes físiques més decadents del món dual, on l'ànima s'hi mou temporalment i circumstancial, precisament ara estem en el final d'aquesta etapa actual,  fosca i desvirtuada, encara que també esperançadora perquè també hi ha l'oportunitat "única" de reconduir-ho i reiniciar-ho absolutament tot. 

Perquè no, provar-ho?  Acosta't al mirall i estudia "què reflecteix la teva mirada".  Fes-te preguntes.  Sóc capaç, per fi!, de mirar els ulls de tots els que m'envolten, amb la mirada serena i brillant de l'ésser espiritual que, tanmateix, sóc? Tanmateix un autèntic "dristhi" -visió del iogui- o esguard de l'ànima? Persisteix*

                                                                               

VIBRACIONS, FREQÜÈNCIES DIMENSIONALS, ÀNIMES

Tot és vibració, com diu sàviament l'Antic Coneixement.  Per això la ment humana, no entrenada, no pot explicar d'una manera complerta i coherent, què és el "temps i l'espai" o l' "espai-temps", què és un "univers paral·lel" o la mateixa "multidimensionalitat", de la que formem part tots els éssers humans en tant que éssers espirituals o ànimes incorpòries, procedents dels àmbits subtils i integrades temporalment en aquest món físic tridimensional  on experimentem tot tipus de circumstàncies al llarg del "Cicle" de cinc mil anys que ara conclou.  Hom crea tantes dimensions com freqüències vibratòries generen  els diversos nivells i estats de consciència.  Dues freqüències vibratòries diferents, no son compatibles en un mateix àmbit dimensional: cadascuna estarà en el seu i ignorarà l'altre.   Els agrupaments d'éssers espirituals o ànimes es donen per "afinitat freqüencial".   És evident que no totes les freqüències de vibració estimulen l'expandiment i la consciència objectiva i desperta.   I també ho és que els àmbits dimensionals més densos freqüencialment agrupen aquelles ànimes "atrapades" en freqüències d'aquest nivell  (tradicionalment se'n ha dit "baix astral"), esperant sortir d'aquesta situació anòmala, que han adquirit a través del seu pas en diferents etapes físiques terrestres, amb problemes "no-resolts", que arrosseguen d'etapa en etapa i que son els que "densifiquen" la freqüència i  les "atrapen" després de desencarnar (deixar el cos) gairebé sense lucidesa.

                                                                                    

Hi ha moltes freqüències que s'han donat com a conseqüència d'aquesta llarga època  degenerativa i descendent, també coneguda com "edat del ferro" en que la Humanitat es debat en gran confusió, mentre la major part dels corrents religiosos i espirituals, antics i moderns, s'esforcen per recuperar la memòria perduda dels origens i explicar-la arreu, amb la sordina d'una societat consumista i sense valors, amb la conspiració previsible i palpable del que anomenen "nou ordre mundial", i tota la informació i la desinformació que constantment viatge per la xarxa, creant tota una sèrie de nous "acòlits" al seu entorn.

En aquesta època la major part de les ànimes s'estan encarnant i moltes altres, ja estan formant part dels 7.200 milions d'habitants que, aproximadament volen ser el cens del planeta Terra (en 2014), que probablement, sigui d'uns quants més: els que no censa aquest càlcul de probabilitat.  És una característica de "final del Cicle" que totes les ànimes tornen per "fer neteja" i poder retornar sense càrregues a la Llar del Nirvana (Més Enllà del So) per iniciar, després, un nou "Cicle".

  

Les ànimes més elevades son les que han aconseguit "restituir conscientment" la connexió amb La Font, amb l'Ànima Suprema (cadascú ho dirà segons li ressoni a dins) i això els dona una vibració plenament depurada i subtil, és a dir, tenen l'estat de permanent record de si, completa consciència d'ànima i, per tant, domini i control permanent del propi vehicle o cos físic, mitjançant el qual experimenten en aquest àmbit físic de tres dimensions.  És el que encara "ignora" una part prou important de la Humanitat completament confosa en el mar de les seves pròpies circumstàncies, i sense recordar el seu origen i identitat reals: això que fa esdevenir un "drama" la vida.   Amb tot, qui ara no auto-labora  per "ser conscient", ja ho farà quan sigui el seu moment.  Ningú es queda sol en el seu propi procés, només és qüestió de temps i ressonància interna.

 Abans de començar un nou "Cicle" les ànimes passen (com dèia abans) pel "Nirvana" (més enllà del so), i és des d'aquest àmbit dimensional o freqüència, també anomenat "Llar d'Origen o del Silenci", que s'hi incorporen.  En aquests instants darrers del "Cicle" que ara conclou, encara estan arribant ànimes al nostre món, incorporant-s'hi a tocar mateix del final, son les últimes.  

