El perdó esdevé un "problema" quan no em perdono a mi mateix, o no perdono "de debò" als altres, per perjudicis, per "quedar be", etc. Quan dic subterfugis de la categoria de "jo perdono, però no oblido". Òbviament, perquè si no "oblido" és perquè segueixo mantenint en mi un "espai per la rancúnia". Està clar que aquest no és cap perdó objectiu ni sincer. El perdó, si hom és pur i sincer en exercir-lo, arriba a l'altre part d'una forma subtil i suau. Encara que la persona perdonada no ho sàpiga ni s'ho esperi. Sempre li arribarà el real perdó, com una sensible vibració agradable que l'ànima sempre reconeix. Existeixen tants casos com persones. Es pot donar el cas també, que la persona que en un moment i circumstància concret de la vida, em va ofendre, ara, quan jo decideixo amb determinació "perdonar-la", estiguem molt allunyats i sense cap relació possible (al menys en aparença). Doncs be, això no ha de ser cap motiu, perquè no li enviï el meu més sincer perdó des de la distància. Sens lloc a dubtes que ella el rebrà (sent-ne conscient o no) i, de la manera més inesperada això pot estendre ponts o obrir portes que fins ara havien romàs tancades. Això ha passat i, ben segur, que seguirà passant. Per tant, no cal esperar necessàriament que l'altre persona hagi d'estar disposada a fer el mateix i a "perdonar-me" en el mateix moment. Si el cas es donés seria ideal. El més corrent és que no sigui així. Si el que perdona, realment ho fa en un acte profund, de veritable humilitat i sinceritat, ja s'ha alliberat d'aquell pes.
Quan hom sent la necessitat de perdonar, és indicatiu de voler alleugí la motxilla de càrregues inútils, d'allò que ens pesa i ens fa mal per una "reacció incorrecte" en la conducta. És indicatiu que ja hem descobert que per ser feliços i viure equilibrats amb nosaltres mateixos i els que ens envolten, cal anar-nos alleugin d'aquestes càrregues, d'enveges, de gelosies, d'orgulls, d'enganys i mals viure, sovint molt antics, que ara es repeteixen, però que es remunten a altres vides que, com a ànimes, hem tingut en aquest planeta, al llarg de segles i de mil·lennis, son càrregues que no s'han netejat dins els períodes corresponents, i com a ànimes, les anem arrossegant d'etapa en etapa. Ara, en el final del Cicle, és un bon moment per alleugir-nos de tot aquest pes que només porta sofriment i angoixa, i impedeix el progrés de consciència desperta que cal assolir.
És bo ara, revisar tots els mals "sanskars", hàbits arrelats que no aporten cap be, que ja s'han experimentat massa vegades i que si hom no se'ls treu de sobre, acaben dificultant seriosament tot progrés espiritual.
Les ànimes no hem vingut a aquest món a renyir ....
Sense tots aquests hàbits i defectes, que s'enquisten en la personalitat humana, afloren en la ment, generadora de tot pensament, les virtuts i els poders originals de l'ànima: tot canvia al meu entorn perquè jo, l'ànima, genero aquests canvis a partir de mi mateixa, i tot això ho reflecteix el cos físic, com a vehicle que em dona suport i està al meu servei, així com la personalitat humana, que es torna pacífica i serena, com ho és l'ànima.
Una de les "forces" que més ajuda a cremar, a eliminar tots aquests defectes psicològics, disfuncions que genera l'ego, és la que es produeix quan hom assoleix aquest estat interior tant depurat i elevat que és la "íntima recordació" de l' Ànima Suprema, de l' Esser, de Déu, de Baba... És aquest un estat vibratori tant potent que ens confereix consciència d'ànima, i ens ajuda a veure'ns i a relacionar-nos, a fer-nos conscients de les lluminoses ànimes que som, no pas mers cossos de carn i os*
.jpg)
Cal estar tota una vida enemistats pels interessos materials, dels
que en som merament dipositaris..?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada