"EPM": EXPERIÈNCIES PROPERES A LA MORT

 

És si més no encoratjador, que parts de la "ciència", les menys "ofuscades" i les més obertes, vagin parant atenció a les vies obertes, per exemple, per la Dra. Elizabeth Küble-Ross o el Dr. Raymond Moody, ambdós pioners, entre altres, que s'han anat endinsant des de fa dècades, en la investigació de tantes "EPM" (Experiències Properes a la Mort) al llarg de tants anys.  Experiències però, que una gran majoria de malalts, sobrevivents d'aturades cardio-respiratòries, ictus, comes profunds, d'estats declarats de "mort clínica", etc., es guardaven per a si mateixos o no gosaven explicar les seves vivíssimes i impactants experiències (EPM) als professionals que els havien atès car, poc o gents, els interessaven aquestes històries que, dit sigui a la vegada, no deixaven indiferent a ningú que les hagués viscut.

Un dels estudis més complets, en forma de llibre, que sobre aquest tema, ha sortit en aquests darrers anys, sense dubte és el que signe el cardiòleg holandés, el Dr. Pim Van Lommel, el titol en espanyol del qual és "consciencia más allá de la vida".   Aquest experimentat metge del cor, ha treballat més de vint-i-cinc anys en un hospital docent de vuicents llits.   En parlar amb centenars dels seus pacients que havien sofert una aturada cardíaca, va quedar atònit en descobrir que, lluny d'haver perdut la consciència durant el període en que havien estat "clínicament morts", els seus pacients "recordaven haver viscut una experiència extraordinària", quelcom que al Dr. Van Lommel, com a científic, li era difícil acceptar.

 

                           

Així doncs, el Dr. Van Lommel va decidir estudiar el fenómen sistematicament durant vint anys, en la seva clínica, amb un equip especialitzat.  La síntesi d'aquest estudi va ser publicada en la prestigiosa revista mèdica "The Lancet" causant un revol internacional.   Ell, avui dia, fa innumerables conferències i presentacions, oferint abundoses proves científiques sobre que les "EPM"(Experiències Properes a la Mort), son un fenómen que no es pot atribuir a la "imaginació", la "psicosi" o la "manca d'oxigen".  Els fets evidencien que la "consciència" és quelcom molt més vast i complex que el cervell i que segueix existint malgrat l'absènsia de tota funció cerebral...   El Dr. Van Lommel introdueix aquestes experiències en un ampli context cultural que va des de les diferents "visions religioses del passat", fins als nous pressupostos de la "física quàntica" on aquestes experiències hi tenen un lloc coherent.

Des de la pràctica de la "meditació raja ioga i el pensament positiu", des del camí espiritual, és òbvi que ja existeix aquesta sensibilitat pel que fa als temes de l' ànima, la consciència o la vida després de la mort, així com els processos subseguents amb que les ànimes s'involucren en les diferents etapes existencials que conformen el "cicle de la vida".   I cada ésser humà te la seva pròpia "ressonància interior" pel que fa a aquests temes, inclosesn aquestes intenses experiències que avui s'anomenen "EPM" i que, com veiem, ja han començat a cridar l'atenció d'alguns professionals de la medicina que, finalment, "ja escolten amb molt d'interès" als seus pacients disposats a compartir les seves "experiències extracorpòries", per fer-ne estudis i comparacions que obren un camp de possibilitats infinites que, fins fa poc, encara eren relegades a l' "oblit i la fantasia".
                             

El Dr. Van Lommel explica en el seu llibre aspectes de les investigacions, com a resposta als episodis de "consciència expandida" experimentats durant un atac cardíac.   Aquesta "consciència expandida", diu el metge i científic,  "suposa aspectes d'interconnexió no local, tals com records de la primera infantesa o de la crisi que va desencadenar l' "EPM" i, fins i tot, visions del futur.  "Ofereix la possibilitat de comunicar-se amb els pensaments de persones involucrades en vivències passades o amb la consciència d'amics i parents finats.     A més es pot veure acompanyada d'un sentiment d'amor incondicional i acceptació, així com d'un contacte amb una forma de coneixement i saviesa definitiva i universal.
Segons aquesta nova perspectiva la consciència completa i infinita amb records accessibles te els seus origens en l'espai no local, en forma de funcions d'ona indestructible i no observables de manera directe.   Aquestes "funcions d'ona" que, emmagatzemen tots els aspectes de la consciència en forma d'informació, sempre estan presents en el cos i el seu entorn (de manera no local).
El cervell i el cor funcionen simplement com una estació de transmissions, que rep part de la consciència global, i part dels nostres records en la nostre consciència de vigilia, sota la forma de camps electromagnètics mesurables i en canvi constant.   Els camps electromagnètics del cervell no son la causa, sinó més aviat l'efecte o la conseqüència de la consciència infinita...

Sezillament, he volgut deixar ressenya d'aquesta obra tant important del Dr. Pim Van Lommel (que humilment recomano sens reserves) doncs a mida que, lentament, la vaig llegint, hi trobo, explicades i plantejades per un expert científic, qüestions que per l'espiritualitat, i per pròpia experiència, ja sabia i coneixia, i que m'és grat de retrobar en aquest camp de la medicina*

Feu la cerca d'aquest Dr. Pim Van Lommel a "Youtube" hi trobareu múltiples entrevistes i conferències traduides i en anglès.
 

DE LA COMPASSIÓ I L'AUTO-´COMPASSIÓ

La "compassió" mai pot ser un sentiment, només,  de "pena" o "llàstima", sinó no estariem parlant d'aquest valor profund que emana de la "meditació", de la "consciència de l'ànima" i, per tant, que no és un mer plany davant el sofriment o la malaltia d'algú que apreciem.  La "compassió" des de la "meditació raja ioga" porta, a més, un "desig amorós de comprensió" i de voler "ajudar poderosament" a la persona que està patint una situació difícil.

No obstant això, és imprescindible que sigui "auto-compassiu amb mi mateix" i en la mateixa mesura i qualitat, si després vull practicar la "compassió" amb els altres.  Si jo no sóc "auto-compassiu" amb mi mateix, difícilment ho podré ser amb ningú més.  Així doncs, la pregunta que m'he de fer és: "la tinc jo realment aquesta auto-compassió amb mi mateix?"  Des del meu fur més intern he de tenir la resposta. I també: "Quin tipus de diàleg genero en mi mateix?",  perquè això serà el que reproduiré amb els altres, si o si, de manera vocal i sonora, expressiva, a través de les finestres de la mirada i, òbviament, a través d'una acció que mostrarà realment, el meu "grau" de "compassió" i/o "auto-compassió".

 

                                                                                      

 

Tal i com ens cal entendre l' "auto-compassió", he d'explorar en mi mateix "com em tracto" davant d'un error, o quina diferència hi ha, "quan l'error el comet un altre o quan sóc jo mateix", "com em parlo a mi mateix quan l'error és meu?", amb excessiva severitat, o sobrada condescendència?  Quin "to utilitzo quan em reprenc?", "gairebé em maltracto?".   Si jo mateix em "culpo" és molt possible que projecti això mateix als altres...

Sovint, la "compassió" vulgar, és com un "programa o softwer" que activa uns "sanskars" (impressions o tendències de la personalitat, caràcter i/o registre d'accions i hàbits d`'una persona) que rarament tendiran a donar-me enteniment i comprensió enfront d'una situació determinada, i a banda d'experimentar una sensació de "llàstima" no m'esperonaran a ajudar i a implicar-me a resoldre aquella situació.

 

                                                                                   

 

La "compassió" -que no és vulgar, és a dir,  la que surt de la meditació i de la pròpia ànima, potencia la meva auto-estima, m'ensenya a mirar i a comprendre des de la "introversió", tot el que hagi d'afrontar, i fins i tot m'ensenya a somriure'm i a apreciar-me més, des de la visió un xic a la distància i en perspectiva que em dona.

Si tinc coneixement del "Karma"(Llei de Causa i Efecte), se que la major part de circumstàncies de la vida son administrades per aquesta "Llei" -d'alt rang-, que plana per damunt de tots els éssers humans.  Si a la certitud d'aquesta "Llei" hi afegeixo el "Coneixement", el resultat serà autèntica Auto-Compassió, Aprenentatge, Transformació, etc.   Mentre que, si a les circumstàncies que m'envia la "Llei del Karma" hi ofereixo resistència, el resultat només podrà ser el "sofriment".

Per tant, l' auto-compassió per un mateix, i després la "compassió" dirigida als altres, -no és qualsevol cosa-, no és només una mera "sensació de tristor" i ja està, "ja s'ho faran".  Des de la consciència hi ha un "servei especial" a fer, tant en la proximitat com en la distància.

Des de la proximitat, parlant amb la persona, comprenent-la i ajudant-la directament des de la màxima inspiració de l'ànima, que sóc jo, i que és ella. 

Des de la distància enviant-li tot el be possible, tot l'escalf i energia que, en forma de vibracions subtíls rebrà la persona, l'ànima, que està en un tràngol o conflicte*  

 

                                                                                         

 



DUES FASES D'UN MATEIX CICLE

Una ànima encarnada en un cos físic, és un ésser humà ple de perfeccions, i sobretot, equipat per emprendre una etapa de vida en aquest món físic de tres dimensions.

L'ànima, com a pilot absolut, responsable d'aquest cos físic, utilitza les habilitats de pensar, comunicar, actuar i, a partir d'això, compartir, interelacionar-se amb tots els seus semblants, sempre a través d'aquest cos biològic, dissenyat expressament per aquesta missió.

El cos físic disposa d'un cervell o processador per tractar tots els pensaments creats per l'ànima, car l' 'anima o veritable "jo" és qui disposa de la Ment per crear-los, alhora que també disposa d'un intel·lecte, quina missió és Avaluar-los, Analitzar-los, aplicar-los els filtres de la Intuïció, la Voluntat, etc. 

S'aprofiten així objectivament, els pensaments útils i positius, i els "inútils o negatius", que la Ment hagi pogut crear, bo i explorats per les "facultats de l'intel·lecte", ja no arribaran al camp de la comunicació, i menys encara al de l' "acció".

                                                                                 

Mireu doncs, el grau de perfecció, no ja només de l'ànima sinó també del cos físic tot i havent-hi grans diferències entre l'un i l'altre.   

Diferències importants, com que, mentre l'ànima és immortal, el cos físic és caduc i perible.   El "cos físic material" està destinat a desaparèixer -per aquest motiu cada etapa existencial de l'ànima, requereix d'un nou cos físic amb tots els seus atributs-.  Mentre que l'ànima immortal,sempre roman immutable i això fa que "no es perdi la seva valuosa informació: tot el que ha embegut i après en les seves successives encarnacions.

Quan el cos físic es va deteriorant, degut a la pròpia vellesa o pas del temps, a malalties, etc., equival a saber que pot estar més o menys pròxim el final de la present etapa de vida.

Qui te el coneixement d'aquesta "realitat objectiva", i sap els processos en que es va sotmetent l'ànima, d'etapa en etapa, sap el que això significa, "no li ve de nou" i sap també, que l'ànima sempre s'allibera, i que "deixar un cos",  només pot ser "dolorós" en cas d'ignorància, puig que sempre significa "llibertat o alliberament" per l'ànima, entre etapes de vida o mentre espera l'oportunitat d'entrar a una nova "matriu" per iniciar un "nou recorregut".

Com més s'entén i comprèn la vida, més deixen d'existir els temor i dubtes a l'entorn del fet de "desencarnar", "deixar el cos" o al que comunament hom en diu "morir".   

Perquè finalment s'arriba a la comprensió, "que el fet de deixar el cos, és un fet tant natural com el de néixer".

Aixi "morir i néixer, neixer i morir: son dues fases d'un mateix cicle, al qual les ànimes estem abocades, en tant que vinguem a experimentar i a créixer en aquest món físic de 3 dimensions.

