Les afeccions, els aferraments sovint son pors, temences, fugides de la realitat, escapatòries temporals de qüestions no resoltes, maneres d'emmascarar una realitat "que no m'agrada", que hom no vol afrontar, i l'únic que s'està fent a través d'una afecció, d'un aferrament, és ajornar momentàniament allò que m'angoixa, allò que, indefugiblement, tornarà una i altre vegada, fins a la solució real. L'aferrament és una il·lusió insaciable, doncs mai no en te prou, sempre en vol més, i si no sóc jo mateix el que hi para molta atenció, em tombarà una i altre vegada. L'aferrament, l'afecció també te altres noms que molts ja coneixeu: ego, maia... I les seves "argúcies" per portar-me sempre al seu terreny son extraordinàriament subtils i intel·ligents. És per això que m'he d'enfortir molt per fer front a les més que segures envestides de maia i de l' ego.
La manera d'enfortir-me només pot venir des de dins, de l'ànima, de la consciència, del silenci de la ment, del correcte treball de l'intel·lecte: aquests doncs, son els meus "blindatges" i les meves millors cuirasses. Però per aconseguir-ho he de fer un treball de reconeixement dels funcionalismes i de les facultats de l'ànima... L'ànima que més enllà de tot, jo sóc.
Això ho porta l' estudi i la meditació raja ioga, aplicats a aquest objectiu. És obvi que si no faig res les coses continuaran com sempre. I em convé enfortir l'ànima: la ment, allà on es generen tots els pensaments: aquí hi he de posar "ordre i concert", i he d'activar el poder de la voluntat conscient: l'intel·lecte, que analitza i discerneix, entre altres funcions, el trànsit de pensaments per la ment, i si algun pensament, sentiment o emoció, no s'inspira en les qualitats originals i intrínseques de l'ànima, o de les virtuts que en dimanen, l'intel·lecte, el poder de la voluntat, el farà enrere, no el deixarà entrar al camp de l'acció, on amb tota probabilitat, portaria conflicte.
Amb aquest control automàtic i exhaustiu, sóc estalvi dels atacs de l' ego o de maia, que des del món de la personalitat externa, fa tot el que pot i més, per mantenir-me inconscient i incoherent amb el meu interior espiritual, i així trencar tot signe d'harmonia en mi.
Cal determinació per engegar aquest estudi i fer servir l'eina de la meditació per "transformar la pròpia vida" ja que si no és així, hom es troba entre dos mons: l' intern i l' extern. Sempre el món intern o espiritual te de nodrir el món extern, per estar lliures de les influències negatives portades per maia, l'ego, l'enveja, l'orgull, la luxúria, la mentida, l'avaricia, etc. Quan aquestes persisteixen tot i el pròpi treball interior, cal apel·lar a la meditació, doncs només les elevades energies del ioga continuat i profund, pot cremar aquestes energies prescindibles i sobreres que tant sols venen a "complicar la vida", i a donar una perspectiva limitada i errònia de tot.
Hom es pot aferrar a vicis: persones o coses. Sigui el que sigui l'afecció, l'aferrament, està plenament a dins d'allò que coneixem com a "consciència física o de cos". Des del moment en que reconec que sóc una ànima i que els cos físic és el vehicle (que em permet inter-actuar dins les característiques d'aquest cos físic), i aquest està a la meva completa disposició d'ànima, ja no puc contemplar la (consciència física o de cos) com un tot en el que baso la meva vida.
La meva vida transformada ara comença a sentir novament la "consciència de l'ànima". Amb aquesta nova "consciència" venço l'aferrament, l'afecció, la dependència, l'haver de tenir sempre expectatives, i entro en una dinàmica de fluir en comptes de confrontar, de cooperar en comptes de competir, de no jutjar als altres i fixar-me, en canvi, amb les seves qualitats, de sempre reflexionar abans que reaccionar, etc.
Practicar tot això, em porta sens dubte, a canviar. D'aquí aquest eslògan que diu: "Quan jo canvio el món canvia". El món en si mateix no canviarà mai, si un mateix no canvia abans*
