SOBRE L'AMOR...

 

 L'Amor és la força més gran de tot l'univers.  L'Amor com més elevat més diví.  Com més amor poso en tot, més consciència, més lucidesa, més vivesa, més dolcesa, més estimació;  i més objectivitat, perquè l'amor, si veritablement "ho és", dissipa totes les boires mentals i fa que la "casa dels pensaments" esdevingui allò que pel seu natural te de ser: un pou de saviesa i d'inspiració.

L'amor més viu, ressona al cor i vibra en el plexe solar, somogut per la glàndula pineal (el tercer ull potencial de l'ésser humà), és l'Amor-Energia de la Font, que em preserva, si en sóc conscient, dels miratges enganyosos, amb que la matèria densa, malda per frenar-me en el Camí del Coneixement. Com més "consciència"  més "amor", com menys "consciència" menys "amor".

 

                                                                                  

 



 

Si dic "amor" a un tèrbol "aliatge", una confusió flagrant entre "donació"(generositat) i "egoisme" (sols penso en mi), és l' "amor" de molts humans, tamisat per l'ego (la falsa personalitat del vehicle físic), tendent tant sols a la "pròpia satisfacció" sense importar massa la de l'altre, però sobretot, allunyant-me del propi interior profund.

L' "amor" -no es fa- doncs "ja està fet": tant sols l'he de trobar en mi mateix, i després saber-lo apreciar en els altres.  Hi ha relacions humanes plaens, que no son, precisament d' "amor", però hi son qualificades depenent de cadascú.  L'amor es te, i cada un el porta dins -atribut de l'ànima-, i en sóc "conscient" en la mesura que el se sentir, perquè aleshores el puc reflectir, el "se donar" i puc fer feliç als que m'envolten, naturalment, originalment.

 

                                                                               

Si l' "amor" tot i tenir-lo dins, no el sento, ben segur que en sóc "inconscient" i no puc empatitzar positivament amb el meu entorn, doncs tampoc "capto" el que els altres m'envien o em donen.
Quan no sento que dins meu hi ha amor, "corro el risc" que baixes energies o capricis de l' "ego material", n'usurpin el seu lloc i em portin vers la infelicitat.
Tot plegat és un proces més -i prou cabdal!- que cadascú (si vol) ha de recórrer, més d'hora o més tard, depenent del moment vital i espiritual en que hom es trobi.

                                                                                 

                                
       Amb els millors desitjos de PAU, AMOR,FELICITAT  i
       LLIBERTAT vers el 2020 que comencem a transitar..!

UNA CONTESA AMB LES PRÒPIES OMBRES

Què és "Despertar Consciència?"  Suposa per mi algun repte?  Segur que aquestes paraules et poden sonar familiars.  Quina consciència caldria despertar?  És la que tinc cada dia per tot el que penso, parlo, acciono, interacciono i decideixo?  O n'hi ha una altre que desconec?  Una altre que em guiaria sàviament?  Una altre que és la meva veritable consciència espiritual i anímica?  Son preguntes, aquestes, que tothom es pot fer i que poden xocar amb algun anhel interior soterrat, que anuncia, de molt endins, aquesta possible "transmissió", directament de l'ànima al vehicle físic, i que potser està blocada per l'energia matussera d'un ego, personal i múltiple, efímer, que en la seva ignorància, impedeix tot creixement i barra tot progrés interior.

De fet, decidir-me a "despertar..." implica tanmateix una "revolució interna" i diu molt de la persona que assumeix aquest compromís.  Viure el moment present, d'instant en instant, serà molt convenient i necessari, per sortir i deixar anar, l'afecció al passat consumat, on res no s'hi pot fer ja, o per deixar el futur, ignorat i incert, per concentrar-me en un present nou, l'únic lloc on sempre puc incidir...    

                                                                         

                

Despertar consciència se que porta també a viure crisis personals i emocionals de més alta o baixa intensitat, depenent de cada candidat, del propi univers personal, de cada món de relacions.  Els canvis i transformacions que introduiré en la meva vida, seran prou rellevants per assolir la fita compromesa.  Crisis emocionals, perquè la realitat externa serà una altre, com a reflex del canvi interior, per tant, es transformen esquemes mentals, costums inútils i/o negatius, hom treballa per minimitzar o reduir la influència dels més pesats i negatius egos.

