Una ànima encarnada en un cos físic, és un ésser humà ple de perfeccions, i sobretot, equipat per emprendre una etapa de vida en aquest món físic de tres dimensions.
L'ànima, com a pilot absolut, responsable d'aquest cos físic, utilitza les habilitats de pensar, comunicar, actuar i, a partir d'això, compartir, interelacionar-se amb tots els seus semblants, sempre a través d'aquest cos biològic, dissenyat expressament per aquesta missió.
El cos físic disposa d'un cervell o processador per tractar tots els pensaments creats per l'ànima, car l' 'anima o veritable "jo" és qui disposa de la Ment per crear-los, alhora que també disposa d'un intel·lecte, quina missió és Avaluar-los, Analitzar-los, aplicar-los els filtres de la Intuïció, la Voluntat, etc.
S'aprofiten així objectivament, els pensaments útils i positius, i els "inútils o negatius", que la Ment hagi pogut crear, bo i explorats per les "facultats de l'intel·lecte", ja no arribaran al camp de la comunicació, i menys encara al de l' "acció".
Mireu doncs, el grau de perfecció, no ja només de l'ànima sinó també del cos físic tot i havent-hi grans diferències entre l'un i l'altre.
Diferències importants, com que, mentre l'ànima és immortal, el cos físic és caduc i perible. El "cos físic material" està destinat a desaparèixer -per aquest motiu cada etapa existencial de l'ànima, requereix d'un nou cos físic amb tots els seus atributs-. Mentre que l'ànima immortal,sempre roman immutable i això fa que "no es perdi la seva valuosa informació: tot el que ha embegut i après en les seves successives encarnacions.
Quan el cos físic es va deteriorant, degut a la pròpia vellesa o pas del temps, a malalties, etc., equival a saber que pot estar més o menys pròxim el final de la present etapa de vida.
Qui te el coneixement d'aquesta "realitat objectiva", i sap els processos en que es va sotmetent l'ànima, d'etapa en etapa, sap el que això significa, "no li ve de nou" i sap també, que l'ànima sempre s'allibera, i que "deixar un cos", només pot ser "dolorós" en cas d'ignorància, puig que sempre significa "llibertat o alliberament" per l'ànima, entre etapes de vida o mentre espera l'oportunitat d'entrar a una nova "matriu" per iniciar un "nou recorregut".
Com més s'entén i comprèn la vida, més deixen d'existir els temor i dubtes a l'entorn del fet de "desencarnar", "deixar el cos" o al que comunament hom en diu "morir".
Perquè finalment s'arriba a la comprensió, "que el fet de deixar el cos, és un fet tant natural com el de néixer".
Aixi "morir i néixer, neixer i morir: son dues fases d'un mateix cicle, al qual les ànimes estem abocades, en tant que vinguem a experimentar i a créixer en aquest món físic de 3 dimensions.
Aquesta senzilla síntesi de les "dues fases d'un mateix cicle" mostra que la por a la mort és merament cultural i atàvica, i que només s'hi pot fer front amb el coneixement de la seva realitat.
De fet, el que ha emplenat de "mite i confusió" tot el referent a aquest tema, és el fet que les ànimes, -a través del cos físic-, "oblidessin" el seu origen i destí confonent l'existència humana -la vida-, exclusivament amb el "cos físic perible i les seves circumstàncies caduques".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada