La vida és il·limitada, s'atura però, allà on hom "creu" que s'ha d'aturar, allà on hom ha pensat que "podia" arribar, dins la maia (il·lusió) terrenal d'aquest món físic dual, de tres dimensions, on tant senzill a les ànimes és, ser presoners del temps i dels miratges diversos que sorgeixen per fora però que també son a dins, en el sarró de tantes etapes existencials experimentant des de l'oblit i la confusió, cercant l'origen perdut, reconeixent amb impotència una ignorància sòrdida, material que, d'entrada, ningú encertava a dilucidar-ne la "causa" i el "perquè", si és que existien aquests dos factors analítics. Si no existien l'absurd encara podia ser més gran i el camí infranquejable com una selva espessa plena d'incògnites i de perills...
Els saligrams (ànimes) van arribar pacífics, amorosos i encuriosits davant la possibilitat d'experimentar un món (la Terra), energèticament molt més dens que el seu on haurien d'entrar en uns vehicles generats i adaptats específicament (cossos humans) per poder desempenyorar la seva comesa exitosament. Aquells cossos eren -i son-, tant biològicament perfectes que, al S. XXI d'aquest Cicle, encara no s'han pogut emular tot i els grans progressos científics, tecnològics, ni en el camp de les més modernes computadores de l'era de la Física Quàntica!
Però l'ànima, que no neix ni mor, com a guspira immortal emanada de la Font, sempre, més tard o més d'hora, amb més o menys sofriment o merescuts llorers i felicitat, sempre recupera la memòria esmerçada en el cicle descendent, sobretot, quan passa per les fases més fosques, i el coneixement original es perd en les ombres d'aquest món físic, i és substituït durant llargues etapes per boirosa devoció que cerca la transcendència oblidada...
Oh! Bharat! Paradís de l'Edat d'Or, on el Cicle de la Vida comença des de la màxima perfecció i puresa imaginables!! On no existeix ni la mort ni el patiment, on la vida de les animes elevades que hi viuen és pacífica i feliç, i quan cada segle i mig canvien de cos, no és qüestió trista ni fúnebre, ans al contrari, hom viu una esperada joia inigualable! Oh! Bharat, Bharat! Qui no recorda aquest món de joia, sense malalties ni dolor ni angoixes de cap mena? On, com han dit les mítiques llegendes dels homes, i finalment ens ha recordat l'amantíssima Ànima Suprema, els rius brollaven llet i mel, i els arbres i la terra verges amb agraïment i vitalitat donaven els seus fruits dolços, madurs i saborosos, a la mida d'aquelles ànimes-deïtats! Els cossos de les divines ànimes eren purs, tanmateix fets d'amor i puresa, no hi entrava el desig pecaminós i brut, que aniria tamisant ineluctablement les relacions de les ànimes humanes en el descens que ho anava densificant tot, tornant-ho més i més groller...
Oh! Bharat! Volies seguir essent Paradís en l'Edat de Plata, i gairebé ho vas aconseguir..! Però la brillantor que caracteritzava el primer moment, ja s'havia perdut en tons platejats, Selene s'apoderava de tu, els Antics i Lluminosos Fills del Sol ja no resplendien amb la mateixa intensitat, tot i conservar, encara, els llaços amb el Més Elevat en les Altures... La Felicitat s'havia deslluït, però encara vivien en calma, pau i serenor, i seguien cantant la joia de les seves perfeccions i dels seus poders, que ja s'afeblien i deixaven de ser potents com antany...
Oh! Bharat! Perquè l'Obra de Teatre estava i està predeterminada, el descens no va tenir aturador, formava part del procés, tal i com en altres Cicles anteriors, i l'Edat del Coure va començar a enterrar per llarg temps la meravella primigènia del Diví Origen... Els superiors llaços daurats es van rompre definitivament per la resta del Cicle, i les ànimes, enfundades en els cossos físics posats a la seva disposició, encetaren un temps de confusió creixent barrejada amb una tènue esperança...
I de la Transcendència? Què se'n havia fet? On era la Divinitat? Perquè hi havia un record emboirat d'un origen ancestral superior? Els éssers humans començaren a cercar, i així van anar arribant al gran teatre del món les grans religions de la humanitat, que obriren enormes i profunds solcs de devoció entre les ànimes confoses, que necessitaven recuperar la Trascendència com l'oxigen els pulmons dels seus cossos físics.
Oh! Bharat! La terra imperible, la terra que mai no desapareixerà, ni en els moments més extrems de la seva fosca i crua degeneració, encara ens acull en reductes de redempció, encara conserva una essència pura que conté el nèctar de la regeneració. Quan la Flauta Màgica del Coneixement anuncia des de fa dècades que el món vell "s'acaba" i amb ell la densa Edat del Ferro, camins d'arreu s'il·luminen, sorgint lluminosa la bella franja de l'Edat de la Confluència de més auspici, perquè les ànimes repensin el seu camí de 5.000 anys, i en destriïn tot el llast inútil i recuperin la seva memòria perduda de saligrams (ànimes).
Entre Cicle i Cicle llueix la Llar Roig-Daurada de totes les ànimes, el Món del Silenci, el Nirvana, la terra més enllà del so, i del temps, i de l'espai... D'allà on prové tota aquesta Energia de Vida, conscient i organitzada en punts de llum, resplendents i miraculosos, que giren surant, estàtics i solemnes a l'entorn de la Gran Font de Vida.
Amb aquests pensaments retorno a Bharat, l'Índia mil·lenària, a la qual volo amb emoció continguda, perquè un garbuix de sentiments, que no dilucido del tot, em fa saber que jo, en algun moment del passat havia transitat per aquesta mare terra, originària i immensa, que m'acull i no ignorava la caiguda boirosa de les ànimes en una dramàtica amnèsia que trucava les portes de la ignorància...
Anar a Madhuban (Rajasthan-Índia) és tanmateix haver sortit d'una zona de confort feta més a la mida del cos que de l'ànima, per entrar a una zona de confort (si es pot dir així) exclusiva per l'ànima. Per això el iogui viu en austeritat corporal i senzillesa per afavorir sempre la introspecció i la plena i estable consciència de l'ànima. L'excessiva consciència corporal o física ha dut tots els desastres a la humanitat.
L'ànima, a Madhuban, s'inunda d'una energia tant potent, que només d'arribar-hi queda trasbalsada pel Silenci i la Pau que es respira per tot... I és aquell fil conductor, allò que va nodrint l'ànima, i que és una sensació gairebé inexplicable, que cal sentir, que cal reconèixer, que cal viure en la pròpia consciència d'ànima..*