L'afinament del cos físic pot durar molt i ser llarg -com tota una vida- però el temps no ha d'importar, (com s'ha dit) sinó cada pas assolit en favor de la consciència.  La pròpia experiència portarà  progressivament resultats positius i fins inesperats:  la consciència física o de cos, s'esvairà en gran part per deixar pas a una coneguda, antiga i nova, "consciència d'ànima": El gran angular que ho ha de tamisar tot amb ètica suprema i una objectivitat, també superior.

                                                                               

   

Cada persona que s'implica en aquest treball interior, viurà la seva pròpia i valiosíssima experiència, obviament, depenent de molts aspectes, de la personalitat, de l'ego plural, en definitiva de l'afecció que el lligui a tots aquests aspectes il·lusoris, que alguns anomenen "Maia".  El grau que m'involucri serà determinant, i el que marcarà els aspectes més o menys "durs", d'aquesta lluita, bàsicament psicològica. Sens dubte és una contesa amb les pròpies ombres.

El "nou estat de consciència" que es va generant a partir d'anar despertant progressivament consciència, ineludiblement m'acosta a la Font Universal de Vida, a l'Ànima Suprema, i va afavorint la meva "connexió conscient amb Ella.  La meva permanència en aquest "alineament vibracional", sempre vindrà alimentada, per l' "estat de consciència" que es vagi generant a partir dels meus pensaments, paraules, accions i interaccions, amb el meu entorn, amb els altres i amb mi mateix.

No diré que sigui "senzill", però tampoc "impossible".  El grau de dificultat "és patrimoni de cadascú" i, per tant, del propi estat general. És important fer les primeres passes amb decisió i veure que sóc en el "camí correcte", en la "bona direcció", i que el "temps" no importa, i que res m'impulsa més que el meu propi anhel interior de coneixement i vida.

Hom podrà escatir el "sentit de la vida":  qui sóc jo? ,  d'on vinc? ,  a on vaig? ,  sóc aquí voluntàriament?  Quina és la meva comesa?

Començo per saber que el meu estat més original és la Pau, la Felicitat, l'Amor, la Veritat, el Poder:  així sóc estable i empàtic, i vull el mateix per tots els que m'envolten...

                                                           

                         

                                        

JUTJANT EL FER DELS ALTRES

                             
                                      QUAN SENTIS GANES DE JUTJAR A ALGÚ, ABANS MIRA'T EN UN MIRALL

Jutjant el pitjor dels altres -o simplement jutjant-los-, es fomenta el disgust i la divisió, es fa miques l'empatia (si en quedava), es trinxa el diàleg cordial i sincer, capaç de reconduir qualsevol situació adversa o  negativa, i sovint es fomenten les antipaties i les enemistats.  I d'una manera més o menys soterrada, en aquest tipus de judicis, hi pul·lula l'ego de l'arrogància (que es creu per damunt de tothom), que es pensa que "te dret a jutjar" totes les accions d'altres, -això si- passant per alt les pròpies, i doncs, perpetuant situacions enutjoses que, actuant amb "més consciència" podrien ser molt diferents.

I bona part d'aquesta actitud radica en una "baixa auto-estima personal"- del qui la pren, que "el fa ser, equivocadament,  crític jutge dels altres", malgrat que després, hagi de reconèixer, que això no li haurà portat la més mínima compensació, i més aviat, un cert malestar.

                                                                                     

Jutjar als altres, pot suposar també una forma de violència en el tracte personal o en el nivell psicològic.  Encara que, en el fons, sóc jo qui estic descontent amb mi mateix, i catapulto cap als altres la meva ira mal dissimulada, o la meva "mala fe", en forma de la crítica o judici que faig als altres.   Però el que me'n arriba desprès em pesa i m'angoixa: no m'allibera pas.  Contràriament a això el meu tracte i relació amb aquella persona ha empitjorat, i jo tinc "més pes a la motxilla" que abans,  i segueixo descontent amb mi mateix...

