Les profundes transformacions psicològiques sovint s'acompanyen de crisis d'igual calibre. Aquestes crisis s'han d'assumir des del moment en que hom accedeix a la pròpia auto-transformació. Si hom no pot assumir aquestes crisis el més provable és que no pugui progressar. Tot requereix d'un esforç fet de coratge i determinació.
Però, perquè es produeixen les crisis personals o psicològiques? Generalment és perquè provinc d'una sèrie de costums i tradicions que han fet de la meva vida una amalgama d'hàbits -bons i dolents-, formes d'enfocar la vida molt basades únicament, en la consciència física i corporal de persones i coses, això que ha anat conformant una "zona de confort", on em sento segur, sense por, protegit, on m' "encanta" la repetició de les coses més plaents del gaudi físic, on tinc un sentit de la propietat que em va be, on no arrisco ni m'arrisco per res, on tinc una devoció religiosa amb la que em sento còmode, etc., etc.
Però si vull conèixer i experimentar la meva pròpia realitat interior espiritual, he de "sortir" d'aquest món o zona on em sento tant be, i això em pot proporcionar angoixa, inseguretat, temença, sempre, és clar, segons el grau en que m'hagi compromès en aquesta íntima auto-exploració.
Aquesta nova exploració interior d'un mateix, fa emergir i rememorar nous valors i noves fites, que m'ensenyen l'autèntica cara enganyosa, acomodatícia d'aquesta "zona de confort" que fins ara ho ha estat tot per mi", Per exemple, descobrir que sóc una ànima i no pas un cos, doncs el cos és senzillament "el vehicle que utilitza l'ànima", per romandre, viure i experimentar en aquest món tridimensional. Que l'ànima que sóc és immortal, que l'únic que envelleix i caduca és el vehicle físic temporal i circumstancial. Només arribar a recordar i a comprendre això, ja em fa canviar la praxis i la concepció que tinc de la vida i del món.
Aleshores, si sóc conscient i coratjós, ja no em preocupa l'estar o no en la meva antiga "zona de confort", sinó aplicar tot allò que projecto des del meu interior anímic i virtuós, que ha començat a incidir en tot el meu exterior d'una manera desperta i nova. Amb aquest canvi d'enfocament m'harmonitzo i s'harmonitza tot el meu entorn i immediatament les respostes que genero en els altres sempre son "positives". La interacció millora radicalment quan sóc "conscient d'ànima" car he assumit objectivament que jo, l'ànima, creo els meus pensaments i igualment incideixo sobre el meu vehicle o cos físic, que m'obeeix fidelment, tal i com ha de ser i no pas a l'inrevés.
Aquesta "zona de confort" des de la perspectiva conscient de l'ànima, ara, em queda delimitada com una "presó emocional i psicològica", on jo abans "m'hi sentia be" tot i que m'impedia, sense que jo me'n adonés, créixer i avançar en termes de veritable llibertat. Era tanmateix un "amagatall" del que jo "depenía" i on jo "m'amagava", i que "justificava", per"ignorància", per "por" o per "no haver de fer front" a una realitat que no "m'agradava", que trobava "dura" o "difícil", etc., etc.
Sempre depèn d'una mateix romandre o sortir d'aquesta "zona de confort" que, indefectiblement, un mateix es va creant al llarg de la vida. Sobretot si hom ha "descobert" de manera conscient que, aquest "confort", tapa oportunitats que jo tinc o em tanca portes a través de les quals jo podria créixer, o m'impedeix de conèixer fefaentment, la meva part espiritual més autèntica: sé que com més conscient em faig, més motius tinc, per no perdre-hi el temps.
La "zona de confort" sovint actua com un miratge en el desert, una temptació de Maia (la il·lusió) i és quelcom que "només" es pot treballar quan hom se'n fa conscient. Per això paga la pena començar a explorar aquesta "zona" tant pròpia, conèixer-la i començar a actuar... No oblidar que "jo, l'ànima"
sóc lliure i no he dependre de ningú...
LA VIDA COMENÇA ON ACABA LA TEVA
"ZONA DE CONFORT"
