"Demanar perdó" quan es cometen errors que afecten o danyen als altres, sembla que és el correcte, tot i no ser tant senzill com pugui semblar, i fins i tot, tant fàcil que ratlli la hipocresia. Ser humils i capaços de "demanar perdó", és un símptoma innegable de cordura i fluïdesa intel·lectual, així com de qualitat responsable que sorgeix de l'ànima, però la validesa d'aquesta acció només un mateix la pot fer autèntica si és honest amb si mateix i vers els altres. Hom no pot assolir cap responsabilitat pensant que "si és el cas ja demanarem perdó", si això implica la descura del nostre deure alegrement.
Sovint va lligat amb el perdó el propòsit de l'esmena: "no es repetirà", "no ho tornaré a fer", "a partir d'ara serà diferent..., etc., però això només te "carta de certesa" si surt de l'ànima, no és el mateix si surt d'una ment confosa i com una justificació puntual i perifèrica, perquè aleshores "costarà poc que es torni a repetir l'error", quedant patent la manca d' "autèntica responsabilitat", que podem observar, per exemple, en tants àmbits de la vida social, política, religiosa i institucional de la societat d'avui.
.jpg)
Ser sincer amb un mateix implica "fer cas" a la pròpia ànima que sempre "avisa del que és autèntic" i, evidentment, del "que no ho és". Si jo "enganyo", la meva consciència d'ànima m'advertirà que el que estic fent "no és el correcte", és a dir: sempre se quan actuo mancat d'ètica. I a l'inrevés: també se quan he fet be el que havia de fer, això és quelcom indefectible i innat en totes les ànimes. Altre cosa és que jo "faci cas" a aquest baròmetre preciós que és l'ànima que sóc. El "cas" que en faig indica el propi "grau" i "nivell" d'ètica amb que encaro la vida. La vida de relacions externes: familiar, social, professional, etc., i la vida interior i espiritual, que indica el "grau de consciència d'ànima", de coneixement real d'alló que sóc i de responsabilitat intrínseca, que he anat adquirint a partir de l'ànima individual, pacífica i immortal que jo sóc, experimentant la matèria.
Les ànimes som "cícliques" i repetidores del cicle. Aquest és l'origen de que ressonin en aquests moments finals del cicle i dins la franja estimulant i reconfortant d'aquesta auspiciosa Confluència, tantes inquietuds espirituals i internes, impensables en un altre moment. És com que les ànimes estan rebent un bàlcem energètic que ve directament de la FONT i els recorda el moment en que ens trobem, perquè es despertin i es facin conscients de revisar-se, de posar-se al dia, just ara que n'és el moment.
Això ve igual per totes les ànimes, però cadascuna ho absorbeix segons el seu grau de consciència desperta. Hi ha moltes ànimes que a arrel d'això, ja estan en aquesta particular autoreflexió ; però be és cert també, que n'hi ha moltes altres, que estan vivint (perquè això és el que han de fer ara) les seves experiències externes en la matèria, degut a haver arribat "més tard" al camp de l'acció tridimensional de la matèria, provinents de "Parandham", el Nirvana o la Llar de les Ànimes, de fet, d'on provenim totes les ànimes abans d'entrar novament en el Cicle.
Cadascú entra en el Cicle depenent dels esforços realitzats en el moment de la Confluència. D'aquí ve que sigui tant important ara recordar la nostra naturalesa essencial i lluminosa d'ànimes conduint "vehicles físics" després de tants i tants naixements traumàtics atrapats en la "consciencia de vehicle o de cos", puig que hom va creure (una creença, de fet) que "només" érem això: "cossos físics condemnats a morir" oblidant la realitat de ser ànimes immortals.
Recuperant la "consciència d'ànima" hom retorna a l`'origen net i pur del principi i de la meitat de cada Cicle, i fa conscients les ànimes de viure aquests instants preciosos on la FONT, s'apropa a qui la sap reconèixer: en cap més moment del Cicle no ho fa. Aquesta és la importància del "treball sobre si mateixos" ara i aquí, en aquests precisos instants.
Quan hom va assolint "consciència d'ànima" es fan inexistents les possibilitats de "deixar de banda" qüestions com la Honestedat, la Sinceritat, l'Acceptació, la Pau, etc., perquè totes aquestes qualitats estan en l'essència viva de cada ànima.
Quant hi ha dubtes, vacil·lacions, inseguretats: no és l'ànima qui s'expressa sinó la consciència física o de cos, l'ego o Maia que s'interposen, amb una habilitat increïble fent prendre decisions equivocades o errònies, creant il·lusòries expectatives i/o falses personalitats.
.jpg)
.jpg)