Moure el "xip" seria bo...  Primerament, procurar sentir-me equilibrat, siguin quines siguin les circumstàncies en les que em trobi.  I en el moment de relacionar-me amb l'altre, fer-ho de "dins cap a fora", de cor a cor, d'ànima a ànima, amb Consciència.  I no pas jutjant fets o actituds.   Però sí, tractant amb l'altre sobre els seus "talents i coneixements", interessant-me pels seus projectes de treball i de vida,  agraint-li  l'amistat i reconeixent les seves virtuts i qualitats.

     

                                                                                    

El resultat, si això es practica amb consciència, és tot un altre.  Abans que res és constructiu, i és un reconeixement mutu amb el qual edifico a una ànima que, com jo mateix, està en camí, explorant i vivint experiències, retrobant-se a si mateixa, amb la seva espiritualitat profunda i reconeixent-ne la transcendència intrínseca.

Cal l'atenció conscient sobre mi mateix, per adonar-me de quan "no" actuo correctament, quan manco a aquesta calma i en comptes de ser una benedicció serena per l'altre, puc arribar a ser tot el contrari perquè no he partit del meu interior (de dins cap a fora) i aleshores projecto en ell les meves mancances en la forma de judicis, que no tinc cap dret a fer i que espatllen la interacció.

Per això el sagrat consell que diu: "no jutjar",  i si estimular totes les virtuts, qualitats i aspectes positius, de tots els que ens envolten i ens acompanyen, amb els que compartim i interactuem i fem-les créixer amb alegria, com si d'un jardí florit es tractés i del que tots ens nodrim.  Davant d'això les ombres tenen menys preponderància, menys pes, i es combaten amb les millors energies en comptes de projectar-les a algú*

                                                                                     

                                             

                                  ... recorda, quan assenyalis a algú amb el dit  

                        que per sota del dit polze n'hi ha tres que t'assenyalen a tu...                   

                                                                                         

                                        

CONSCIÈNCIA DAVANT LA TRANSFORMACIÓ DEL MÓN

Com és sabut, la meditació, a part d'equilibrar a qui la practica correctament, també serveix per molts altres aspectes, i molt eficaçment, per exemple, per mostrar la capacitat solidària, amorosa en el Pare-Mare, enviant molt bones vibracions i energies als malalts de tots els centres sanitaris, hospitals i clíniques, etc., energia de pau i capacitat d'entesa a les taules dels governants, que es miren el melic, i no veuen la realitat objectiva,  pensaments de pau i d'elevada consciència als instigadors i mantenidors de les guerres, amb les que fan negocis sagnants, i així com als que tant les pateixen.

Això es pot fer individualment, i encara millor de manera col·lectiva i diàfana,  perquè un grup nombrós d'ànimes en ioga profund és capaç de remoure ments i sacsejar consciències amb un pacifisme potent emergint dels cors i atiat amb fortalesa d'esperit, amb la millor energia vibrant de que és capaç de destil·lar l'ésser humà des del seu interior profund.

 

 

El nostre Planeta també agraeix aquest suport elevat,  en moments d'haver rebut innombrables agressions, que han accelerat processos, que de no haver sigut per la ma de l'home inconscient,  serien naturals,  i no fenòmens catastròfics de greu abast i resultats terribles,  sempre evitables des d'una consciència equilibrada, harmònica i desperta.  A arrel del greu estat planetari tota la humanitat en el seu conjunt te d'estar avui en una alerta permanent i sens precedents.

Actualment, en ple S.XXI d'aquesta ferruginosa edat, s'han omplert els carrers i avingudes del món per part -sobretot- de les gernacions més joves de les escoles, instituts i universitats, etc., reclamant a tot el "sistema", governs, institucions econòmiques i de tota mena, etc: quin món quedarà per ells?

quina herència  futura els quedarà, de les classes actuals tant inconscients..?  Si, tanmateix no s'actua ràpid i convenientment en diversos fronts, a més a més del perillós canvi climàtic...

 

                                            

 

Des de l'Espiritualitat, des del Silenci i la Meditació, ens afegim a totes les forces sensibles, positives i pacífiques, que des de la Llum treballen per la Pau, l'Amor i la Dignitat de totes les ànimes que han triat aquest Planeta per exercitar els seus coneixements i les seves experiències, entorn d'una terra meravellosa que ens agradaria preservar, de les urpes depredadores daquelles forces que només pensen en elles mateixes a costa de la vida, el sacrifici i l'engany de tants...

Des de casa, o des de llocs concrets de trobada, practiquem el Silenci i Meditem, sols i sempre que sigui possible en grup, per enviar constantment energia de Pau al món, amor i solidaritat des del Silenci i en una actitud de ioga permanent capaç d'incidir als nostres respectius entorns,  humils però apoderats, en una consciència d'elevació pregona que inspiri de joia els cors de tantes ànimes com sigui possible..!  La FONT ens abasteix..!  Encara som a temps de tantes coses..!

 

                                                                  

 

 

 

ESTAT DE CONSCIÈNCIA & RECORD DEL PARE

Tot radica en l' "estat de consciència" en que visc que és també el que flueix en la meva vida.  Però, què és un "estat de consciència"?  I què és el que fa que tingui un  "estat" o un "altre"?,  Què és el que fa que em "costi" més o menys de controlar aquest "estat", que sempre, comporta més consciència, i per tant, em fa més conscient?   Puc controlar jo, el "meu estat de consciència" plenament?

La resposta és: Sí, el puc controlar, però es tracta d'un "auto-control", és un "estar alerta", tant per  assolir-lo com per conservar-lo i anar-lo mantenint;  és una pràctica contínua de concentració, de mantenir-me "alineat amb l'ànima que sóc", a través de la "meditació diària":  no deixar que  s'interposi cap dels cinc sentits del vehicle corporal, a l'extrem que em distreguin.

En la meva ment hi ha d'haver pocs pensaments, però "bons", és a dir, que siguin propicis i m'ajudin en el meu propòsit conscient i en la meva determinació de "no perdre aquest estat de consciència" en cap dels escenaris de la vida per on m'he de moure.   I això ho he d'aconseguir amb naturalitat "sense forçar res".  De fet, te de ser el meu "estat original" recuperat i permanent, per on flueixin les belles "qualitats intrínseques" de felicitat, veritat, amor, poder i pau, així com l'oceà pacífic de les virtuts de l'ànima, que com tresor inapreciable i innat, te en el si  més  recòndit...

                                                                                  

Aquest "estat meravellós de consciència" també porta, de manera ineluctable, al que se'n ha vingut a dir: "estar en el record del Pare".  Viure en el "record de la Divinitat, el record de Baba, Al·là, Déu, El Tot, l'Incorporal, o el més bell nom que se li vulgui donar...

Això no és, merament, "fer un esforç mental" en el sentit literal de "recordar" o "pensar en Déu" i ja està!  No.  Això que en diem "el record del Pare" des de la "Meditació Raja Ioga" no és "recordar al peu de lletra" alguna cosa i esperant, potser, un "resultat a canvi". Res d'això...

Aquest "record"  és senzillament l' "estat meditatiu constant" que emana de la pròpia "meditació profunda".   Es això el que prepara al iogui d'una manera tant especial com imprescindible, per créixer i avançar al llarg del camí espiritual.

L' "estat de consciència" i el "record del Pare" emanen de la meditació continuada i practicada  durant anys de "treballs conscients" i persistència.  Cadascú mesura els seus ritmes amb la "voluntat conscient" i a ningú s'exclou d'allò que a tots crida amb més o menys intensitat...

Ara, sabrem, un cop més, perquè el "Record del Pare", és tant potent i "capaç" de cremar i eliminar, falles i errades que s'arrosseguen d'etapes anteriors de vida -antics sanskars negatius- de l'ahir...

                                                                                      

CAMINADA CONSCIENT, SILENCIOSA, CONTEMPLATIVA

Començar a caminar en plena natura, passejant per entre un bellíssim paisatge, i sobretot, de manera "conscient" i en "silenci", una quinzena d'ànimes, és una experiència meditativa digna de ser viscuda.  De manera "conscient" vol dir, amb una determinació i autocontrol: només parlar si és veritablement necessari, no de forma "radiofònica" i per no dir res...

