QUAN MEDITO...

Quan medito és per reforçar i recuperar el meu estat original incorporal d'ànima immortal i lluminosa, i alliberar-me per instants, d'aquest estat físic i corporal, amb el qual experimento, també el trauma carcerari, puig que el cos, massa naixements ha esdevingut sòrdida presó dolorosa i angoixant d'allò que realment sóc. 

Quan medito és per deixar tranquil el  cos que jo, l'ànima, sostinc i meno, en aquesta existència física i mitjançant el qual interactuo procurant desempenyorar el meu paper en el teatre de la vida...

Quan medito cerco la íntegra consciència d'ànima per establir el Ioga amb la Divina Font que sustenta totes les ànimes, i nodrir-me de l'Energia Mare, netejar el meu intel·lecte i projectar-lo en una ment, que només arribi a crear escassos però bons pensaments, de qualitat, de pau, de silenci, de cooperació...

Quan medito tot és de la part del Silenci, i em deixo anar, ànima confiada i subtil, com infant en braços del pare i de la mare, en el recés únic i incommovible  de la Llar on tot ho és el Silenci i la Llum.

                                                                               

Quan medito, si de cas, tant sols hi pot haver el concentrat diàleg sincer, humil i senzill amb la Més Alta i Suprema Ànima, si en puc ser mereixedor...

Quan medito, si medito, l'estança s'omple de poder, perdo els angles de les parets, per entre la brillantor d'uns ulls que fan "dristhi" arreu del món i fins la Regió Subtil, i per entre tons ocres i ataronjats, dins meu aquella fe eternal per la que faig entrega i donació de tot el que sóc, perquè em se inundat per la Gran Llum d'on sóc originari, tanmateix d'on provinc, allà on he de retornar...

Quan medito, sóc jo sol, l'ànima, punt de llum en la cabina cranial d'aquest cos, que m'és preciós vehicle, tercer ull per on flueixo, i per on albiro tantes ànimes joioses, que la confluència d'aquests instants, vitalitza per recordar i créixer, ser pures i fortes per ajudar-ne d'altres a eixir de la matèria...

                                                                               

Quan medito deixo la meva personalitat corpòria: a l'ànima que sóc no li cal, és prou per si mateixa, que lliure, recupera tots els seus atributs originals, fora per instants, del trauma d'aquest pesat món tridimensional d'aprenentatge, experimentació, expiació...

Quan medito, la vida se'm manifesta plena,  íntegra,  infinita, senzillament universal i propera, com un mapa estel·lar on totes les lluminàries conflueixen i flueixen amb una harmonia esplèndida, coneguda, familiarment còsmica...

Quan medito, és l'Ànima Suprema i jo, com continuar un gest quotidià, fa poc interromput, ara retrobat, redescobert i restablert  amb el propi origen...

                                                                              

EL TEMPS DEL RETORN : NADAL!

Solstici d'Hivern
Joia de final
i principi
on les ànimes apuren
el seu temps...

És Nadal,
el retorn a la Llar s'aproxima,
i tot te d'estar al seu lloc,
les rèmores dels segles,
que han fet pesades les alforges
cal buidar,
ara n'és el precís moment...

En el retorn
tot equipatge és sobrer,
per entrar
a la Regió Subtil...

A allò que tu ets,
que sóc jo, i que sou totes vosaltres,
oh ànimes,
sols  escau
la brillant nuesa original,
lluminosa de l'eternitat,
i a recés
de la Font inesgotable
del Pare...

PERQUÈ ÉS TANT IMPORTANT RECORDAR QUE SOM ÀNIMES?

                                               

"Demanar perdó"  quan es cometen errors que afecten o danyen als altres, sembla que és el correcte, tot i no ser tant senzill com pugui semblar, i fins i tot, tant fàcil que ratlli la hipocresia.  Ser humils i capaços de "demanar perdó", és un símptoma innegable de cordura i fluïdesa intel·lectual, així com de qualitat responsable que sorgeix de l'ànima,  però la validesa d'aquesta acció només un   mateix la pot fer autèntica si és honest amb si mateix i vers els altres.  Hom no pot assolir cap responsabilitat pensant que "si és el cas ja demanarem perdó", si això implica la descura del nostre deure alegrement.

Sovint va lligat amb el perdó el propòsit de l'esmena: "no es repetirà", "no ho tornaré a fer", "a partir d'ara serà diferent..., etc., però això només te "carta de certesa" si surt de l'ànima, no és el mateix si surt d'una ment confosa i com una justificació puntual i perifèrica, perquè aleshores "costarà poc que es torni a repetir l'error", quedant patent la manca d' "autèntica responsabilitat",  que podem observar, per exemple, en tants àmbits de la vida social, política, religiosa i institucional de la societat d'avui.

                                                                                   

 

Ser sincer amb un mateix implica "fer cas" a la pròpia ànima que sempre "avisa del que és autèntic" i, evidentment, del "que no ho és".  Si jo "enganyo", la meva consciència d'ànima m'advertirà que el que estic fent "no és el correcte", és a dir: sempre se quan actuo mancat d'ètica.  I a l'inrevés: també se quan he fet be el que havia de fer, això és quelcom indefectible i innat en totes les ànimes.  Altre cosa és que jo "faci cas" a aquest baròmetre preciós que és l'ànima que sóc.  El "cas" que en faig indica el propi "grau" i "nivell" d'ètica amb que encaro la vida. La vida de relacions externes: familiar, social, professional, etc., i la vida interior i espiritual, que indica el "grau de consciència d'ànima", de coneixement real d'alló que sóc i de  responsabilitat intrínseca, que he anat adquirint a partir de l'ànima individual, pacífica i immortal que jo sóc, experimentant la matèria. 

                                                                                   

Les ànimes som "cícliques" i repetidores del cicle.  Aquest és l'origen de que ressonin en aquests moments finals del cicle i dins la franja estimulant i reconfortant d'aquesta auspiciosa Confluència, tantes inquietuds espirituals i internes, impensables en un altre moment.  És com que les ànimes estan rebent un bàlcem energètic que ve directament de la FONT i els recorda el moment en que ens trobem, perquè es despertin i es facin conscients de revisar-se, de posar-se al dia, just ara que n'és el moment.  

Això ve igual per totes les ànimes, però cadascuna ho absorbeix  segons el seu grau de consciència desperta.  Hi ha moltes ànimes que a arrel d'això, ja estan en aquesta particular autoreflexió ;  però be és cert també, que n'hi ha moltes altres, que estan vivint (perquè això és el que han de fer ara) les seves experiències externes en la matèria, degut a haver arribat "més tard" al camp de l'acció tridimensional de la matèria, provinents de "Parandham", el Nirvana o la Llar de les Ànimes, de fet, d'on provenim totes les ànimes abans d'entrar novament en el Cicle. 

Cadascú entra en el Cicle depenent dels esforços realitzats en el moment de la Confluència.  D'aquí ve que sigui tant important ara recordar la nostra naturalesa essencial i lluminosa d'ànimes conduint  "vehicles físics" després de tants i tants naixements traumàtics  atrapats  en la "consciencia de vehicle o de cos", puig que hom va creure (una creença, de fet) que "només" érem això: "cossos físics condemnats a morir" oblidant la realitat de ser ànimes immortals.

                                                                                        

                         

Recuperant la "consciència d'ànima" hom retorna a l`'origen net i pur del principi i de la meitat de cada Cicle, i fa conscients les ànimes de viure aquests instants preciosos on la FONT, s'apropa a qui la sap reconèixer:  en cap més moment del Cicle no ho fa.  Aquesta és la importància del "treball sobre si mateixos" ara i aquí, en aquests precisos instants.

Quan hom va assolint "consciència d'ànima" es fan inexistents les possibilitats de "deixar de banda" qüestions com la Honestedat, la Sinceritat, l'Acceptació, la Pau, etc., perquè totes aquestes qualitats estan en l'essència viva de cada ànima.

Quant hi ha dubtes, vacil·lacions, inseguretats: no és l'ànima qui s'expressa sinó la consciència física o de cos, l'ego o Maia que s'interposen, amb una habilitat increïble fent prendre decisions equivocades o errònies, creant il·lusòries expectatives i/o falses personalitats.

                                                                                 

LA INNATA PAU DE L'ÀNIMA

La "Pau" és la qualitat més innata de l'ànima, però molts éssers humans ho han oblidat juntament amb totes les altres qualitats, poders i virtuts de la nostre identitat única i prístina, dins el frec traumàtic d'aquest món físic tridimensional, i en el decurs de les moltes encarnacions que les ànimes han protagonitzat fins al final del Cicle, que és ara mateix.  

