SOM DIPOSITARIS

En un obrir i tancar d'ulls, hom pot deixar aquest pla físic amb totes les "pertinences i afeccions" que, il·lusòriament, han motivat la vida.  Aleshores,  davant el fet incontrovertible que hom deixa el cos físic i l'ànima retorna al seu lloc d'origen, a on queden la "propietat i l'aferrament" a tot el material, si en qüestió de segons hom se'n pot anar sense poder-se endur res?   I el "sentiment de propietat" avarca persones i objectes.  I, normalment, hom viu "com si no s'hagués de morir mai" (entenguis sempre, quan parlem de la mort, que la vida no s'acaba quan una ànima deixa la matèria, tant sols acaba l'etapa present existencial), com si la "meva" casa, el "meu" cotxe, els "meus" diners, la "meva" dona/home, el "meu" fill, els "meus" amics, la "meva" finca", el "teu" terreny, les "teves" propietats i, en general, tot allò que "jo tinc" o "tu tens", amb aquest sentiment de "pertinença", d'  "exclusivisme", de "trofeu", d' "exclusió" dels altres, d' "orgull de possessió", etcètera,  no s'hagués d'acabar mai.  I tant efímer i il·lusori com és!   I tantes mostres com en dona la vida dia a dia, de tot això, però en el fons sembla que plani aquell pensament de dir: "a mi això no m'ha d'arribar".  El cas és que "això" si que arriba a tots, més tard o més d'hora, moltes vegades, sense esperar-ho, i aquell orgull, aquell "poder", aquell sentit de l'aferrament vers la propietat material i tot el que tinc, queda diluït, fos, fet res en qüestió d'instants, aleshores, hom pot tenir com un llamp de comprensió instantània, però "no hi ha res a fer" perquè l'ànima ja està partint.

                                                                                 

Com s'ha d'entendre "ser dipositaris"?  Ser "dipositaris" és ser "administradors", "els que tenen cura" d'allò que el destí, les circumstàncies o l'esforç ens ha posat a les mans, per administrar, per tenir-ne cura, conrear, fruir o beneficiar-nos-en.   Sentir-nos "dipositaris" és ser responsables, és allunyar l'egoista sentiment de propietat (encara que ho sigui segons les lleis humanes), amb totes les seves connotacions negatives i d'exclusió.  Des d'aquesta perspectiva sóc dipositari abans que "amo", i aquest sentiment m'esperona a tenir bona cura d'allò que s'ha dipositat a les meves mans, en definitiva, sota la meva responsabilitat.  Pensant, a més, no només que allò no és "meu", sinó que tinc cura per dipositar-ho el millor possible, en noves mans en un futur més o menys proper.

Aquest sentiment de "ser dipositaris" està en consonància  amb el respecte mutu entre les persones i amb els sentiments de cooperació i solidaritat humanes, amb la idea que som en un món per compartir i cuidar, entre tots els que hi transitem: i els uns tenim l' "obligació" de deixar-lo en condicions, per quan vinguin els altres.

                                                                                      

El sentit de ser "dipositaris, com he senyalat abans, avarca tots els terrenys:  jo no sóc "propietari" dels "meus" fills,  de la "meva" dona, etc., en un sentit de "possessió". 

Tots en conjunt som ànimes en convivència, interactuant i experimentant en tots els fronts de la vida. El "meu" fill és una ànima a qui he ajudat a disposar d'un cos físic o vehicle de suport.  I és clar que també sóc "responsable" de la seva arribada a l'àmbit físic i del seu encaminament les primeres dècades de la seva vida: on ja haurà hagut de trobar el seu propi paper en aquesta etapa existencial.  La "meva" dona és una ànima amb qui he col.laborat a fer possible, amb amor, tot el procés de la nova ànima incorporada, que en diem el "nostre fill", així com la seva preparació per la vida.  I a més a més, dins els papers respectius que desempenyorem en aquesta existència, tenim moltes altres col·laboracions espirituals, socials, etc. 

