MAIA: LA IL·LUSÒRIA TEMPTACIÓ

Maia és la il·lusió, Mai és qui "ajuda" a transgredir la "norma", entesa com, "allò amb el que hom es compromet", allò que hom "jura" dins l'ànima, que complirà com a "norma de vida" per tal d'assolir les fites més profundes i íntegres d'auto-superació i espiritualitat.  Com més s'avança en el camí espiritual, més forts i greus son els "temporals" que Maia genera en el cor i la ment.  Com més alt és el grau de responsabilitat i "nivell" que hom assoleix en el camí espiritual, més ha de saber com enfrontar els "atacs i les escomeses" de Maia, capaços de fer caure l'impensable. 

Maia òbviament, no és un personatge "real", però és com es coneix, l' "energia de la temptació", l' "energia de la justificació", la de treure importància a tota virtut, sobreposant-la als desitjos més baixos que hom pot guardar, com per exemple  hàbits i "sanskars" negatius, ego, que encara no s'han eliminat. 

Quan Maia es manifesta a una persona, és obvi que coneix les seves febleses, i és per on farà aflorar els desitjos més adients i les formes més oportunes, per "fer caure" l'aspirant al progrés espiritual, tombar-lo, "donar-li justificacions" i "treure pes" a les responsabilitats compromeses, per seguir temptant-lo en properes circumstàncies. 

Però sempre, hom pot observar l'acció de Maia des de prismes més elevats, si hom se'n fa capaç, es clar.  Per exemple, el "dimoni temptador" que esdevé Maia, també pot ser vist com un sever entrenador (coach) que posa "proves diverses" a l'aspirant, obligant-lo a desplegar tots els recursos que ha après, per defensar-se de ser tombat per aquest entrenador, que va "a totes", però que no li importa el més mínim el seu fracàs. 

L'aspirant està "preparat per vèncer" i Maia ho sap, per això no dubte en fer servir totes les seves argúcies per comprometre'l i derrotar-lo, cosa que l'aspirant, a aquest nivell, no ignora. 

De fet,quan un aspirant al "camí espiritual" veu a Maia com un "coach sever" i perillós alhora, actuarà ja amb determinades estratègies per no ser sorprès;  pel fet de ser un "coneixedor de Maia" disposa de les eines més precises per fer-li front.  La primera és "desemmascarar-la" davant qualsevol subtilesa, després la "voluntat conscient" farà la resta perquè cap dels seus mecanismes pugui prosperar.

                                                                                              

Quan Maia "sorprèn" aspirants espirituals "més febles", te totes les de "guanyar".  És a dir, que molt fàcilment tothom sucumbeix a les "temptacions" i hom cau una i altre vegada en les pròpies febleses, siguin del signe que siguin, i fins quan hom no s'alça amb la "voluntat conscient" l'actuació de Maia no te cap aturador. 

Així tenim que  Maia, "només" es pot parar i/o "aprofitar" quan veritablement  "sabem què és", i "com i perquè" actua, al llarg del camí interior i quan l'aspirant s'ha fet "prou fort i serè" per encarar-la.

Tampoc s'ha de caure en l'error de pensar o creure que Maia és quelcom "extern" a cadascuna de les persones a qui tempta i/o prova.  Cadascú te la seva Maia, com a part psíquica pròpia, i amb qui -si es compromet a fons- haurà de batallar fins a vèncer* 

                                                                                          

   

EL BON HÀBIT DE MEDITAR

      La magnífica i potent sala de meditació que porta el nom del P. Arrupe, a la Cova

de St. Ignasi de Manresa, on vaig tenir el goig de participar en una perfecta jornada de SILENCI.

Quan la meditació s'integra completament en la vida quotidiana d'una persona, esdevé tant important com l'aire que es respira.  I sempre te un retorn beneficiós per l'ànima practicant. L'estat interior equilibrat és un dels primers beneficis que hom va rebent.  I s'afina la pròpia consciència d'ànima incorpòria que re-situa, progressivament,  el cos físic a la seva funció original de vehicle integral de l'ànima, que permet desenvolupar els diferents papers respectius de cada ànima, en el context del drama del món i exclusivament en aquest món físic de tres dimensions.  

És a dir, la meditació estable i constant, retorna al practicant, la consciència d'ànima incorpòria, que ni per un sol instant ha de caure en l'oblit, a canvi de la "consciència de cos o física", que és on actua l'ego, els vells "sanskars" negatius, i és on es produeix l'oblit de l'ànima immortal que som, en benefici del cos físic, els seus hàbits i vicis. 

La meditació, per tant, ens retorna la consciència d'ànima original i, amb ella, el "control" del vehicle físic o cos, que te d'estar a la seva única i exclusiva disposició.

                                                                                     

                               

     De cara a MONTSERRAT i amb el rerafons de LA SEU i la pròpia COVA de St. Ignasi, a MANRESA,                                       reflexionant des del SILENCI intern, des d'aquest terrat-mirador privilegiat.

Amb la meditació, a més del benefici d'anar recuperant la "consciència d'ànima", es genera un especial "silenci de la ment" en virtut del qual, es van produint molts menys pensaments inútils o de rebuig, a canvi de pensaments de molt més alta selecció i qualitat, que atreu la pròpia ànima, dins la seva consciència normal de pau.  Per això diem que la pau és l'estat original de l'ànima.

Des d'aquesta perspectiva de recuperació, també les qualitats i els poders de l'ànima tornen a aflorar, això que dona un sentit profund de transformació i canvi als practicants, en la vida quotidiana, familiar, laboral, social i de relacions en general. 

Per meditar, no cal aïllar-se al desert o a la muntanya, La meditació Raja Ioga, que és a la que estic fent referència (com haureu endevinat) es pot practicar a tot arreu:  des d'una cambra, ben neta i personal, fins a la pràctica en grup, això que genera un potencial inaudit que sempre es benefactor per la humanitat i pel planeta, per ajudar les persones en tràngol de malaltia, per pacificar-ho tot, etc. 

Però l'estat meditatiu, quan hom el practica de manera equilibrada però sistemàtica, és a la ment i al cor de forma continua.  Per tant aquesta meditació, que es practica sovint amb els ulls oberts, es pot realitzar al metro i a l'autobús, caminant pel carrer, fent esport, al treball o dins qualsevol activitat que hom realitzi.  La meditació  no és "distracció" per tant és una forma de ser i estar més nítidament conscients o desperts en qualsevol situació imaginable.

De totes maneres, la meditació, sempre és una experiència personal i íntima, de la pròpia ànima que som, amb si mateixa i/o amb l'Ànima Suprema o Font, on hom aconsegueix el que se'n ha vingut a dir l'experiència o vivència de Déu, tant si hom parteix d'un grup de persones que mediten juntes, com si es practica des de la pròpia cambra, l'experiència, sempre és personal i íntima.

El Silenci quan verament s'assoleix forma part d'aquest retorn a l'estat original de l'ànima quan no està en el Cicle de l'Existència, és a dir quan resideix al Paramdham, al Nirvana, o Llar de les Ànimes.

És on regna l'incorporeitat, l'absència de so (tal com el coneixem al món físic), aquesta vibraciö subtil i meravellosa, un estat que, des del cos físic, només es pot assolir amb la meditació. 

La Llar de les Ànimes és un món de pau, on totes les ànimes sense excepció retornen, a través de diferents lapsus de temps, quan acaba un Cicle i previ el començament del següent.  Aquesta és la immortalitat de l'ànima, i el Cicle amb llurs diferents Edats (Or, Plata, Coure i Ferro) els camps de les diferents experiències...

                                                                                  

CREENÇA I CONEIXEMENT: UNA REFLEXIÓ

"Creença i Coneixement": no son la mateixa cosa. La "creença" és una qüestió més propera al dubte, a allò que ens han ensenyat de petits i que, d'entrada no es qüestiona per ser la "Fe" dels "ancestres", la tradició dels pares i dels avis, o d'unes societats passades que ho han mantingut i traspassat a les gernacions fins el present.  És una qüestió de "respecte i tradició", no pas d'experiència vivencial, donat que si fos així, ja no seria una "creença".  Doncs allò que hom experimenta en si mateix és més aviat "certitud", no "creença".  Una "creença" pot haver sortit d'un llibre, d'una llegenda, d'una tradició, algú ens la pot haver explicat verbalment i atreure'ns i creure'ns-la. I serà una "creença" que hom pot valorar enormement.  La "creença religiosa", és més "devoció" popular i externa,  i no tant quelcom que estimuli la pròpia recerca espiritual interior, com és ara el ioga i la meditació, que son més les "Eines del Coneixement". 

El "coneixement" s'experimenta i es labora, de manera que cada ésser humà que el reconeix, l'evidencia íntimament segons el grau del propi "treball interior", que l'involucra i el responsabilitza objectivament.  La "creença" no te aquesta exigència, en canvi el "coneixement" si, al menys per aquelles persones que el volen assolir, de manera profunda i entregada, a partir d'unes pautes i unes eines, que s'apliquen i s'incorporen en una filosofia de vida plenament practicable i on es pot experimentar "coneixement" de manera íntima i personal.

                                                                                      

També és possible que "allò" que per mi és "coneixement", un altre ho titlli de "creença", però és del tot irrellevant, si tanmateix jo experimento i, per tant, visc una experiència profunda i alliçonadora, a través, per exemple, de la Meditació Raja Ioga, doncs tot allò que experimento i aprenc, per mi, ja no és "creença", sinó quelcom molt més tàcit, que em consta, que a dins meu "se segur" i ja no pot ser anomenat d'altre forma. 

El "coneixement" sempre "es pot experimentar"  i "proporciona eines per fer-ho", la "creença" en si, no s'experimenta d'igual manera i és més propensa al "dogmatisme" on ningú "s'ha de preguntar res", com per exemple allò que algunes religions en diuen "misteris": son indefinibles, inexplicables, indestriables, i només deixen dues opcions: creure'ls o no creure'ls.  En cas de creure'ls se'n diu: Fe.

No pretenc pas menystenir a aquells o aquelles que feliçment son "creients" i així ho assumeixen.  Tant sols intento fer una reflexió a partir de les paraules que venen a definir l'ideal, més o menys transcendent que s'hi amaga, i també segons l'ús que cada persona que les utilitza, en fa o pensa. 

                                                                              

També és cert que quan per primera vegada rebo un coneixement, "li dono confiança, és a dir "me'l crec" -perquè encara no l'he experimentat-, i fins que això no succeeixi estaré en "fase de creient". I si mai no arribo a experimentar-lo, aquell "coneixement" restarà com una "creença".  Si aplico be les eines i experimento aquell "coneixement", estaré en condicions de "corroborar-lo" per mi mateix, i ja no me'l "creuré més"  sinó que en tindré una constància personal directa.

En general tothom és lliure de pensar el que cregui més convenient, encara que aquí això no ha estat sempre així, i avui, com és sabut, segueixen havent-hi països on la llibertat de pensament està "mal vista" o inclús "és perillosa".  A Catalunya, avui hi ha aquesta llibertat, de manera que cadascú, "pensa i fa el que ha de fer" d'acord als seus propis principis i en funció de les pròpies circumstàncies.  No obstant això, s'està produint un  fet en aquests instants, i és que amplis sectors de població estan molt receptius pel que fa als temes espirituals.  Ho he pogut constatar recentment sent partícip de la Fira Cuida't de Manresa, al llarg de gairebé tot el final de setmana (14 i 15 de març).  En proposar a moltes de les persones que visitaven el recinte, conèixer la filosofia del Pensament Positiu combinada amb la Meditació Raja Ioga, convidant-les a l' Espai de Silenci a realitzar personalment petits "tastos" d'uns 20 minuts de durada, d'aquesta meditació, la més antiga segons la tradició,  guiades per un expert professor,  va cridar l'atenció de moltes persones que mostraven després la seva satisfacció pel que fa a la calma, la serenor, la pau,  -i només ho havien experimentat 20 minuts!- .  Us podeu imaginar integrar la meditació a la vostre vida, d'una manera estable i constant?  Els beneficis mentals i espirituals que això reportaria?   Qui no ho ha experimentat realment ignora això, o en tot cas està en la "creença" d' allò "que diuen" que es pot assolir a través de la meditació:  Us quedarieu amb això, amb la "creença" d'allò que diuen?   De fet, tothom és lliure de quedar-se amb allò que l'ompli més, allò que li doni més respostes i creixement, o no...

És només una reflexió per valorar el "coneixement" en contraposició a la "creença".  Tampoc vol ser cap tipus de confrontació dialèctica, ni molt menys.  Una reflexió que tothom pot fer...si ho creu oportú.*

                                                                                      

FLUIR EN LES VIRTUTS DE L'ÀNIMA

Una persona "conscient" o  "desperta de consciència", roman naturalment estable, en un "estat interior" que te a veure amb la "introversió", en tant que està interioritzada en l'ànima pròpia. Aquesta és la que governa el seu cos físic davant totes les circumstàncies i/o incidències de tot tipus que es presentin.  Això és el que les condicionarà favorablement.  El que realment incidirà en "no cometre errors" i en prendre les decisions més justes i adequades en cada moment de la vida.  D'aquesta manera és com l'ànima transmet, a través del cos físic que li és vehicle, totes les seves qualitats innates, totes les seves virtuts.  Així l'ànima s'expressa a si mateixa, amb les seves facultats subtils, tals com el poder de pensar (la ment: pensaments, desitjos, sentiments), l'intel·lecte (poder de voluntat: discernir, jutjar) i els "sanskars" (tendències de la personalitat, hàbits).

Si una persona "no és desperta de consciència", no és "conscient", no pot fer servir amb harmonia i eficàcia aquesta organització tant meravellosa de l'ànima a través del cos, i el resultat és el caos: l'exemple global de la societat en que vivim actualment, on el malestar, la preocupació, el pesar, la infelicitat, la manca mútua de respecte, la manca de pau, etc., han esdevingut característiques comunes que hom pot trobar arreu. 

I aquests son els inconfusibles signes, que mostren el desconeixement general de les facultats internes de l'ànima (allò que som), i de com aquestes actuen i s'expressen , en si mateixes, a través dels vehicles o cossos físics amb que les ànimes ens dotem en aquest àmbit físic.  Desconèixer tots aquests mecanismes emplena el món de dubtes i confusió, incertesa i sofriment.

Ser "conscient" és haver recuperat la "consciència d'ànima", la consciència permanent que "som ànimes":  l'ànima ho sent i ho fa tot, és la que decideix i és la que pateix.  El cos és totalment subaltern de l'ànima, mai no la pot suplantar, i quan això, en aparença, passa, sens dubte és fruit de la confusió i l'oblit.  

Totes les ànimes del món guarden en el seu intel·lecte la memòria del "Cicle" en que es troben: qui son, d'on venen i cap a on van.  Aquest és un tresor inamovible que s'ha d'actualitzar: és a dir, cal fer un esforç de voluntat determinada i conscient per "reiniciar-lo"  i posar-lo en vigor.   La "consciència de cos" ha portat la confusió i l'oblit fins a extrems inimaginables, com la pèrdua de la vertadera identitat humana, a cavall d'una ignorància sobrevinguda que ho ha fet oblidar pràcticament tot sobre l'origen humà i Qui el mena.  

Les creences, en general, han portat fanatismes i quan no, un mar de dubtes i especulacions sobre tot el transcendent, que és intrínsec de l'ànima i molt ben custodiat en la seva essència.  Les religions, que en els seus origens eren pures i més sàvies, dirigides per les grans ànimes dels seus fundadors, van intentar reconduir la humanitat en cada moment, però en comptes d'ajustar-se al vertader coneixement de les ànimes, de la seva ubicació en cada "edat" del "Cicle",  es van anar adaptant a la pròpia degeneració galopant dels temps, allunyant-se cada vegada més de la Font original, i quedant-ne una devoció fidel, que és el que les segueix sustentant, sense arribar però, a milions d'éssers humans que avui senten la inquietud i la certesa de l'espiritualitat,  no en temples ni esglésies,  sinó practicant íntimament la meditació a fi i efecte d'arribar al seu interior profund, la pròpia ànima que és cadascú, i amb aquesta consciència connectar amb la Divina Font, l'Ànima Suprema, l'Ú, Déu, etc.  I alhora deixar fluir les virtuts i poders de l'ànima.

De fet, deixar fluir, practicar naturalment les virtuts i poders de l'ànima és un dels antídots màxims per superar aquells vells hàbits, per eliminar vicis que, tot i saber la seva inutilitat, i fins i tot l'angoixa que deixen, costen d'abandonar perquè van lligats a la "consciència de cos o física" des de fa molts segles, i estan ancorats al fons d'aquesta "motxilla", que l'ànima recupera en cada encarnació, en cada nou cos físic existencial, si recordem que som ànimes immortals i que l'únic que anem canviant, d'etapa en etapa, son els cossos físics de carn i ossos, que son peribles, s'esgoten i desapareixen, abans o després, i sovint segons el tracte que els hi hem donat.

L'altre "antídot" poderós per acabar amb alguns "hàbits verinosos" i arribar a dissoldre'ls, és amb l'estat de consciència que ens confereix la Meditació Raja Ioga, aconseguint Ioga poderós amb la Font Màxima d'Energia, digueu-li Ànima Suprema, Déu...  L' "estat de consciència resultant -estar en el record del Pare-,  estabilitza la "consciència d'ànima" de forma permanent, de manera que la "consciència de cos" queda reduïda a l'imprescindible que l'ànima pugui menester en aquest món físic, i no altres tipus d'alteracions, com en el passat.  Però per aconseguir aquest "estat especial" cal una ferma determinació, constància, disciplina, sentir clarament com ressona per dins el que hom vol fer, i si objectivament és el moment, comprometre's amb si mateix, i avançar amb fermesa*

                                                                                   

.

QUAN MEDITO...

Quan medito és per reforçar i recuperar el meu estat original incorporal d'ànima immortal i lluminosa, i alliberar-me per instants, d'aquest estat físic i corporal, amb el qual experimento, també el trauma carcerari, puig que el cos, massa naixements ha esdevingut sòrdida presó dolorosa i angoixant d'allò que realment sóc. 

Quan medito és per deixar tranquil el  cos que jo, l'ànima, sostinc i meno, en aquesta existència física i mitjançant el qual interactuo procurant desempenyorar el meu paper en el teatre de la vida...

Quan medito cerco la íntegra consciència d'ànima per establir el Ioga amb la Divina Font que sustenta totes les ànimes, i nodrir-me de l'Energia Mare, netejar el meu intel·lecte i projectar-lo en una ment, que només arribi a crear escassos però bons pensaments, de qualitat, de pau, de silenci, de cooperació...

Quan medito tot és de la part del Silenci, i em deixo anar, ànima confiada i subtil, com infant en braços del pare i de la mare, en el recés únic i incommovible  de la Llar on tot ho és el Silenci i la Llum.

                                                                               

Quan medito, si de cas, tant sols hi pot haver el concentrat diàleg sincer, humil i senzill amb la Més Alta i Suprema Ànima, si en puc ser mereixedor...

Quan medito, si medito, l'estança s'omple de poder, perdo els angles de les parets, per entre la brillantor d'uns ulls que fan "dristhi" arreu del món i fins la Regió Subtil, i per entre tons ocres i ataronjats, dins meu aquella fe eternal per la que faig entrega i donació de tot el que sóc, perquè em se inundat per la Gran Llum d'on sóc originari, tanmateix d'on provinc, allà on he de retornar...

Quan medito, sóc jo sol, l'ànima, punt de llum en la cabina cranial d'aquest cos, que m'és preciós vehicle, tercer ull per on flueixo, i per on albiro tantes ànimes joioses, que la confluència d'aquests instants, vitalitza per recordar i créixer, ser pures i fortes per ajudar-ne d'altres a eixir de la matèria...

                                                                               

Quan medito deixo la meva personalitat corpòria: a l'ànima que sóc no li cal, és prou per si mateixa, que lliure, recupera tots els seus atributs originals, fora per instants, del trauma d'aquest pesat món tridimensional d'aprenentatge, experimentació, expiació...

Quan medito, la vida se'm manifesta plena,  íntegra,  infinita, senzillament universal i propera, com un mapa estel·lar on totes les lluminàries conflueixen i flueixen amb una harmonia esplèndida, coneguda, familiarment còsmica...

Quan medito, és l'Ànima Suprema i jo, com continuar un gest quotidià, fa poc interromput, ara retrobat, redescobert i restablert  amb el propi origen...

                                                                              

EL TEMPS DEL RETORN : NADAL!

Solstici d'Hivern
Joia de final
i principi
on les ànimes apuren
el seu temps...

És Nadal,
el retorn a la Llar s'aproxima,
i tot te d'estar al seu lloc,
les rèmores dels segles,
que han fet pesades les alforges
cal buidar,
ara n'és el precís moment...

En el retorn
tot equipatge és sobrer,
per entrar
a la Regió Subtil...

A allò que tu ets,
que sóc jo, i que sou totes vosaltres,
oh ànimes,
sols  escau
la brillant nuesa original,
lluminosa de l'eternitat,
i a recés
de la Font inesgotable
del Pare...

PERQUÈ ÉS TANT IMPORTANT RECORDAR QUE SOM ÀNIMES?

                                               

"Demanar perdó"  quan es cometen errors que afecten o danyen als altres, sembla que és el correcte, tot i no ser tant senzill com pugui semblar, i fins i tot, tant fàcil que ratlli la hipocresia.  Ser humils i capaços de "demanar perdó", és un símptoma innegable de cordura i fluïdesa intel·lectual, així com de qualitat responsable que sorgeix de l'ànima,  però la validesa d'aquesta acció només un   mateix la pot fer autèntica si és honest amb si mateix i vers els altres.  Hom no pot assolir cap responsabilitat pensant que "si és el cas ja demanarem perdó", si això implica la descura del nostre deure alegrement.

Sovint va lligat amb el perdó el propòsit de l'esmena: "no es repetirà", "no ho tornaré a fer", "a partir d'ara serà diferent..., etc., però això només te "carta de certesa" si surt de l'ànima, no és el mateix si surt d'una ment confosa i com una justificació puntual i perifèrica, perquè aleshores "costarà poc que es torni a repetir l'error", quedant patent la manca d' "autèntica responsabilitat",  que podem observar, per exemple, en tants àmbits de la vida social, política, religiosa i institucional de la societat d'avui.

                                                                                   

 

Ser sincer amb un mateix implica "fer cas" a la pròpia ànima que sempre "avisa del que és autèntic" i, evidentment, del "que no ho és".  Si jo "enganyo", la meva consciència d'ànima m'advertirà que el que estic fent "no és el correcte", és a dir: sempre se quan actuo mancat d'ètica.  I a l'inrevés: també se quan he fet be el que havia de fer, això és quelcom indefectible i innat en totes les ànimes.  Altre cosa és que jo "faci cas" a aquest baròmetre preciós que és l'ànima que sóc.  El "cas" que en faig indica el propi "grau" i "nivell" d'ètica amb que encaro la vida. La vida de relacions externes: familiar, social, professional, etc., i la vida interior i espiritual, que indica el "grau de consciència d'ànima", de coneixement real d'alló que sóc i de  responsabilitat intrínseca, que he anat adquirint a partir de l'ànima individual, pacífica i immortal que jo sóc, experimentant la matèria. 

                                                                                   

Les ànimes som "cícliques" i repetidores del cicle.  Aquest és l'origen de que ressonin en aquests moments finals del cicle i dins la franja estimulant i reconfortant d'aquesta auspiciosa Confluència, tantes inquietuds espirituals i internes, impensables en un altre moment.  És com que les ànimes estan rebent un bàlcem energètic que ve directament de la FONT i els recorda el moment en que ens trobem, perquè es despertin i es facin conscients de revisar-se, de posar-se al dia, just ara que n'és el moment.  

Això ve igual per totes les ànimes, però cadascuna ho absorbeix  segons el seu grau de consciència desperta.  Hi ha moltes ànimes que a arrel d'això, ja estan en aquesta particular autoreflexió ;  però be és cert també, que n'hi ha moltes altres, que estan vivint (perquè això és el que han de fer ara) les seves experiències externes en la matèria, degut a haver arribat "més tard" al camp de l'acció tridimensional de la matèria, provinents de "Parandham", el Nirvana o la Llar de les Ànimes, de fet, d'on provenim totes les ànimes abans d'entrar novament en el Cicle. 

Cadascú entra en el Cicle depenent dels esforços realitzats en el moment de la Confluència.  D'aquí ve que sigui tant important ara recordar la nostra naturalesa essencial i lluminosa d'ànimes conduint  "vehicles físics" després de tants i tants naixements traumàtics  atrapats  en la "consciencia de vehicle o de cos", puig que hom va creure (una creença, de fet) que "només" érem això: "cossos físics condemnats a morir" oblidant la realitat de ser ànimes immortals.

                                                                                        

                         

Recuperant la "consciència d'ànima" hom retorna a l`'origen net i pur del principi i de la meitat de cada Cicle, i fa conscients les ànimes de viure aquests instants preciosos on la FONT, s'apropa a qui la sap reconèixer:  en cap més moment del Cicle no ho fa.  Aquesta és la importància del "treball sobre si mateixos" ara i aquí, en aquests precisos instants.

Quan hom va assolint "consciència d'ànima" es fan inexistents les possibilitats de "deixar de banda" qüestions com la Honestedat, la Sinceritat, l'Acceptació, la Pau, etc., perquè totes aquestes qualitats estan en l'essència viva de cada ànima.

Quant hi ha dubtes, vacil·lacions, inseguretats: no és l'ànima qui s'expressa sinó la consciència física o de cos, l'ego o Maia que s'interposen, amb una habilitat increïble fent prendre decisions equivocades o errònies, creant il·lusòries expectatives i/o falses personalitats.