Cloure els ulls i sentir el vent passar per entre les extenses pinedes, rouredes i alzinars, cavalcant entre les serres i turons de tot l'entorn, i com en màgic suggeriment el so estrepitós i musical de la natura oberta, associat a les ones del mar, trencant-se amb infinita continuitat i repetició en platges i sorrals, i espadats abruptes...
Se'm feia una mateixa sensació, i a voltes, un ritme de vertígen... Com un cor gegantí glatint, i agitant-se dins una simfonia deliciosa: suara calmada i monòtona, però també sorollosa i ressonant de vibració per tot, envoltant-me, acaronant-me...
Guiant la introversió vers els espais incorporis que alberga el continent físic, amb el que em bellugo i acciono, dins aquest temps il·lusori...
I m'allunyo per instants d'aquest brogit extern i bramulant del món que m'acompanya, de tots els elements que lliurement planen per tot arreu del planeta...
Seguici de la meditació que de l'ànima em fa conscient, i també de totes les febleses que vull cremar en un foc nou, i fer de la cendra polsim còsmic...
Oh! El Silenci que ja de mi s'apodera, per fora i per dins...Ara, allò que sento no te so... Però em parla i em diu... I, entenc més del que normalment entenc...
El pensament diu tant sols allò que és...
No hi ha altres tipus de pensaments que divergeixin de la consciència ... I el temps s'esvaeix...
No tinc necessitat de controlar-lo ni de ser controlat...
Sé que des d'aquesta consciència puc anar més enllà del miratge material...
Se, que puc albirar la il·luminada llar de l'origen, i tot el que es congria al seu voltant, incorporal i subtil...
Com és a dalt és a baix..., però infinitament més trist i deslluit... Com és a dins és a fora..., heus aquí el que esmeno... Amb la consciència plena de l'ànima ho assoleixo..., i el vehicle fisic esdevé pacífic, quiet, dòcil, estable, serè... Per això l'Edat de la Confluència més auspiciosa és aquí, com un esclat de Primavera, emergint enmig de l'Edat de Ferro on es gronxa la humanitat sofrent...