L' oblit de l'ànima és tant fort que ha generat entre els humans un sentit d'aferrament i de possessió, com per arribar a "creure'ns amos, propietaris exclusius" d'aquest bell planeta blau, del qual som "tant sols": dipositaris, administradors i mantenidors.   

Les guerres i crims que ha portat la "creença" que "som els amos i cal defensar la propietat" de qui ens la vulgui arrabassar, han estat per mil·lennis inacabables.   De fet qualsevol "creença" no és més que una "creació mental".   L'oblit de l'ànima que és cada un ha fet proliferar l'ego i la il·lusió de maia, que son grans promotors de les creences, i com en un miratge, amb aparença de gran realitat, els éssers humans summament aferrats i identificats amb el cos de carn, hem cregut (mai tant ben dit!) en les creences.

                                                                                   

La creença fonamental de totes les emocions baixes és: això és meu, i tants mals com venen d'aquí! Del cos,  la creença és: Jo necessito. Mentre que l'ànima és el contrari: Jo, l'ànima, res no necessito.  Les "creences" son programes "creats", veritables "virus" per l'ànima que ens impedeixen de ser feliços.   La "creença" només es dissolt quan hom s'adona del poder de la veritat: aleshores s'acaba, desapareix, i hom retorna a la comprensió, a la realització.  

Cal auto-observar en el particular dia a dia, si tenim "creences" i què condiciones en la nostra vida.  Moltes d'aquestes "creences víriques" ens fan sentir "malament", tenir "males actituds i senzillament ser "infeliços".

Distingir les "creences" tant lligades a la "consciència física o de cos" d'allò que veritablement son els meus sentits d'ànima: l'Amor, el Silenci, la Pau, la Calma, el Perdó, l'acontentament, l'acceptació, el desaferrament i actuar en conseqüència: és el millor antivirus*                                                                                   

MEDITAR DIA A DIA

Meditar un dia, i un altre també, integrar la meditació com un pa diari, incorporat a la vida quotidiana, com l'aire que hom respira, porta a sublims experiències i a sortir de la ignorància intel·lectual i material en que les ànimes encarnades viuen sumides amb el sofriment i la desesperança.   La meditació és una eina tant útil i precisa, per l'auto-coneixement d'un mateix, per la comprensió espiritual i transcendent dels aspectes més profunds i misteriosos de la Vida,  que ningú se'n pot fer càrrec fins que no viu pròpiament l'experiència en primera persona, més enllà de llibres, raonaments intel·lectuals o altres disquisicions sempre externes o teòriques. 

La meditació "ben practicada" amb paciència i dia a dia, és un viatge al propi interior, conduent a re-identificar-nos amb el lluminós ésser incorpori que realment som, i a partir d'aquest auto-retrobament, redescobrir com ens connectem a la Font Única:  Baba, Déu, Al·là, El Gran Oceà de Coneixement, El Gran Arquitecte de l'Univers, etcètera. 

Per això quan hom medita i, sobretot, en el denominat "raja ioga" o "ioga fàcil", el cos seu còmodament amb l'esquena ben dreta -això és primordial per respirar correctament-, però sense "imprescindibles" postures de lotus (tot i que, qui vulgui les pot practicar), tradicionals a l'Orient, però molt més "complicades" pels occidentals.  Així hom pot seure en una simple cadira i meditar.  El cos arriba a un punt que "no molesta" per res car queda estabilitzat en una respiració abdominal pausada i tranquil·la,  aleshores és quan hom pot seguir avançant (lluny de rampes i doloroses gimnàstiques físiques).     Així podem anar més enllà del so, a la dimensió del silenci, la quietud i la pau, el nirvana, la llar de les ànimes, on tot és descans i plenitud de vida.