                                                                                       

De la mateixa manera que això succeeix, les primeres ànimes que van arribar a la Terra, es preparen o ja estan a punt pel retorn, algunes aquí mateix, altres ja des dels mons subtils.  Des de la lluminosa "Llar" les ànimes s'integraran a un "nou Cicle" de cinc mil anys, compost per quatre edats: "Or, Plata, Coure i Ferro" i cadascuna d'elles ho farà segons els seus mèrits i progressos: unes ingressaran a l'Edat d'Or i paulatinament aniran passant per la resta d'edats;  altres ingressaran directament a l'edat que els correspongui, així successivament fins al final.
Aquí rau la importància  de  buidar, ara i aquí, en aquests precisos moments que corren, la pròpia "motxilla psicològica" de problemes "no-resolts", d'angoixes, enveges, ires, orgulls, luxúries, enganys, deutes, vicis i hàbits (sanskars) de tota mena (que, d'altra banda, ja s'han experimentat abastament i se'n saben les males conseqüències) a canvi d'anar recuperant la calma, la pau, la serenor, la tolerància, l'acceptació, la humilitat, el perdó, en definitiva, tots els lluminosos atributs i virtuts de l'ànima, que permetran un retorn no traumàtic a la Llar Còsmica d'Origen, amb la vibració més pura de tota ànima, i encarar un nou "Cicle" amb tota la consciència. 

                                                                                

                                                                                                                                                  

PERDONAR SENSE ESPERAR RECIPROCITAT

                                 

El perdó esdevé un "problema" quan no em perdono a mi mateix, o no perdono "de debò" als altres, per perjudicis, per "quedar be", etc.  Quan dic subterfugis de la categoria de "jo perdono, però no oblido". Òbviament, perquè si no "oblido" és perquè segueixo mantenint en mi un "espai per la rancúnia".  Està clar que aquest no és cap perdó objectiu ni sincer.  El perdó, si hom és pur i sincer en exercir-lo, arriba a l'altre part  d'una forma subtil i suau.  Encara que la persona perdonada no ho sàpiga ni s'ho esperi.  Sempre li arribarà el real perdó, com una sensible vibració agradable que l'ànima sempre reconeix.   Existeixen tants casos com persones.  Es pot donar el cas també, que la persona que en un moment i circumstància concret de la vida, em va ofendre, ara, quan jo decideixo amb determinació "perdonar-la", estiguem molt allunyats i sense cap relació possible (al menys en aparença). Doncs be, això no ha de ser cap motiu, perquè no li enviï el meu més sincer perdó des de la distància.  Sens lloc a dubtes que ella el rebrà (sent-ne conscient o no) i, de la manera més inesperada això pot estendre ponts o obrir portes que fins ara havien romàs tancades.  Això ha passat i, ben segur, que seguirà passant. Per tant, no cal esperar necessàriament que l'altre persona hagi d'estar disposada a fer el mateix i a "perdonar-me" en el mateix moment.  Si el cas es donés seria ideal.  El més corrent és que no sigui així.  Si el que perdona, realment ho fa en un acte profund, de veritable humilitat i sinceritat, ja s'ha alliberat d'aquell pes. 

                                                                                   

                               Perdonar-se un mateix és el primer pas per perdonar als altres...

Quan hom sent la necessitat de perdonar, és indicatiu de voler alleugí la motxilla de càrregues inútils, d'allò que ens pesa i ens fa mal per una "reacció incorrecte" en la conducta.  És indicatiu que ja hem descobert  que per ser feliços i viure equilibrats amb nosaltres mateixos i els que ens envolten, cal anar-nos alleugin d'aquestes càrregues, d'enveges, de gelosies, d'orgulls, d'enganys i mals viure, sovint molt antics, que ara es repeteixen, però que es remunten a altres vides que, com a ànimes, hem tingut en aquest planeta, al llarg de segles i de mil·lennis, son càrregues que no s'han netejat dins els períodes corresponents, i com a ànimes, les anem  arrossegant  d'etapa en etapa.  Ara, en el final del Cicle, és un bon moment per alleugir-nos de tot aquest pes que només porta sofriment i angoixa, i impedeix el progrés de consciència desperta que cal assolir.

És bo ara, revisar tots els mals "sanskars", hàbits arrelats que no aporten cap be, que ja s'han experimentat massa vegades i que si hom no se'ls treu de sobre, acaben dificultant seriosament tot progrés espiritual. 

                                                                                      

                                     Les ànimes no hem vingut a aquest món a renyir ....

Sense tots aquests hàbits i defectes, que s'enquisten en la personalitat humana, afloren en la ment, generadora de tot pensament, les virtuts i els poders originals de l'ànima: tot canvia al meu entorn perquè jo, l'ànima, genero aquests canvis a partir de mi mateixa, i tot això ho reflecteix el cos físic, com a vehicle que em dona suport i està al meu servei, així com la personalitat humana, que es torna pacífica i serena, com ho és l'ànima. 

Una de les "forces" que més ajuda a cremar, a eliminar tots aquests defectes psicològics, disfuncions que genera l'ego, és la que es produeix quan hom assoleix aquest estat interior tant depurat i elevat que és la "íntima recordació" de l' Ànima Suprema, de l' Esser, de Déu, de Baba...  És aquest un estat vibratori tant potent que ens confereix consciència d'ànima, i ens ajuda a veure'ns i a relacionar-nos, a fer-nos conscients de les lluminoses ànimes que som, no pas mers cossos de carn i os*

                                                                                      

                                 Cal estar tota una vida enemistats pels interessos materials, dels

                                  que en som merament dipositaris..?