Un passeig així vol dir també "deixar fluir cossos i ànimes" en la seva pròpia vibració, i deixar-nos embeure per l'extraordinària vibració pròpia de l'entorn, en aquest cas per l'aire puríssim -saturat de prana immaculat- el tel·lurisme potent  de les altes roques i cavitats i l'energia espiritual que emplena tots els racons d'aquest terme.  Tot això be que ens ho confereix la Mola solemne i sagrada de MONTSERRAT,  misteriosa, vistosa i canviant, inspiradora dels esperits més sensibles i inquiets.

Vol dir emplenar-nos de GAIA, la Mare Terra i tota la Vida que transmet amb única i superior harmonia.

 

                                                                                       

 

El circuit pel que estavem transitant, terme de Marganell i a la llindar del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, s'emplenava per instants com tot l'entorn de la serralada, de la força i vibració d'aquest enclavament meravellós i d'especial acupuntura planetària, que tenim la joia de gaudir en aquesta contrada de la Catalunya Central.

Des del Silenci -extern i intern- i només amb una lleu brisa que ens acaronava, suau i fresca, tot i per tot, era com bolcar un profund agraïment a aquesta verdíssima epidermis terrestre que ens acull i aixopluga: pinedes, rouredes i alzinars frondosos, romanins de contínues florides, regalant-nos el seu aroma beneït...  Mentre caminavem lentament pel corriol a costat del gran camp rostollat i per sota d'un cel blau per es retallaven esbeltes les "Muntanyes Blaves del Septentrió", és a dir, la serra montserratina sencera. 

                                                                                    

 

Caminar, passejar en Silenci, convida a estimar tot el paisatge que ens acull, però també -i molt important-, a viure la "introspecció", per ser i sentir-me vivament l'ànima que sóc, i enfocar-ho tot des d'aquesta perspectiva, des d'aquesta consciència de l'ànima.  És quan d'una manera més completa i plena puc practicar l'acceptació de veure i sentir els altres, com veritables germans d'un mateix origen.

Un passeig conscient i en Silenci, tanmateix, és una meditació en moviment, és com obrir un "gran angular" còsmic i cognitiu, per quant cada ànima participant pot tenir les més profundes experiències internes, en el transcurs d'aquest "prescindir del temps" on aquest fluir -que ja hem esmentat vegades, és viscut per l'ànima com una donació-acceptació total, i no desconeguda per ella, car rememora el seu estat original del Nirvana, de la Llar de provinença i de pertanyença.  Allà és com un cel lluminós  estrellat, una joia continua, infinita de quietut, silenci i serenor...

 

                                                                            

                              

 

GRÀCIES!  GRÀCIES!   GRÀCIES!      NAMASTÈ       OM  SHANTI      AUM



SILENCI: LA FELICITAT DE MEDITAR

                                Silenci de la Ment,  Silenci de l'Aire, de cada Espai de Fluidesa;
                               Amorós Silenci; Silenci de l'atzur que ratlla la Muntanya Sagrada,
                                 per entre la calitja del Solstici d'Estiu, que entre caldes saluda...

                                      Dolçor subtil del la calma; mirada profunda de l'infinit;
                                    Essència de cada fractal d'Eternitat:  que ets tu, que sóc jo,
                                    que som tots quan, despresos, esdevé la Llum de la Pau
                                    i la Fraternitat d'aquest món sofrent i meravellós alhora...

                                                                                  

                                            Melodia de colors, esguards lluents d'ànima,

                                          memòria de l'origen com de la missió a complir,

                                                   escenari obert a la joia de la Vida,

                                                de trobar-nos, d'interactuar i compartir

                                          allò de que som dipositaris essencials, això és:

                                            l'Amor, la Compassió (com l'entén qui medita)

                                                  la Cooperació, l'Acceptació, el Perdó,

                                        la Humilitat, tot el que brolla de cada ésser immortal

                                                       com llegat perenne inesgotable,

                                              que si s'oblida aquí, en el món de la matèria,

                                                             cal tornar a re-descobrir...

                                                                                

                                 

                                         Silenci:  La Felicitat de Meditar ens fa indemnes a l'oblit...

                                                                      Visquem a fons aquesta Felicitat!!

*Les tres imatges son preses al Casal La Salle de Sant Martí de Veciana  (Anoia) i entorns, en aquest Solstici d'Estiu.