La "Pau" és aquell "estat original" propi de l'anomenada "Llar de les Ànimes" o també el dit "Nirvana", a la Regió Subtil, on les ànimes romanen quan no estan en els seus papers respectius bo i ingressades en el Cicle de 5000 anys.   També aquest, és el lloc de l' Ànima Suprema o Déu, que només surt i ve aquí (a la Terra) cada final de Cicle, en el moment més decadent de la humanitat, quan la immensa majoria d'ànimes estan realitzant la "darrera encarnació" i això genera una creixent inquietud global per "recuperar la consciència perduda" a costa de la "consciència corporal", que ha influït i pesat com una llosa durant milers d'anys fins arribar al dia d'avui.  L'Edat de Ferro, és la darrera del Gran Cicle i és quan es produeix aquesta "franja de temps indefinit (ningú sap quan dura), on la Font o Ànima Suprema ve directament a aquest món, amb totes les energies vitals i còsmiques (moment conegut com la "Confluència"), per ajudar, estimular, recordar el seu immens amor a totes ànimes lluminoses i immortals,- moltes d'elles en aquests moments, ja en ple procés de recuperació de la seva "memòria global"-, recordar-les-hi "qui son" perquè vagin retornant a la plena "consciència d'ànima incorpòria" des del cos físic que encara estan utilitzant, i preparant-se pel retorn a la "Nirvànica Llar Original", previ al començament del "Nou Cicle".

                                                                                        

La "Pau" com a qualitat de l'ànima, va molt més enllà d'aquella definició que diu "la pau és l'absència de guerra",  La "Pau" és "qualitat" i és "estat" a la vegada.  I, de vegades, sorprèn quan aflora, en forma espontània i com a sentiment en determinades circumstàncies de la vida física i corporal, on no ho esperàvem.  Però ha succeït amb tot el seu potencial, travessant els "sanskars" o hàbits arrelats, i totes les capes psíquiques que en provenen i on l' ego i Maia, proliferen. Perquè la "Pau" és el més normal en qualsevol ànima.  

I l'adonar-nos-en radica en el grau de "consciència d'ànima" amb que hom aprèn de viure, més enllà de l'excessiva "consciència de cos o material", tant traumàtica que ens ha fet oblidar l' origen i la identitat, el més bàsic i important per no perdre la perspectiva del "paper que venim a interpretar"(com en una obra de teatre molt real), del qui som, del on anem i també de les fites i objectius que cal assolir. 

                                                                                  

                                                                          
Quan miro al meu entorn i a cada ésser humà el veig com l'ànima que és, només es poden generar pensaments conscients: constructius i positius, per tant, de pau, amor, acceptació, cooperació, perdó, humilitat, puresa, entre tot aquest bagatge meravellós i perenne que, com el tresor que és, l'ànima guarda, i que son els únics amb els que "jo, l'ànima" em vull relacionar amb totes les ànimes del meu entorn.  
Perquè se que si ho faig així el món canvia perquè canvio jo.  Si jo sóc un ser de pau: el meu entorn serà també així per pura empatia.  El canvi però, sempre ha de començar per un mateix.   "Utòpic" és esperar que "canviïn els altres" (perquè a més, "els altres mai no canvien") per canviar jo: aquest és un dels exemples del món caòtic que tenim i que el fa més caòtic encara: esperar que canviïn els altres per canviar jo..!  Greu error...  
Tota transformació comença per mi mateix.  Totes les virtuts, qualitats i poders, l'ànima les conté:  per tant, cal fer neteja perquè puguin  aflorar  i siguin la base per la "nova humanitat", pel nou Cicle de 5000 anys pròxim a començar* 

                                                                                         

INTROVERSIÓ - INTROSPECCIÓ

Introversió - Introspecció: en l'espiritualitat l'una no pot estar sense l'altre, o com si diguéssim: no es pot realitzar una introspecció si abans hom no fa una introversió. Anem per parts: Introversió és interioritzar-se, replegar-se sobre si mateix, arribar fins l'ànima que sóc, que dona vida i mou al meu cos.  Un cop es fa la introversió, hom pot parlar d'introspecció, que és inspeccionar l'interior meravellós i propi, on hi ha la connexió, la clau de tot. 

I on rauen també la major part de problemes i conflictes que, bo i esclatant a fora, en la quotidianitat física compliquen l'existència humana, el dia a dia de tantes persones, que segueixen aplicant "patrons erronis", que després de tantes existències s'han anat repetint una i altre vegada, actuant com les capes o recobriments d'una seva, i aconseguint que la pròpia ànima que sóc, oblidi la pròpia identitat immortal i lluminosa que és, a través de l'experiència corporal i física: l'ego, els vells "sanskars" positius i negatius o hàbits i tendències, les creences de tot tipus: religioses, polítiques, culturals, de la tradició,  aquests aspectes s'han anat enfortint d'una etapa a un altra, fins a l'extrem de ser sempre els mateixos;  d'aqui que infants d'edats ben primerenques ens sorprenguin amb gestos, actituds i, fins i tot paraules que correspondrien a algú de gran experiència. I és que aquests infants porten aquesta "experiència" a flor de pell, doncs arrosseguen (per dir-ho així) tot un "pack" de les vides físiques anteriors, bones i males experiències, algunes -o moltes- d'aquestes "mal tancades", conflictes "no resolts", que afluiran en el seu moment, en el transcurs de la vida present, oferint-li una nova possibilitat de solució.  Però també la major part d'adults carretegem "packs" o alforges carregades -molt sovint- de temes (d'altres vides i d'aquesta) per solucionar, que degut a la ignorància comporten molt de pesar i dolor. 

                                                                                   

                                                                                                  

 L'època que estem vivint és propicia per posar remei a tot això. Som a la part final d'aquest Cicle existencial de 5.000 anys, coneguda ancestralment  com "Edat del Ferro" (n'hem parlat força en aquest blog) on s'expressa i es fa palpable la màxima degeneració humana, de forma global i en tot el planeta.  Però també alhora, creix i cristal·litza, la inquietud d'amplis sectors de la Humanitat per sortir de l'atzucac, per despertar i expandir la Consciència d'Ànima, és a dir, netejar i recuperar aquesta benaurada memòria de la vertadera identitat d'ànima, això és l' "Edat de la Confluència" més auspiciosa, i aquesta edat només arriba dins l'Edat del Ferro del Cicle esmentat, és a dir, ara mateix.  I què succeeix?  Doncs tornem-ho a dir perquè és bo que tothom ho sàpiga...  L'Univers sencer,  presidit  per la Font Creadora, amb totes les seves energies s'aboca en aquests instants per tots els que senten l'anhel de transformació consciencial que condueix vers el "nou paradigma", canvi profund treballat des del més íntim de cada ànima, ara i aquí.    No es tracta d'un compromís amb alguna cosa o algú extern.    És el propi auto-compromís que ressona en el més profund i íntim de l'ànima i fa  que vibri molt especialment la glàndula pineal, (on l'ànima s'ubica dins el front que en diem "tercer ull i des d'on s'interconnecta amb la Font, Déu, Al·là, Baba, etcètera).  Un bon nombre d'inquietuds s'estan expressant en aquests precisos instants arreu del planeta. 

                                                                                       

     

  Lligada amb tot això pren importància la introversió per deixar de mirar de manera tant hipnòtica tot l'extern i  aprendre a mirar amb els ulls de l'ànima,  començar a encendre aquest foc del cor i de l'essència, i amb us de la introspecció poder anar extraient totes les capes acumulades de la seva (com dèiem abans) o terribles calcificacions que permetin alliberar l'ànima i deixar-la tant lliure com sigui possible, si pot ser del tot i amb l'activació de totes les seves qualitats i poders, emanant de tota la seva puresa de ser. L'ànima te de tornar al Nirvana neta i pura, tal i com va venir a principis d'aquest Cicle que ara està concluint 

És quan la ment esdevé un llac encalmat de profundes i cristal·lines aigües, un cop pensaments i emocions estan a l'únic servei de l'ànima, i no pas al simple gaudi de l'extern, del corporal i tots els seus sentits. 

Viure a fons l'Edat de la Confluència més auspiciosa, és reactivar tota la llum que l'ànima conté, i això no és "qualsevol cosa".  Cal un canvi d'actitud humil, positiu i determinant, on el concepte "home" esdevingui conscientment "ànima" i on totes les interaccions siguin enfocades només des d'aquesta  sola única perspectiva.   Els poders i qualitats de l'ànima es manifestaran equilibrats com son, l'acceptació, la tolerància, la cooperació, l'amor, la pau, la felicitat, el silenci intern: tot esdevindrà en contínua predisposició i  estabilitat en la Vida.   

                                                                             

                                                       

MAIA: LA IL·LUSIÓ TEMPTADORA

                                     
                                                               MIRATGE O REALITAT?

En els aprenentatges pràctics de la vida és vital encarar les situacions més dures, difícils, conflictives i inversemblants, amb la consciència més desperta i expandida possible, a fi i efecte de sortir-ne airosos i conservar inalterable el propi equilibri intern.  Per be que això no s'aconsegueix amb perfecció sinó quan hom ja coneix la íntima psicologia humana: l'go, la personalitat, els "sanskars" o hàbits bons i dolents i la forma efectiva de corregir i treballar-hi.  O com "Maia" o la il·lusió i l'engany amb que els éssers humans o ànimes que laboren per la pròpia autorealització, son temptades o posades a prova pel seu propi progrés. 

La figura simbòlica de "Maia" en aquests termes, "no la coneix" qui no està en estudis d'aquest tipus.  Però és molt important, i hom diu -amb encert-, que com més progressa el deixeble o estudiant amb més intensitat rep l' "atac" de "Maia", que el posa a prova en aquells aspectes especifics que més li costin de superar o amb els que més aferrament hi tingui, a fi d'entrenar-lo durament a través de circumstàncies tant idònies com inesperades.

                                                                                      

                                             EL  VEL  DE  MAIA:  ENGANY O IL·LUSIO?

El cami espiritual, de primer, s'entén intel·lectualment, però fins que hom no practica en el dia a dia, el coneixement teòric que se li ha ensenyat, no comença vertaderament a avançar i a sentir a dins l'autèntica comprensió, sobretot a través de l'experiència que va adquirint.  Hom no es pot quedar merament amb els llibres i les teories i quedar-s'hi "instal·lat" en l'intel·lectualisme que comporten, si realment es tenen anhels i determinació veritables de fites profundes i espirituals. 

És per això que si hom transita per un camí espiritual, paga la pena "fer-ho bé".  És una tasca de moment en moment i d' instant en instant, i de portar a la més viva pràctica tot el coneixement après en les classes. 

És a dir: la part psicològica d'adquirir consciència d'ànima, el poliment interior, deixar anar tot el llast acumulat i inútil de centenars d'etapes o vides ja concloses, fer un bon servei conscient  als altres: actitud i pensament positiu. 

                                                                                   

                                               VERITAT  O  FICCIÓ?

Depuració i alimentació corporal a través de la dieta vegetariana: la més aconsellable si es vol meditar.  Ser feliços respectant i acceptant als altres, la pràctica del perdó i la humilitat.  

I tot això dins el marc lluminós del record permanent o connexió amb la Font Universal de Vida, el Pare, Déu, Al·là, Baba, etc. Així el pas per l'existència humana en aquests instants especials dits de la Confluència (on s'identifiquen els quins s'esforcen per la regeneració) esdevé una veritable "Peregrinació del Record".   En un context així d'intens, l'actuació incansable de "Maia" com a entrenadora del propi progrés interior, s'encaixa amb tota la fortalesa i poder possible, i amb tot un domini i permanència que confereix la Meditació Raja Ioga, tant en el camp de l'acció com en la meditació silenciosa i profuinda. 

És evident que "Maia" pot derrotar l'estudiant en el moment més impensat, i a través d'aquell defecte, ego, "sanskar" o circumstància que més el pugui afectar. 

Per això cal estar prou amatents des de l'estudi i la pràctica espiritual...  Fins i tot sabent  que disposem sempre de l'antídot per tornar-nos a redreçar en cas d'una caiguda* 

                                                                                     

                                                                VEUS COM RODEN?  O NO?

CONSCIÈNCIA D'ÀNIMA: L'ESTABILITAT D'UN ESTAT ELEVAT

Mantenir-se en l'estabilitat d' un estat de consciència espiritual, elevat o d'ànima, no és una qüestio de "meditar" d'en tant en quant o merament "relaxar-se".  Hom requereix un "esforç conscient", una decidida transformació personal integral, un canvi veritable i autèntic en els costums de vida i en la filosofia de viure, sempre des de la perspectiva que l'ésser humà "no és el seu cos" sinó la preciosíssima ànima que el condueix.  Cal partir d'aquesta premissa amb ferma determinació i adonar-se que totes les persones que hi ha al nostre entorn: familiars, amics, companys, coneguts i desconeguts, abans que res, identitàriament "som ànimes", i aquest és el tractament, el reconeixement, la relació que cal donar-nos mútuament en tots els àmbits de la vida:  vivenciar conscientment que tots aquells que ens envolten "son ànimes", com nosaltres mateixos,  te una importància cabdal, també, per auto-descobrir-nos com el que veritablement som i, alhora, rectificar la manera "eminentment corporal" o de "consciència de cos" en que es basen i presideixen, la immensa majoria de les relacions humanes.

La "consciència física o de cos"  ha descartat l'ànima que som i s'han establert per mil·lennis, primer l'oblit progressiu i després la ignorància més supina, "del que veritablement som i fem aquí, en aquest pla de la matèria".

                                                                                   

L'ànima que som, disposa d'un perfecte intel·lecte, virtuts i poders, és immortal i no pertany a aquest món físic, on  per ser-hi, cal un "cos físic" -que, per cert, tot i sent perible o caduc, limitat i descartable-, és una meravella biològica, que ens ha "sobrepassat" com a ànimes, a través de la ment i els seus cinc sentits físics i a través de nombroses existències, portant a la humanitat, a la "ignorància" del que "realment és". 

Des del camí espiritual, des del pensament positiu i la meditació raja ioga, hom pot revertir a nivell individual la lamentable situació del col·lectiu humà.  Tothom pot revertir aquesta situació i cadascú per si: Però cal l'esforç i la determinació, la voluntat i la praxis.  Si es fa així, hom evita la peresa de l' "avui ho faig i demà si em ve de gust...",  pel treball continuat i permanent, que és el que veritablement "dona fruits", porta a "resultats" i a vivíssimes experiències internes i, òbviament, al silenci mental i  profund,  a la calma i a l'estabilitat en l'estat conscienciós més elevat, mitjançant el qual hom pot enfocar la vida des d'una perspectiva equilibrada i respectuosa, amb un mateix, amb els altres i amb l'entorn.  És quan es compleix fefaentment allò de: "quan jo canvio, el món canvia".

                                                                                      

És necessària la dieta vegetariana si hom es vol fer pràctic en la meditació raja ioga, en tot aquest treball espiritual d'auto-reconèixer-nos "com les ànimes que som", per exercir de nou aquesta "supremacia" sobre el vehicle en el que viatgem, controlar els aliments que realment ingereix aquest valuós vehicle, replantejar la sexualitat corporal, a fi i efecte de no dilapidar valuoses energies (l'ànima no necessita d'aquesta característica corporal) que,  contrariament a això, tendeix a esclavitzar a tants i tants humans en els paranys anihilants de l'auto-complaença i altres que se'n deriven.  Aquest grau de depuració corporal i celibat ben entès, es coneix com a "puresa", cosa que pot fer riure a alguns o recordar un "puritanisme religiós" més carregat de "moralitat reaccionaria"  que d'explicacions pràctiques i precises pel qui vol aprendre un camí espiritual pràctic, però que és un element del tot necessari, condició "sine qua non" per progressar en l'espiritualitat: per això ha de ser ben entès per poder ser ben practicat (contrariament es pot prestar a moltes confusions i fins "desviacions").

La "puresa" és imprescindible per recuperar la "consciència d'ànima" que és justament viure l' "estat original natural de l'ànima", això és, a més, tenir constantment "l'estat més elevat del record de la FONT d'on provenim i de l'ànima que som". Es quan l'intel·lecte es pot activar sense cap trava i les virtuts i qualitats innates de l'ànima llueixen i brillen a través de la mirada dels ulls en el cos físic, i també a través del "tron de l'ànima o tercer ull".      Aleshores la vibració que hom genera és lleugera i fluida, i porta en el seu si, la força lluminosa de l'Amor, la Pau, la Felicitat i tots els Poders de l'Ànima activats.