                                                

CERCAR: PERÒ NO SER UN PERMANENT CERCADOR

Aquest és un "perill" que hom corre quan cerca, empès pels anhels espirituals, en una o altre escola, en un sistema filosòfic o altre, etcètera, i no hi acaba de quallar, de ressonar, i segueix cercant aquí i allà, on més o menys crida l'atenció, sense realment quedar-se en cap mètode a seguir, que permeti experimentar i retrobar la pròpia essència o ànima, l'ésser interior real, la individualitat veritable que cadascú és i viure, des del més profund, l'autèntic sentit de la vida.  El "perill", (per dir-ho així), de no treballar a fons cap mètode, és el de quedar-se sempre en una perifèria de l'espiritualitat, privant-se un mateix d'un més gran progrés i creixement intern.

En tot camí que s'apreciï, hom hi trobarà normes i disciplines que, mica en mica, el deixeble te d'integrar en la seva quotidianitat, si realment el seu anhel és pur i sincer, i si vol assolir-ne realment l'essència.   Des de l'angle "raja iogui" en que m'expresso, és tanmateix així.   Recuperar la "consciencia d'ànima", el record i la consciencia d'aquell intel·lecte de l'ànima -que hom segueix conservant-, més o menys enterbolit per la "traumática" consciència de cos o d'aquest pla dens, no és una qüestió d'un "tres i no res".  Vol un auto-compromís, una dedicació intensa i laboriosa, requereix "voluntat conscient", un gust especial pel treball sobre un mateix i una paciencia a tota prova.

                                                                                 

Hi ha tres aspectes bàsics:  1- puresa  2- ioga  3- coneixement: l'un no pot estar sense l'altre.

El "pensament positiu" és un treball constant d'auto-transformació, que va des del mateix coneixement (impartit en una aula i amb professors preparats), fins a la pràctica diària en tots els àmbits de la vida quotidiana que cadascú pugui tenir: familia, treball, relacions, etc., on es "posen en dansa" coneixements d'auto-transformació psicológica: actitud positiva davant tot i tothom, l'acceptació de l'altre: no jutjar a ningú ,  esdevenir observadors desaferrats  en tot tipus de situacions, deixar anar (les alforges del passat: velles càrregues emocionals, mals hàbits, "sanskars" negatius, etc.), aplicar una nova dieta saludable i vegetariana (més adequada per incorporar i facilitar la meditació en la pròpia vida, òbviament també de respecte pel regne animal), aprendre de mirar i veure als altres, no pels seus cossos físics, sinó com les ànimes reals que son,  actitud de meditació activa,  meditació diària de matinada: en conjunt tot això porta a la "consciència d'ànima" estable i permanent, i per tant, a una profunda transformació espiritual integral i íntima. 

                                                                                 

  Però jo no experimentaré "gran cosa" i per tant, no podré copsar la veracitat essencial d'un coneixement , si no l'aplico i l'experimento en primera persona llarg temps, anys.  Com puc fer-me pràctic en la meditació si no medito?  Com podré copsar la profunditat d'un llac d'aigües cristal·lines si li dono el tractament d'un bassal,  en comptes de submergir-m'hi  nu, desproveït de perjudicis i falses justificacions,  per tal d'embeure tota la puresa diamantina que conté?   O no?   Si l'aplico i l'experimento, podré saber en profunditat si aquell coneixement ressona autènticament en la meva ànima:  No m'hauré mogut simplement en la perifèria de l'espiritualitat com una papallona que , senzillament, va de flor en flor i així passa la seva vida...

Succeeix amb més freqüència del que pugui semblar, que quan una persona comença a portar canvis positius i reals en la seva vida,  ja siguin en l'alimentació, en modificar o acabar amb determinats hàbits de vida, com ara deixar de prendre alcohol, deixar el tabac, o anar a dormir més aviat per meditar d'hora del matí, no mirar la televisió quan es menja, procurar viure l'instant present, l'ara i aquí, amb actitud desperta i serena,  tot això és com si topés amb l'entorn habitual, que no estan "acostumats" a veure'ns d'una altre manera.   Aquest també és un treball de comprensió, acceptació i respecte que cal realitzar amb èmfasi, justament quan els demés, que ens coneixen, "no entenen aquests canvis" que hom ha determinat de portar a terme, perquè significaran la pròpia transformació, però que també incidiran en aquest entorn immediat. 

De vegades no és tasca fàcil, puig que els que sempre m'han vist d'una manera, intenten "no deixar-me canviar" fins i tot inconscientment.  Però també s'ha pogut apreciar que, sent persistents i seriosos, mostrant una i altre vegada, amb el propi exemple de vida, els que eren inicialment "grans opositors d'aquesta transformació espiritual", han anat entrant, a poc a poc, en una via d'acceptació, comprensió i fins i tot interès per aplicar-se-la ells mateixos*