DE RETORN AL CAMÍ INTERIOR

Mantenir l'estat de consciència elevat en un continu permanent és el que porta estabilitat espiritual fins a un grau on ja no s'ha de "mantenir" puig que ha esdevingut estat natural, que una persona (ànima encarnada) pot haver anat assolint, amb paciència, transformant la "consciència de cos o física" en consciència d'ànima (l'entitat que realment mena cada cos físic) per viure en la pràctica des d'aquesta perspectiva, tot l'enfocament vital d'aquesta etapa física actual, tant important pel moment crucial que s'està vivint dins el cicle còsmic i planetari.    

Però aquesta, no és una qüestió assolible en un obrir i tancar d'ulls o en un petar de dits i ja està.  Mantenir aquest estat de consciència fins que esdevingui estat natural per a un mateix, és el resultat d'un conjunt de pràctiques espirituals i vitals, de dedicació, voluntat, disciplina, fe, basada en la connexió amb l'Ànima Suprema, i els resultats de la pròpia experiència, la intima transformació que un mateix viu en el dia a dia, fruit d'un acte profund de sinceritat i honestedat vers si mateix i cap als altres.  En definitiva és el "retorn" a un estil de vida no desconegut i molt anhelat per l'ànima.

                                                                                 

Que el camí espiritual sigui "senzill", no vol dir que hom aconsegueixi d'avançar-hi sense posar-hi "sacrifici", anhel, amor, voluntat i dedicació continua.  Desvetllar la consciència d'allò que som, requereix d'un esforç de voluntat conscient, i un instrument poderós com ho és la meditació raja ioga, per exemple, no serveix  per relaxar-me puntualment o per treure'm un estrès en un moment donat.., encara que també. L'estat sublim que "regala" la meditació practicada diàriament i aprofitant les primeres hores abans de l'alba, i també del capvespre,  permet la connexió amb els móns superiors, dialogar amb l'Ànima Suprema o Font,  i aprendre de viure conscientment de forma permanent, d'instant en instant, totes les hores del dia i de la nit. 

Partint de la base objectiva que l'ésser humà (ànima encarnada) està greument identificat en la materialitat d'aquest àmbit dimensional, és lògic deduir, que hi ha disciplines a practicar que porten fins a l' alliberament, és a dir, fins la plena recuperació de la consciència de l'ànima (que cadascú és) això que porta de manera implícita la pau interior, l'amor, l'equilibri emocional, la felicitat, l'acceptació, l'altruisme, etcètera.

                                                                                       

  És aquest estat que porta a que hom sigui capaç de "deixar anar" tantes càrregues com s'arrosseguen d'etapes anteriors de vida, que encara donen sofriment avui dia, per buidar tot aquest pes sovint dolorós i inútil.  I veure i mirar tots els éssers humans (ànimes immortals encarnades, com jo mateix, i com tu...) des d'aquesta òptica lúcida que ha recordat i que no oblida: qui som, d'on venim, on anem...    

L'estabilitat espiritual és la conjunció de totes aquestes qualitats innates i originals de l'ànima, bo i expressant-se des del cos físic que cadascuna condueix mentre dura l'experiència en el camp de l'acció física i material.

Hom pot sentir aquest anhel interior en aquesta època de final de cicle on la Font Suprema imanta l'Univers i els planetes vers la gran regeneració.     Aquesta època regeneradora només manifesta el seu potencial al final de cada cicle de 5.000 anys: és a dir, ara.  Com s'ha dit en altres "posts" és l'anomenada "confluència" i és la que permet a totes les ànimes que estan en aquest àmbit tridimensional,  recuperar-se del "trauma de la matèria" per retornar lleugeres i felices a la Llar Còsmica d'Origen, des d'on començaran, en el seu moment un "nou cicle" que s'iniciarà amb una "Edat d'Or".

                                                                                             

Però tot i que hi tenen cabuda totes les ànimes, "no totes" senten aquest interès ni estan disposades (encara) a abandonar llur seducció per la matèria, els "atractius" de l'ego plural i subjectiu, i tot el que se'n deriva, fins que experimentin molt més.    De totes maneres però, més tard o més d'hora, totes les ànimes tornen a la Llar de Pau abans d'incorporar-se a un nou Cicle Còsmic.

Les ànimes que ara senten la inquietud espiritual o ànimes de la "confluència" son les que s'estan preparant arreu del planeta Terra de la manera més ferma.  Tot anhel interior o espiritual te de ressonar en l'ànima per ser inconfusible.  Quan això succeeix l'ànima ho sap, la persona ho sap molt íntimament.  Actualment això està succeint, i molt, malgrat haver-hi encara una certa confusió.  Però moltes persones, ara mateix,  estan iniciant el "retorn al camí interior" perquè ja és l'hora precisa...*                                                                     

ÀNIMES EN EL MÓN MATERIAL

L'experiència material de les ànimes en el tipus de cos humà més perfecte, ha resultat, si més no, traumàtica i d'efectes anihilants per quant l'ànima ha quedat com "submergida" en la matèria fins a l'extrem d'oblidar-ho gairebé tot sobre si mateixa: el seu origen, missió, finalitat, immortalitat, etc., i quedar atrapada al cos físic biològic, a l'intel·lecte i a la ment pensant,  que lluny d'estar governats legítimament per l'ànima, ho estan per l'ego subjectiu i múltiple, el gran suplantador d'aquest pla tridimensional. 
Això, al llarg de segles, ha tingut un efecte devastador pel que fa a la ignorància humana, tot i que malgrat tant  d'infortuni, l'ésser humà sempre ha conservat en el seu interior una innata transcendència, una pura i còsmica espiritualitat, que sempre l'ha empès a buscar, a cercar aquest "relligar" (origen de la paraula "religió"), a "fer cas" a aquest interior profund, que clamava des d'aquesta dimensió material, allò tanmateix diví i lluminós, que no és sinó l'ànima humana, vinguda a aquest món físic a experimentar i créixer, purificar-se dins el "cicle còsmic" (que s'ha esmentat en altres entrades) i que ara està en el tram final (edat de ferro) i amb aquesta "porta oberta o via directa" que és la "confluència" o franja indeterminada de temps, des de  la que hom pot, amb forts estímuls (si els sap aprofitar) recuperar la "identitat d'ànima" i la connexió amb l'Ànima Suprema o Divinitat, que les diferents cultures religioses "bategen" a la seva manera, però que fa referència a la mateixa FONT d'on tota ànima prové expandint-se pel Multivers.

                                                                                       

La materialització de les ànimes -dins cossos físics meravellosos i extraordinaris, sorgits d'una depurada ciència còsmica aplicada per elevats savis genètics-  no només va enterbolir les ments propiciant l'oblit i la ignorància, també hom va "confondre la realitat dual i externa" com a vertadera i única, aferrant-s'hi la Humanitat com a una brasa ardent.  I d'aquesta manera l'home, es veié sotmès tant individualment com col·lectiva i gairebé constantment, a guerres, fams, malalties, dictadures terribles, conspiracions i manipulacions socials de tot signe, fins arribar als nostres dies, on tot continua a més i andar, i amb la "crisi-final del sistema" que, en llur lenta agonia segueix arrossegant tot el que pot i més.  I la Humanitat, com és sabut, sempre jugant absolutament tots els rols imaginables i per imaginar en tota la variació i pluralitat d'escenaris i conteses.
El món material tot i constituir un "drama" innegable, no deixa de ser un món d' "expiació i prova", doncs les moltes etapes a que es veuen "obligades" les ànimes en la seva experiència, venen donades en llur major part, per les "circumstàncies no resoltes"  en totes d'elles, sent tot retorn a un cos físic, una nova oportunitat per saldar deutes i fer "millor" les coses.  Tot i que això darrer sempre dependrà de la lucidesa consciencial assolida en tot moment.  Quantes ànimes retornen a aquest món i la manca de prou lucidesa les impedeix de completar tot allò que han vingut a fer, i no només això, sinó que compliquen encara més el que ha motivat que tornessin, reincidint en els mateixos errors o mancances, i embolicant més i més els seus "comptes kàrmics" (llei de causa-efecte, que actua irremissiblement sobre les ànimes en el món físic).

                                                                                 

Sortir de la materialitat des de la materialitat mateixa: aquesta és la qüestió. O anar-nos tornant lúcids i capaços de tornar-nos a reconèixer com les ànimes que som,  i en el camí d'aconseguir-ho, "descobrir" fefaentment, com portem les "alforges", si plenes de desequilibris i males circumstàncies no resoltes", o plenes de pau, amor i felicitat.   Si és el primer cas, urgeix de fer-nos pràctics en deixar anar tot això negatiu que s'arrossega etapa rere etapa, i que només porta dolor, angoixa i malviure en la vida quotidiana. 

"Deixar anar" vol dir:  Solucionar tots els problemes i no crear-ne de nous, enfrontar les circumstàncies amb bona provisió d' humilitat i acceptació,  fins a la solució total.  Tot conflicte que hom deixa anar, es transforma en pau i serenor, felicitat i benestar intern, equilibri, la qual cosa predisposa a ser encara més lúcids, conscients i propers a la "consciència d'ànima" que cal recuperar en tot moment pel be individual i col·lectiu de la Humanitat. 

Abans que col·lectiu però, aquest és un "treball" individual, de cadascú que senti aquesta sensibilitat. No poden sorgir "masses conscients" si no hi ha "individus conscients".  A la "consciència desperta" hom hi arriba "individualment", repassant les pròpies circumstàncies de la vida, vivint l'instant present de moment en moment,  i també amb la pràctica continuada de la "meditació raja ioga", transformant els defectes de caràcter i tracte, l'Ego, recuperant la "consciència d'ànima" i a partir d'aquesta la connexió amb l'Ànima Suprema, que regenera i inspira la Nova Humanitat Conscient.

És un "treball" eminentment pràctic i de dedicació plena que es combina amb el viure diari, amb la pròpia transformació, de la qual emana la transformació primer, de l'entorn més immediat o proper i després el sobrepassa. Canvio jo i canvia el meu entorn.  Quan això succeeix a l'inrevés els resultats no solen ser tant bons, hom "no desperta" consciencialment si és un entorn determinat el "motor" del canvi.  Cal doncs un esforç de voluntat responsable i individual molt ferm per que es doni la continuitat i l'estabilitat en el "treball" pel propi despertar de consciència*