                                                                                 

Cadascú però, assumeix l'esforç que vol realitzar, el grau que vol arribar a assumir.  Hi ha qui medita per relaxar-se i desconnectar de l'estrès, i te tot el dret a enfocar-ho així.  Per altres això tant sols és la "perifèria" de la meditació, un pas per arribar molt més enllà.  Tot està en plena consonància amb l'ara i aquí consciencial de la persona concreta.  Aquest nivell de consciència respectiu, és d'on emanen els actes i compromisos -o no- que hom pot tenir en la vida.  No hi ha res "fora de lloc" puig que tot son conseqüències de l'estat interior real i objectiu dels  éssers humans,  fins i tot l'estat del món no és més que la conseqüència lògica i sumada de tots els éssers que l'habiten.   Altre cosa és que s'emeten judicis (cosa que s'hauria d'estalviar) sobre les persones i les circumstàncies, des de posicions subjectives o egoiques, que sovint, res tenen a veure amb la vertadera realitat del que hom pretén de jutjar. Per això mateix, quan es diu que "no passa res que no tingui de passar" o be que "tot és correcte" i que "tot està en el seu lloc", sovint aquestes expressions no son ben enteses, precisament perquè hi ha el "mal costum" de jutjar als altres.
Si no jutgem i mirem al nostre entorn, ara i aquí, en rigorós present, veurem que tot el que succeeix és just el que pertoca, -ben al marge de si ens agrada o no-, i generat com a resultes de tot tipus de circumstàncies amb tota mena de colors i matisos.

                                                                                    

La meditació portada al dia a dia, esdevé un instrument múltiple d'auto-descobriment i d'auto-coneixement. D'una banda, la meditació quieta i serena en el particular i íntim espai de silenci que cadascú es destina,  de l'altre, l'actitud meditativa activa en tots els àmbits de la vida:  família, treball, relacions, etcètera., que implica viure constantment en el present, de moment en moment i d'instant en instant, no involucrar-se en converses inútils o supèrflues,  esdevenir davant tota circumstància un "observador desafeccionat", ser pacífic, amorós, disposat al servei i a la cooperació, en definitiva ser conscient.

La pràctica continuada d'aquest estil de vida, vivifica les qualitats de l'ànima, que s'actualitzen nítides a través del cos físic que n'és el vehicle.   Es refà la consciència d'ànima i el record de Baba o de la Font, amb qui la connexió és permanent.   Dia a dia hom pot viure la felicitat del camí. Seria un error pensar només en l'objectiu o fita final,  i no viure la felicitat de tot instant.   Tot respir, tota acció, tot mesurat pensament, defineixen la qualitat corresponent i en l'equilibri que això registra s'hi poden emmirallar totes les persones del nostre entorn amb les quals interactuem,  aleshores és quan es fa viva i objectiva realitat aquella dita del pensament positiu que diu "quan jo canvio, canvia el món.

És evident que es transforma la "típica" costum de culpar als altres per tot, o la d'esperar que els altres em facin tota la feina:  hom es torna responsable i abans d'acusar ningú es mira al mirall i es fa preguntes.  La pau interior s'instal·la per tot, en la ment i en el cor des de la pròpia ànima, i totes les qualitats d'aquesta, van aflorant,  fins la pròpia mirada humana esdevé, per fi, la mirada de l'ànima, per començar a destil·lar amor, comprensió, perdó, cooperació, des d'un mateix i cap als altres.  Aquest és l'home "nou" que emergeix després de mil·lennis de confusió.

No és ben cert que hom no hagi de "fer res":  cal un treball continuat, interior i psicològic presidit per la meditació.  És obvi que si segueixo fent les mateixes coses de sempre, els resultats seran també els mateixos de sempre, i potser acompanyats d'un pòsit d'insatisfacció.   He d'abandonar els vells hàbits i costums tant arrelats, i començar a prendre els "nous hàbits i costums" regeneradors, els que retornen a l'home la seva integritat original, la seva consciència prístina i els poders innats.

Tampoc s'ha d'amoïnar però, qui no li interessi res de tot això:  senzillament, encara no ho ha d'experimentar, si ha de ser, ja serà en el temps.  Avui per avui, aquests texts van especialment dirigits a aquells éssers o ànimes, que ja senten dins seu la inquietud del despertar conscient d'aquest final de Cicle*

                                                                                          

MAIA: LA IL·LUSIÓ

Maia s'expandeix en el món dual, on vivim, "presos" en les xarxes materials de la il·lusió, on s'hi encabeixen tots els anomenats "vicis" que, encapçalats per l'ego, fan l'home més i més aferrat a la dimensió material, alhora que l'allunyen de la seva identitat espiritual anímica i vertadera.

Les religions del món ho han explicat a través de les seves cultures respectives, en forma de normes i doctrines que no sempre han gaudit d'un clar enteniment o una correcta interpretació, que posés les eines precises, a mans dels seus creients i seguidors, i així podessin aquests esmenar-se en conductes i actituds conduents a refer-se com a ànimes, a recuperar les memòries perdudes i despertar la consciència adormida.  Però la major part de confessions multitudinàries, per bones que fossin les intencions inicials (sobretot dels seus mestres-fundadors) "només" o gairebé,  han sabut preservar una "devoció" massa sovint, de caire tant mendicant i estèril, com incapaç de reprendre i il·luminar la "consciència d'ànima" tant extraviada per la "consciència física o de cos".

Maia doncs, ha fet estralls en el passat i també en el present com "aliada" de l'ego plural i psicològic, instaurat exclusivament en aquest món tridimensional de la matèria densa. 

                                                                                    

Hom pot dir que, si l'ésser humà és "adormit de consciència", Maia "no s'ha d'esforçar gaire" perquè l'adormit així seguirà, així restarà si no és que fa algun "esforç addicional" per despertar.  Si una persona fa aquest "esforç addicional" per despertar-se consciencialment i anímica, Maia l'"atacarà".

Què vol dir que "Maia l'atacarà"?   Vol dir que posarà "durament" a prova la voluntat i la determinació del candidat a ser conscient.  Aquest és el treball de fermesa que "toca" realitzar amb Maia quan aquesta s' "esforça" perquè hom "no canviï",  quan hi ha voluntat i determinació per canviar hàbits, tendències i formes d'actuar davant les diverses circumstàncies que fins ara s`han atret en l'entorn vital. 

Quan Maia doncs, acusa més la seva presència per enlluernar, per fer-nos recordar aquells costums embrutidors que "enganxen tant" -i hom se'n dona compte-,  no és pas qüestió de desanimar-se, al contrari, és el senyal que hom s'està laborant, que s'està alerta en la pròpia ment, sobre aquells pensaments que vull admetre i mantenir, i aquells que ja no admeto pel perjudici que em representen.  I quan jo decideixo quins pensaments admeto i quins no, Maia es te de retirar,  puig que l'ànima que sóc, amb el meu intel·lecte:  ja no li deixa "raó" de ser.

                                                                                 

No vol dir això que Maia "no torni":  ella sempre està a l'aguait de les meves febleses,  cosa que vol dir que en aquest camí espiritual mai no puc baixar la guàrdia.

Qualsevol "ego"(cobejança, luxúria, ira, orgull, enveja, peresa, gola...) ofereix disfressa a Maia, perquè se'ns presenti radiant cercant una justificació per les nostres actituds més diverses i impensades.  Cercant-ne la nostre acceptació.

Maia és, més enllà d'un pur concepte psicològic, com un entrenador ben real, que ens repta davant les fites més transcendents de la transformació espiritual, i fins i tot, hom pot considerar "positiva" la seva presència i actuació davant nostre, tot i no poder-nos-en "fiar" puig que la seva intenció darrera sempre és fer-nos "creure" que no ens podem alliberar dels llaços opressors de la matèria. 

Així doncs, si us entrebanqueu amb Maia, vol dir que us està posant a prova i el més interessant seria  sortir-ne victoriosos. Alerta!