Aquesta senzilla síntesi de les "dues fases d'un mateix cicle" mostra que la por a la mort és merament cultural i atàvica, i que només s'hi pot fer front amb el coneixement de la seva realitat.

De fet, el que ha emplenat de "mite i confusió" tot el referent a aquest tema, és el fet que les ànimes, -a través del cos físic-, "oblidessin" el seu origen i destí confonent l'existència humana -la vida-, exclusivament amb el "cos físic perible i les seves circumstàncies caduques".

                                                                                       

NO ABANDONEM LA PAU, NO ABANDONEM EL SILENCI...

                            no abandonem la Pau, no abandonem el Silenci...

Amb aquestes paraules acaba cada sessió de la "Marató de Silenci Compartit", que es porta a terme cada dimecres, a la manresana Plaça Porxada, per contribuir en la millora de les vibracions ambientals a la Capital d'El Bages, perquè les interrelacions ciutadanes, siguin més fraternes i pacífiques i hi hagi un millor enteniment global.  El passat dia 30 de Juny, els habituals de la "Marató" la vam fer extensible en plena natura al llindar del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, en un dia assolellat i agradable, que va acompanyar tota la jornada al grup allí reunit.

La trobada fou de "Meditació i Silenci" tal com havia estat anunciat.   Es va fer una passejada contemplativa-meditativa per un bell entorn de pinedes, alzinars, rouredes i camps segats, sempre presidits per la Muntanya Sagrada, i aquesta energia característica, prana miraculós,  que s'expandeix en tota aquesta zona tant sensible i especial, al voltant del Massís, i abastant les diverses comarques del seu entorn.  Ningú pot restar "indiferent" a l'estímul espiritual i de silenci que glateix per tot i que, justament, convida a practicar la "Meditació i el Silenci" en ple Solstici d'Estiu.  El passeig, doncs, fou encalmat, tranquil, embevent tota la bellesa que lluïa el paisatge i procurant banyar-nos en el "Silenci Conscient", el de fora, però sobretot el de dins.

 

                                                                              

 

Tornant del passeig hi hagué un breu refrigeri a base de fruita fresca que tonificà plenament i situà al participants en el punt d'inici de l'anunciada "Meditació" a sota de la pineda i esguardant la Muntanya.     La quieta i silenciosa meditació s'inicià amb l' "estat de consciència" que havia propiciat l'anterior passeig: Esquena dreta, damunt coixí o cadira, resìració ritmada, concentració en l'horitzó del paisatge, neutralitat del món de la matèria, vaporositat de l'ànima, deixar-ho fluir tot en llur pròpia saviesa, el temps, l'espai, passat, present i futur com la mateixa amalgama que és la Vida.

Passar a l'atmosfera la vibració de la Pau i el Silenci, que de per si, ja vibra en aquell indret, era com un "afegir-nos-hi", com formar-ne part conscientment i joiosa.   De primer, només la brisa fugissera entre les arbredes, algun ocell eixint del niu, un esquirol passejant i gaudint de la "vibració del silenci" i la quietud sense so que genera la natura, que és un "pòrtic" pel "Silenci de la Ment", on només s'hi generen, en aquest estat, pocs però bons pensaments de calma i de pau.

Després ja fou la pròpia "introversió" de cadascú, que d'una manera particular i íntima, allargà la meditació de cada membre del grup, des del seu pròpi univers interior, oferint aquella imatge estàtica però vibrant, de serenor i quietud, de cada ànima en el seu propi i essencial silenci.

 

                                      

                                                                   pausa per dinar...

Més tard, cap a les 2h de la tarda, un alegre i animat dinar, tornar a reunir al grup sota la pineda, en un compartir d'aliments i diàleg amb to ben sostingut i gens sorollós.     En havent dinat, hi hagué un intercanvi de coneixença mútua, i qui va voler, va explicar la forma amb que van arribar al "món de la meditació", a l'espiritualitat, etc.  Tothom estava content i satisfet de com s'havia anat desenvolupant la jornada, amb persones que no venien de les mateixes filosofies, però molt capaces d'entendres i interrelacionar-se en projectes com el de la "Marató de Silenci", o trobades com la d'aquest dia 30 de Juny, quen tots volen "repetir".

Si hom practica la "meditació" com quelcom integrat al viure diari, no manquen estímuls per practicar i experimentar a fons, car el ioga que, amb paciència, es va generant, és el `"màxim guia" de la plenitud i l'estabilitat interior.    La "meditació" a l'aire lliure, i en els entorns de Montserrat, pot arribar a ser pel practicant/e de gran bellesa, força i plenitud internes.

 

                                                                                          

                                                      fent els honors a la gran Alzina

 

Basicament, les persones provenien de dos grups o associacions: el Grup ZEN i l'Associació Brahma Kumaris de Manresa.

En nom de tots els assistents no tenim sinó que felicitar-nos per una jornada tant completa, profunda i alhora agradable:

                                               MOLTES GRÀCIES A TOTES I A TOTS !!

 

                                                                                         

LA MEDITACIÓ: UNA EINA IL·LIMITADA

                             

Sovint hom "medita" cercant "una sensació de benestar", i això pot esdevenir un "miratge" i, fins i tot, una "finalitat errònia" car la sensació de benestar corporal que confereix la "relaxació del cos físic", tot i ser lògica i ben normal, tant sols "és un pas" dins el procés de meditar, que no he de considerar com una única "finalitat" i amb el que no m'he d'identificar excessivament, doncs corro el risc de "quedar-m'hi atrapat" (en aquest estat gratificant) i, no assolir el meu propòsit de "meditar", perquè "ja he quedat molt satisfet".   Però aquesta "satisfacció" (fruit del relaxament del cos físic), que pot esdevenir tanmateix una il·lusió insubstancial i enganyosa, la he de superar i anar més enllà, si objectivament, vull traspassar la capa de la meva pròpia materialitat, i interioritzar-me i fer-me conscient d'allò que realment sóc: l'ànima. l'essència, l'ésser subtíl i pacífic que arriba a l'experiència física adoptant un  cos físic.  Cos físic que replego a un costat sempre que em vull retrotraure en mi mateixa, en l'ànima que sóc, en la consciència de ser-ho i així, enfocar-me en la Font Suprema: motiu vital de la meditació.

 

                                        

 

Tot passa per la "determinació" que jo posi en l'acte de meditar, per l'important que per mi sigui, pel que em proposi experimentar o assolir a través d'aquesta "eina transcendental i il·limitada" que és la "meditació raja ioga":  De fet, em donarà just el que en vulgui extreure, ni més ni menys.  Però cal no oblidar que el seu potencial és infinit i que, a través seu, em  puc acostar a la "cota màxima".

De mica en mica, amb molta de paciència i auto-estima, puc anar practicant diàriament; és bo a la matinada, quan l'atmosfera està més neta de tot tipus de vibracions, quan encara externament hi ha silenci o gens de soroll, una hora o dues, abans de que surti el Sol, és en aquest ambient pur, net i favorable, que em puc interioritzar per tal de "resturar" la meva pròpia consciència de l'ànima que sóc, i fiançar-la, és a dir, que arribi a ser senzilla d'assolir com "estat de consciència" que no vull oblidar mai més i que vull anar mantenint en forma d'estabilitat permanent.

 

                                                                             



 

L'avantatge d'arribar-se a estabilitzar en aquest "estat" és que la "connexió amb la Font", amb l'Oceà de Tota Energia, amb l'Ànima Suprema, "és garantida en tot moment", nodreix les ànimes, les fa sàvies, i "el coneixement" es pot expandir com una veritable Onada d'Amor.

Però també hom pot meditar en altres moments del dia com al caient de la tarda o al capvespre.  És bo també d'hora de matinada, per començar el dia amb "energia i bons pensaments" i és bo al vespre que, amb la meditació hom pot realitzar la retrospectiva del dia, per analitzar, "com han anat les coses avui per la meva consciència?" i preguntar-me "quantes vegades he perdut la consciència de l'ànima que sóc?" .

