CREENÇA I CONEIXEMENT: UNA REFLEXIÓ

"Creença i Coneixement": no son la mateixa cosa. La "creença" és una qüestió més propera al dubte, a allò que ens han ensenyat de petits i que, d'entrada no es qüestiona per ser la "Fe" dels "ancestres", la tradició dels pares i dels avis, o d'unes societats passades que ho han mantingut i traspassat a les gernacions fins el present.  És una qüestió de "respecte i tradició", no pas d'experiència vivencial, donat que si fos així, ja no seria una "creença".  Doncs allò que hom experimenta en si mateix és més aviat "certitud", no "creença".  Una "creença" pot haver sortit d'un llibre, d'una llegenda, d'una tradició, algú ens la pot haver explicat verbalment i atreure'ns i creure'ns-la. I serà una "creença" que hom pot valorar enormement.  La "creença religiosa", és més "devoció" popular i externa,  i no tant quelcom que estimuli la pròpia recerca espiritual interior, com és ara el ioga i la meditació, que son més les "Eines del Coneixement". 

El "coneixement" s'experimenta i es labora, de manera que cada ésser humà que el reconeix, l'evidencia íntimament segons el grau del propi "treball interior", que l'involucra i el responsabilitza objectivament.  La "creença" no te aquesta exigència, en canvi el "coneixement" si, al menys per aquelles persones que el volen assolir, de manera profunda i entregada, a partir d'unes pautes i unes eines, que s'apliquen i s'incorporen en una filosofia de vida plenament practicable i on es pot experimentar "coneixement" de manera íntima i personal.

                                                                                      

També és possible que "allò" que per mi és "coneixement", un altre ho titlli de "creença", però és del tot irrellevant, si tanmateix jo experimento i, per tant, visc una experiència profunda i alliçonadora, a través, per exemple, de la Meditació Raja Ioga, doncs tot allò que experimento i aprenc, per mi, ja no és "creença", sinó quelcom molt més tàcit, que em consta, que a dins meu "se segur" i ja no pot ser anomenat d'altre forma. 

El "coneixement" sempre "es pot experimentar"  i "proporciona eines per fer-ho", la "creença" en si, no s'experimenta d'igual manera i és més propensa al "dogmatisme" on ningú "s'ha de preguntar res", com per exemple allò que algunes religions en diuen "misteris": son indefinibles, inexplicables, indestriables, i només deixen dues opcions: creure'ls o no creure'ls.  En cas de creure'ls se'n diu: Fe.

No pretenc pas menystenir a aquells o aquelles que feliçment son "creients" i així ho assumeixen.  Tant sols intento fer una reflexió a partir de les paraules que venen a definir l'ideal, més o menys transcendent que s'hi amaga, i també segons l'ús que cada persona que les utilitza, en fa o pensa. 

                                                                              

També és cert que quan per primera vegada rebo un coneixement, "li dono confiança, és a dir "me'l crec" -perquè encara no l'he experimentat-, i fins que això no succeeixi estaré en "fase de creient". I si mai no arribo a experimentar-lo, aquell "coneixement" restarà com una "creença".  Si aplico be les eines i experimento aquell "coneixement", estaré en condicions de "corroborar-lo" per mi mateix, i ja no me'l "creuré més"  sinó que en tindré una constància personal directa.

En general tothom és lliure de pensar el que cregui més convenient, encara que aquí això no ha estat sempre així, i avui, com és sabut, segueixen havent-hi països on la llibertat de pensament està "mal vista" o inclús "és perillosa".  A Catalunya, avui hi ha aquesta llibertat, de manera que cadascú, "pensa i fa el que ha de fer" d'acord als seus propis principis i en funció de les pròpies circumstàncies.  No obstant això, s'està produint un  fet en aquests instants, i és que amplis sectors de població estan molt receptius pel que fa als temes espirituals.  Ho he pogut constatar recentment sent partícip de la Fira Cuida't de Manresa, al llarg de gairebé tot el final de setmana (14 i 15 de març).  En proposar a moltes de les persones que visitaven el recinte, conèixer la filosofia del Pensament Positiu combinada amb la Meditació Raja Ioga, convidant-les a l' Espai de Silenci a realitzar personalment petits "tastos" d'uns 20 minuts de durada, d'aquesta meditació, la més antiga segons la tradició,  guiades per un expert professor,  va cridar l'atenció de moltes persones que mostraven després la seva satisfacció pel que fa a la calma, la serenor, la pau,  -i només ho havien experimentat 20 minuts!- .  Us podeu imaginar integrar la meditació a la vostre vida, d'una manera estable i constant?  Els beneficis mentals i espirituals que això reportaria?   Qui no ho ha experimentat realment ignora això, o en tot cas està en la "creença" d' allò "que diuen" que es pot assolir a través de la meditació:  Us quedarieu amb això, amb la "creença" d'allò que diuen?   De fet, tothom és lliure de quedar-se amb allò que l'ompli més, allò que li doni més respostes i creixement, o no...

És només una reflexió per valorar el "coneixement" en contraposició a la "creença".  Tampoc vol ser cap tipus de confrontació dialèctica, ni molt menys.  Una reflexió que tothom pot fer...si ho creu oportú.*

                                                                                      

FLUIR EN LES VIRTUTS DE L'ÀNIMA

Una persona "conscient" o  "desperta de consciència", roman naturalment estable, en un "estat interior" que te a veure amb la "introversió", en tant que està interioritzada en l'ànima pròpia. Aquesta és la que governa el seu cos físic davant totes les circumstàncies i/o incidències de tot tipus que es presentin.  Això és el que les condicionarà favorablement.  El que realment incidirà en "no cometre errors" i en prendre les decisions més justes i adequades en cada moment de la vida.  D'aquesta manera és com l'ànima transmet, a través del cos físic que li és vehicle, totes les seves qualitats innates, totes les seves virtuts.  Així l'ànima s'expressa a si mateixa, amb les seves facultats subtils, tals com el poder de pensar (la ment: pensaments, desitjos, sentiments), l'intel·lecte (poder de voluntat: discernir, jutjar) i els "sanskars" (tendències de la personalitat, hàbits).

Si una persona "no és desperta de consciència", no és "conscient", no pot fer servir amb harmonia i eficàcia aquesta organització tant meravellosa de l'ànima a través del cos, i el resultat és el caos: l'exemple global de la societat en que vivim actualment, on el malestar, la preocupació, el pesar, la infelicitat, la manca mútua de respecte, la manca de pau, etc., han esdevingut característiques comunes que hom pot trobar arreu. 

I aquests son els inconfusibles signes, que mostren el desconeixement general de les facultats internes de l'ànima (allò que som), i de com aquestes actuen i s'expressen , en si mateixes, a través dels vehicles o cossos físics amb que les ànimes ens dotem en aquest àmbit físic.  Desconèixer tots aquests mecanismes emplena el món de dubtes i confusió, incertesa i sofriment.

Ser "conscient" és haver recuperat la "consciència d'ànima", la consciència permanent que "som ànimes":  l'ànima ho sent i ho fa tot, és la que decideix i és la que pateix.  El cos és totalment subaltern de l'ànima, mai no la pot suplantar, i quan això, en aparença, passa, sens dubte és fruit de la confusió i l'oblit.  

Totes les ànimes del món guarden en el seu intel·lecte la memòria del "Cicle" en que es troben: qui son, d'on venen i cap a on van.  Aquest és un tresor inamovible que s'ha d'actualitzar: és a dir, cal fer un esforç de voluntat determinada i conscient per "reiniciar-lo"  i posar-lo en vigor.   La "consciència de cos" ha portat la confusió i l'oblit fins a extrems inimaginables, com la pèrdua de la vertadera identitat humana, a cavall d'una ignorància sobrevinguda que ho ha fet oblidar pràcticament tot sobre l'origen humà i Qui el mena.  

Les creences, en general, han portat fanatismes i quan no, un mar de dubtes i especulacions sobre tot el transcendent, que és intrínsec de l'ànima i molt ben custodiat en la seva essència.  Les religions, que en els seus origens eren pures i més sàvies, dirigides per les grans ànimes dels seus fundadors, van intentar reconduir la humanitat en cada moment, però en comptes d'ajustar-se al vertader coneixement de les ànimes, de la seva ubicació en cada "edat" del "Cicle",  es van anar adaptant a la pròpia degeneració galopant dels temps, allunyant-se cada vegada més de la Font original, i quedant-ne una devoció fidel, que és el que les segueix sustentant, sense arribar però, a milions d'éssers humans que avui senten la inquietud i la certesa de l'espiritualitat,  no en temples ni esglésies,  sinó practicant íntimament la meditació a fi i efecte d'arribar al seu interior profund, la pròpia ànima que és cadascú, i amb aquesta consciència connectar amb la Divina Font, l'Ànima Suprema, l'Ú, Déu, etc.  I alhora deixar fluir les virtuts i poders de l'ànima.

De fet, deixar fluir, practicar naturalment les virtuts i poders de l'ànima és un dels antídots màxims per superar aquells vells hàbits, per eliminar vicis que, tot i saber la seva inutilitat, i fins i tot l'angoixa que deixen, costen d'abandonar perquè van lligats a la "consciència de cos o física" des de fa molts segles, i estan ancorats al fons d'aquesta "motxilla", que l'ànima recupera en cada encarnació, en cada nou cos físic existencial, si recordem que som ànimes immortals i que l'únic que anem canviant, d'etapa en etapa, son els cossos físics de carn i ossos, que son peribles, s'esgoten i desapareixen, abans o després, i sovint segons el tracte que els hi hem donat.

L'altre "antídot" poderós per acabar amb alguns "hàbits verinosos" i arribar a dissoldre'ls, és amb l'estat de consciència que ens confereix la Meditació Raja Ioga, aconseguint Ioga poderós amb la Font Màxima d'Energia, digueu-li Ànima Suprema, Déu...  L' "estat de consciència resultant -estar en el record del Pare-,  estabilitza la "consciència d'ànima" de forma permanent, de manera que la "consciència de cos" queda reduïda a l'imprescindible que l'ànima pugui menester en aquest món físic, i no altres tipus d'alteracions, com en el passat.  Però per aconseguir aquest "estat especial" cal una ferma determinació, constància, disciplina, sentir clarament com ressona per dins el que hom vol fer, i si objectivament és el moment, comprometre's amb si mateix, i avançar amb fermesa*

                                                                                   

.

QUAN MEDITO...

Quan medito és per reforçar i recuperar el meu estat original incorporal d'ànima immortal i lluminosa, i alliberar-me per instants, d'aquest estat físic i corporal, amb el qual experimento, també el trauma carcerari, puig que el cos, massa naixements ha esdevingut sòrdida presó dolorosa i angoixant d'allò que realment sóc. 

Quan medito és per deixar tranquil el  cos que jo, l'ànima, sostinc i meno, en aquesta existència física i mitjançant el qual interactuo procurant desempenyorar el meu paper en el teatre de la vida...

Quan medito cerco la íntegra consciència d'ànima per establir el Ioga amb la Divina Font que sustenta totes les ànimes, i nodrir-me de l'Energia Mare, netejar el meu intel·lecte i projectar-lo en una ment, que només arribi a crear escassos però bons pensaments, de qualitat, de pau, de silenci, de cooperació...

Quan medito tot és de la part del Silenci, i em deixo anar, ànima confiada i subtil, com infant en braços del pare i de la mare, en el recés únic i incommovible  de la Llar on tot ho és el Silenci i la Llum.

                                                                               

Quan medito, si de cas, tant sols hi pot haver el concentrat diàleg sincer, humil i senzill amb la Més Alta i Suprema Ànima, si en puc ser mereixedor...

Quan medito, si medito, l'estança s'omple de poder, perdo els angles de les parets, per entre la brillantor d'uns ulls que fan "dristhi" arreu del món i fins la Regió Subtil, i per entre tons ocres i ataronjats, dins meu aquella fe eternal per la que faig entrega i donació de tot el que sóc, perquè em se inundat per la Gran Llum d'on sóc originari, tanmateix d'on provinc, allà on he de retornar...

Quan medito, sóc jo sol, l'ànima, punt de llum en la cabina cranial d'aquest cos, que m'és preciós vehicle, tercer ull per on flueixo, i per on albiro tantes ànimes joioses, que la confluència d'aquests instants, vitalitza per recordar i créixer, ser pures i fortes per ajudar-ne d'altres a eixir de la matèria...

                                                                               

Quan medito deixo la meva personalitat corpòria: a l'ànima que sóc no li cal, és prou per si mateixa, que lliure, recupera tots els seus atributs originals, fora per instants, del trauma d'aquest pesat món tridimensional d'aprenentatge, experimentació, expiació...

Quan medito, la vida se'm manifesta plena,  íntegra,  infinita, senzillament universal i propera, com un mapa estel·lar on totes les lluminàries conflueixen i flueixen amb una harmonia esplèndida, coneguda, familiarment còsmica...

Quan medito, és l'Ànima Suprema i jo, com continuar un gest quotidià, fa poc interromput, ara retrobat, redescobert i restablert  amb el propi origen...

                                                                              

EL TEMPS DEL RETORN : NADAL!

Solstici d'Hivern
Joia de final
i principi
on les ànimes apuren
el seu temps...

És Nadal,
el retorn a la Llar s'aproxima,
i tot te d'estar al seu lloc,
les rèmores dels segles,
que han fet pesades les alforges
cal buidar,
ara n'és el precís moment...

En el retorn
tot equipatge és sobrer,
per entrar
a la Regió Subtil...

A allò que tu ets,
que sóc jo, i que sou totes vosaltres,
oh ànimes,
sols  escau
la brillant nuesa original,
lluminosa de l'eternitat,
i a recés
de la Font inesgotable
del Pare...

PERQUÈ ÉS TANT IMPORTANT RECORDAR QUE SOM ÀNIMES?

                                               

"Demanar perdó"  quan es cometen errors que afecten o danyen als altres, sembla que és el correcte, tot i no ser tant senzill com pugui semblar, i fins i tot, tant fàcil que ratlli la hipocresia.  Ser humils i capaços de "demanar perdó", és un símptoma innegable de cordura i fluïdesa intel·lectual, així com de qualitat responsable que sorgeix de l'ànima,  però la validesa d'aquesta acció només un   mateix la pot fer autèntica si és honest amb si mateix i vers els altres.  Hom no pot assolir cap responsabilitat pensant que "si és el cas ja demanarem perdó", si això implica la descura del nostre deure alegrement.

Sovint va lligat amb el perdó el propòsit de l'esmena: "no es repetirà", "no ho tornaré a fer", "a partir d'ara serà diferent..., etc., però això només te "carta de certesa" si surt de l'ànima, no és el mateix si surt d'una ment confosa i com una justificació puntual i perifèrica, perquè aleshores "costarà poc que es torni a repetir l'error", quedant patent la manca d' "autèntica responsabilitat",  que podem observar, per exemple, en tants àmbits de la vida social, política, religiosa i institucional de la societat d'avui.

                                                                                   

 

Ser sincer amb un mateix implica "fer cas" a la pròpia ànima que sempre "avisa del que és autèntic" i, evidentment, del "que no ho és".  Si jo "enganyo", la meva consciència d'ànima m'advertirà que el que estic fent "no és el correcte", és a dir: sempre se quan actuo mancat d'ètica.  I a l'inrevés: també se quan he fet be el que havia de fer, això és quelcom indefectible i innat en totes les ànimes.  Altre cosa és que jo "faci cas" a aquest baròmetre preciós que és l'ànima que sóc.  El "cas" que en faig indica el propi "grau" i "nivell" d'ètica amb que encaro la vida. La vida de relacions externes: familiar, social, professional, etc., i la vida interior i espiritual, que indica el "grau de consciència d'ànima", de coneixement real d'alló que sóc i de  responsabilitat intrínseca, que he anat adquirint a partir de l'ànima individual, pacífica i immortal que jo sóc, experimentant la matèria. 

                                                                                   

Les ànimes som "cícliques" i repetidores del cicle.  Aquest és l'origen de que ressonin en aquests moments finals del cicle i dins la franja estimulant i reconfortant d'aquesta auspiciosa Confluència, tantes inquietuds espirituals i internes, impensables en un altre moment.  És com que les ànimes estan rebent un bàlcem energètic que ve directament de la FONT i els recorda el moment en que ens trobem, perquè es despertin i es facin conscients de revisar-se, de posar-se al dia, just ara que n'és el moment.  

Això ve igual per totes les ànimes, però cadascuna ho absorbeix  segons el seu grau de consciència desperta.  Hi ha moltes ànimes que a arrel d'això, ja estan en aquesta particular autoreflexió ;  però be és cert també, que n'hi ha moltes altres, que estan vivint (perquè això és el que han de fer ara) les seves experiències externes en la matèria, degut a haver arribat "més tard" al camp de l'acció tridimensional de la matèria, provinents de "Parandham", el Nirvana o la Llar de les Ànimes, de fet, d'on provenim totes les ànimes abans d'entrar novament en el Cicle. 

Cadascú entra en el Cicle depenent dels esforços realitzats en el moment de la Confluència.  D'aquí ve que sigui tant important ara recordar la nostra naturalesa essencial i lluminosa d'ànimes conduint  "vehicles físics" després de tants i tants naixements traumàtics  atrapats  en la "consciencia de vehicle o de cos", puig que hom va creure (una creença, de fet) que "només" érem això: "cossos físics condemnats a morir" oblidant la realitat de ser ànimes immortals.

                                                                                        

                         

Recuperant la "consciència d'ànima" hom retorna a l`'origen net i pur del principi i de la meitat de cada Cicle, i fa conscients les ànimes de viure aquests instants preciosos on la FONT, s'apropa a qui la sap reconèixer:  en cap més moment del Cicle no ho fa.  Aquesta és la importància del "treball sobre si mateixos" ara i aquí, en aquests precisos instants.

Quan hom va assolint "consciència d'ànima" es fan inexistents les possibilitats de "deixar de banda" qüestions com la Honestedat, la Sinceritat, l'Acceptació, la Pau, etc., perquè totes aquestes qualitats estan en l'essència viva de cada ànima.

Quant hi ha dubtes, vacil·lacions, inseguretats: no és l'ànima qui s'expressa sinó la consciència física o de cos, l'ego o Maia que s'interposen, amb una habilitat increïble fent prendre decisions equivocades o errònies, creant il·lusòries expectatives i/o falses personalitats.

                                                                                 

LA INNATA PAU DE L'ÀNIMA

La "Pau" és la qualitat més innata de l'ànima, però molts éssers humans ho han oblidat juntament amb totes les altres qualitats, poders i virtuts de la nostre identitat única i prístina, dins el frec traumàtic d'aquest món físic tridimensional, i en el decurs de les moltes encarnacions que les ànimes han protagonitzat fins al final del Cicle, que és ara mateix.  

La "Pau" és aquell "estat original" propi de l'anomenada "Llar de les Ànimes" o també el dit "Nirvana", a la Regió Subtil, on les ànimes romanen quan no estan en els seus papers respectius bo i ingressades en el Cicle de 5000 anys.   També aquest, és el lloc de l' Ànima Suprema o Déu, que només surt i ve aquí (a la Terra) cada final de Cicle, en el moment més decadent de la humanitat, quan la immensa majoria d'ànimes estan realitzant la "darrera encarnació" i això genera una creixent inquietud global per "recuperar la consciència perduda" a costa de la "consciència corporal", que ha influït i pesat com una llosa durant milers d'anys fins arribar al dia d'avui.  L'Edat de Ferro, és la darrera del Gran Cicle i és quan es produeix aquesta "franja de temps indefinit (ningú sap quan dura), on la Font o Ànima Suprema ve directament a aquest món, amb totes les energies vitals i còsmiques (moment conegut com la "Confluència"), per ajudar, estimular, recordar el seu immens amor a totes ànimes lluminoses i immortals,- moltes d'elles en aquests moments, ja en ple procés de recuperació de la seva "memòria global"-, recordar-les-hi "qui son" perquè vagin retornant a la plena "consciència d'ànima incorpòria" des del cos físic que encara estan utilitzant, i preparant-se pel retorn a la "Nirvànica Llar Original", previ al començament del "Nou Cicle".

                                                                                        

La "Pau" com a qualitat de l'ànima, va molt més enllà d'aquella definició que diu "la pau és l'absència de guerra",  La "Pau" és "qualitat" i és "estat" a la vegada.  I, de vegades, sorprèn quan aflora, en forma espontània i com a sentiment en determinades circumstàncies de la vida física i corporal, on no ho esperàvem.  Però ha succeït amb tot el seu potencial, travessant els "sanskars" o hàbits arrelats, i totes les capes psíquiques que en provenen i on l' ego i Maia, proliferen. Perquè la "Pau" és el més normal en qualsevol ànima.  

I l'adonar-nos-en radica en el grau de "consciència d'ànima" amb que hom aprèn de viure, més enllà de l'excessiva "consciència de cos o material", tant traumàtica que ens ha fet oblidar l' origen i la identitat, el més bàsic i important per no perdre la perspectiva del "paper que venim a interpretar"(com en una obra de teatre molt real), del qui som, del on anem i també de les fites i objectius que cal assolir. 

                                                                                  

                                                                          
Quan miro al meu entorn i a cada ésser humà el veig com l'ànima que és, només es poden generar pensaments conscients: constructius i positius, per tant, de pau, amor, acceptació, cooperació, perdó, humilitat, puresa, entre tot aquest bagatge meravellós i perenne que, com el tresor que és, l'ànima guarda, i que son els únics amb els que "jo, l'ànima" em vull relacionar amb totes les ànimes del meu entorn.  
Perquè se que si ho faig així el món canvia perquè canvio jo.  Si jo sóc un ser de pau: el meu entorn serà també així per pura empatia.  El canvi però, sempre ha de començar per un mateix.   "Utòpic" és esperar que "canviïn els altres" (perquè a més, "els altres mai no canvien") per canviar jo: aquest és un dels exemples del món caòtic que tenim i que el fa més caòtic encara: esperar que canviïn els altres per canviar jo..!  Greu error...  
Tota transformació comença per mi mateix.  Totes les virtuts, qualitats i poders, l'ànima les conté:  per tant, cal fer neteja perquè puguin  aflorar  i siguin la base per la "nova humanitat", pel nou Cicle de 5000 anys pròxim a començar* 

                                                                                         

INTROVERSIÓ - INTROSPECCIÓ

Introversió - Introspecció: en l'espiritualitat l'una no pot estar sense l'altre, o com si diguéssim: no es pot realitzar una introspecció si abans hom no fa una introversió. Anem per parts: Introversió és interioritzar-se, replegar-se sobre si mateix, arribar fins l'ànima que sóc, que dona vida i mou al meu cos.  Un cop es fa la introversió, hom pot parlar d'introspecció, que és inspeccionar l'interior meravellós i propi, on hi ha la connexió, la clau de tot. 

I on rauen també la major part de problemes i conflictes que, bo i esclatant a fora, en la quotidianitat física compliquen l'existència humana, el dia a dia de tantes persones, que segueixen aplicant "patrons erronis", que després de tantes existències s'han anat repetint una i altre vegada, actuant com les capes o recobriments d'una seva, i aconseguint que la pròpia ànima que sóc, oblidi la pròpia identitat immortal i lluminosa que és, a través de l'experiència corporal i física: l'ego, els vells "sanskars" positius i negatius o hàbits i tendències, les creences de tot tipus: religioses, polítiques, culturals, de la tradició,  aquests aspectes s'han anat enfortint d'una etapa a un altra, fins a l'extrem de ser sempre els mateixos;  d'aqui que infants d'edats ben primerenques ens sorprenguin amb gestos, actituds i, fins i tot paraules que correspondrien a algú de gran experiència. I és que aquests infants porten aquesta "experiència" a flor de pell, doncs arrosseguen (per dir-ho així) tot un "pack" de les vides físiques anteriors, bones i males experiències, algunes -o moltes- d'aquestes "mal tancades", conflictes "no resolts", que afluiran en el seu moment, en el transcurs de la vida present, oferint-li una nova possibilitat de solució.  Però també la major part d'adults carretegem "packs" o alforges carregades -molt sovint- de temes (d'altres vides i d'aquesta) per solucionar, que degut a la ignorància comporten molt de pesar i dolor. 

                                                                                   

                                                                                                  

 L'època que estem vivint és propicia per posar remei a tot això. Som a la part final d'aquest Cicle existencial de 5.000 anys, coneguda ancestralment  com "Edat del Ferro" (n'hem parlat força en aquest blog) on s'expressa i es fa palpable la màxima degeneració humana, de forma global i en tot el planeta.  Però també alhora, creix i cristal·litza, la inquietud d'amplis sectors de la Humanitat per sortir de l'atzucac, per despertar i expandir la Consciència d'Ànima, és a dir, netejar i recuperar aquesta benaurada memòria de la vertadera identitat d'ànima, això és l' "Edat de la Confluència" més auspiciosa, i aquesta edat només arriba dins l'Edat del Ferro del Cicle esmentat, és a dir, ara mateix.  I què succeeix?  Doncs tornem-ho a dir perquè és bo que tothom ho sàpiga...  L'Univers sencer,  presidit  per la Font Creadora, amb totes les seves energies s'aboca en aquests instants per tots els que senten l'anhel de transformació consciencial que condueix vers el "nou paradigma", canvi profund treballat des del més íntim de cada ànima, ara i aquí.    No es tracta d'un compromís amb alguna cosa o algú extern.    És el propi auto-compromís que ressona en el més profund i íntim de l'ànima i fa  que vibri molt especialment la glàndula pineal, (on l'ànima s'ubica dins el front que en diem "tercer ull i des d'on s'interconnecta amb la Font, Déu, Al·là, Baba, etcètera).  Un bon nombre d'inquietuds s'estan expressant en aquests precisos instants arreu del planeta. 

                                                                                       

     

  Lligada amb tot això pren importància la introversió per deixar de mirar de manera tant hipnòtica tot l'extern i  aprendre a mirar amb els ulls de l'ànima,  començar a encendre aquest foc del cor i de l'essència, i amb us de la introspecció poder anar extraient totes les capes acumulades de la seva (com dèiem abans) o terribles calcificacions que permetin alliberar l'ànima i deixar-la tant lliure com sigui possible, si pot ser del tot i amb l'activació de totes les seves qualitats i poders, emanant de tota la seva puresa de ser. L'ànima te de tornar al Nirvana neta i pura, tal i com va venir a principis d'aquest Cicle que ara està concluint 

És quan la ment esdevé un llac encalmat de profundes i cristal·lines aigües, un cop pensaments i emocions estan a l'únic servei de l'ànima, i no pas al simple gaudi de l'extern, del corporal i tots els seus sentits. 

Viure a fons l'Edat de la Confluència més auspiciosa, és reactivar tota la llum que l'ànima conté, i això no és "qualsevol cosa".  Cal un canvi d'actitud humil, positiu i determinant, on el concepte "home" esdevingui conscientment "ànima" i on totes les interaccions siguin enfocades només des d'aquesta  sola única perspectiva.   Els poders i qualitats de l'ànima es manifestaran equilibrats com son, l'acceptació, la tolerància, la cooperació, l'amor, la pau, la felicitat, el silenci intern: tot esdevindrà en contínua predisposició i  estabilitat en la Vida.