També és bo fer petites aturades de pocs minuts (si és possible) a la feina, a casa, o passejant, etc., per donar-me "tocs" a mi mateix, per estar "conscient", per estar "present en el present", perquè la realitat externa, amb tots els seus factors, obligacions, responsabilitats, feines, distraccions, etc., és molt absorbent, i fàcilment, hem pot robar el meu estat meditatiu o de consciència.

 

                                                                                   

 

 

 

 



MEDITANT EN EL SILENCI



Si dintre meu hi viu el "Silenci" l'enfoc de totes les coses canvia, és com si tot el que m'envolta "brillés més", és com si els colors fóssin més vius, és com si l'aire que respiro fos més pur, és com que m'acosto, d'una manera única, al mateix vibrar de l'ànima que sóc, des de la respiració fins al mateix "Silenci".   Si el "Silenci" viu en mi, vol dir, "silenci interior", "silenci de l'ànima", sense preocupacions ni angoixes.  El silenci exterior pot resultar anodí, si el "Silenci Interior" emplena espais de l'ànima on s'hi crea una "simfonia benvolent", que m'ajuda a persistir en el "ioga profund amb la Font", que se i anhelo: aquest és el miracle de recuperar la "consciència de l'ànima", i com a tal, reprendre un diàleg en altre temps interromput, i que ara puc recuperar com antany...

Quan deixo que pensaments sorollosos emergeixin de la ment, el seu estrèpit romp el "Silenci", i jo, l'ànima, quedo sumida en un "caos", dens, físic, que s'endu la calma de l'equilibri i l'estabilitat, aquell benestar de que m'agrada impregnar el meu vehicle corporal.   Però si això esdevé, és perquè el meu intel·lecte (de l'ànima), perd la voluntat i s'embruta, i no exerceix la seva funció.  Si vull retornar a l'estat primordial, hauré d'abraçar novament el "Silenci", per suposat, amb la força de la meditació, per tal que s'instal·li i torni a viure en mi, cercant la permanència.

 

                                                                            

 

El "Silenci" és el "So del Nirvana", és el "So de la Llar d'Origen", és l'estat de joia i felicitat on descansa la quietud i la consciència plena en espirals de llum infinites.  El "Silenci" és l'escenari on es processa, íntimament, la Pau, valor intrínsec de l'ànima, com una llavor perdurable i eterna. 

Realment, definir estats de consciència, amb paraules escrites, és "arriscat i bell alhora", però m'hi submergeixo sent conscient, que em puc quedar molt curt descrivint aquests "viatges profundament personals" i intransferibles, que cadascú pot empredre quan ho senti oportú.

El "Silenci" ve si sóc capaç d'atreure'l, de cristal·litzar-lo en cos i ànima, i fiançar-lo perquè "es quedi sempre"...  El "Silenci" com l'esguard de l'ànima, brilla, llueix i resplendeix al fons dels ulls, i es comunica a través de la mirada, no li calen suports ni sons addicionals. 

Jo, l'ànima, se be, el que em diu una mirada plenament imbuïda i integrada en el "Silenci interior i profund de la consciència".  I el que em pugui transmetre una mirada així, també anomenada "dristhi" o profunda mirada del iogui, és l'equivalent a Pau, Amor i Silenci: puc transferir-li o em pot transferir "consciència d'ànima", i és una connexió d'ànima a ànima.

 

                                                                                

 

El "Silenci", de vegades,  s'acompanya, també de "quietud" i "solitud", encara que sovint, si el "silenci" m'habita, puc restar "concentrat" en mig del soroll...  Tot és un propòsit pràctic, on de vegades se'n pot sortir ben lliurat i altres vegades, no tant: però sempre amb lliçons apreses...

També m'agrada que el silenci de fora em penetri i esdevingui com el de dintre, aleshores és un sol "silenci", és "El Silenci", sóc el "silenci", em sento "el silenci", i és la "meva particular" experiència d'ànima...

El "Silenci" ensenya tant! No és només comprensió vital, també és emoció, sentiment, saviesa, estímul interior, i interrelació amb altres ànimes...  Tot això son parts de la vida íntima i personal on presto, i vull prestar una atenció especial, perquè és una part essencial del coneixement.

La meditació facilita aquest accés sumint al cos físic en una alerta reposada, relaxada, sense dormir, però sense "participar", perquè és l'ànima la que es fa conscient, més enllà de la sensibilitat del cos físic, que simplement reposa, i així col·labora, a que "tot jo sigui l'ànima que sóc i ho percebi absolutament tot així, des d'aquesta perspectiva.

 

 

 

 







SER PAU I SERENOR PER MEDITAR I VIURE

                                

Si em concentro amb la pau, és perquè és a dins meu, en l'ànima, doncs abans que res: sóc un ésser de

pau.  Si no fos així seria més que difícil assolir aquesta "concentració", o si fossin causes externes com ara preocupacions, neguits, etc., les que apareguessin quan em disposo a concentrar-me prèvia la meditació, seria dificultós i complicat avançar, com ja he experimentat...

Em puc concentrar si tinc "accés directe" a la pau, a la serenor interna, a la calma innata, o be m'he fet pràctic, quan vull meditar, a deixar de banda tots aquells aspectes externs del dia a dia, laborals, familiars, temes personals que m'impliquen, responsabilitats que he d'atendre si o si, qualsevol "problema" que es pugui qualificar així, i que pugui aparéixer en la pantalla de la ment com a element distorsionador.

Quan em disposo a practicar la meditació raja-ioga procuro "posar-me en linia" amb l'ànima que sóc (si és que me'n havia sortit) procurant situar-me justament en el moment present i deixant de banda en aquests instants tant apreciatius, tot allò que fa referència a la vida externa i a l'inter-actuar amb les altres ànimes, en els diferents escenaris del camp de l'acció; també a no identificar-me amb aquells pensaments inútils que em remeten al passat (on ja res no hi puc modificar) o al futur que, per previsible que sigui, encara no ha arribat.

                                                                                  

                                      

 
Medito des del present, l'ara i aquí més absolut, sols així puc arribar a reactivar la "consciència de l'ànima", que em permet la quieta meditació interior profunda, i també l'estat de consciència meditativa necessari per bellugar-me activament en el món extern.

Aquest "estat de consciència" és el que permet que aflorin en el vehicle físic o cos, les qualitats intrínseques de l'ànima: "pau, amor, veritat, felicitat, poder" que es combinen amb les virtuts com ara: "alegria, benvolença, honestedat, humilitat, maduresa, paciència, respecte, saviesa, serenor, tolerància, coratge..." enmig de moltes altres, a través del magnífic "processador biològic" que és el cervell físic i òrgans específics tant especials com per exemple, el cor, o a través del plexus solar, on hom pot sentir les emocions més elevades i profundes...

És mantenint aquest "estat de consciència" que puc disposar d'un intel·lecte net i pur, que arbitri tots els meus pensaments,  que posi "ordre" en la meva ment, en l'elaboració de cada pensament, sabent desestimar l'inútil, generant i conservant el millor.

                                                                                        







D'aquesta manera, jo, l'ànima, puc governar el vehicle físic amb el "poder" de la consciència.  Puc fer front a qualsevol desgavell de l'ego, de l'orgull, de l'enveja, la luxúria, la supèrbia, l'arrogància o la mentida, tant i tant vinculats a la personalitat externa o humana i als seus miratges, a la il·lusió enganyosa de maia.

Si no disposo de l' "estat de consciència" adequat, estable i equilibrat, puc ser víctima de qualsevol d'aquests elements en un sentit molt negatiu.  Si, al contrari, amb esforç i voluntat, el vaig aconseguint, no només reflexo la meva pau interior al vehicle fisic, juntament amb les "qualitats" i les "virtuts" internes, sinó que tot el millor de l'ànima que sóc presidirà si o si, tots els pensaments, actes i accions que generi i amb els que, d'alguna manera,  em pugui imvolucrar.

Així no perdo de vista l' ànima que sóc, i tot, en la meva experiència física, partirà i retornarà a aquesta consciència.  Aquesta és part de la Gran Saviesa que aporta l'estudi i la pràctica del Raja Ioga*