VIBRACIONS, FREQÜÈNCIES DIMENSIONALS, ÀNIMES

Tot és vibració, com diu sàviament l'Antic Coneixement.  Per això la ment humana, no entrenada, no pot explicar d'una manera complerta i coherent, què és el "temps i l'espai" o l' "espai-temps", què és un "univers paral·lel" o la mateixa "multidimensionalitat", de la que formem part tots els éssers humans en tant que éssers espirituals o ànimes incorpòries, procedents dels àmbits subtils i integrades temporalment en aquest món físic tridimensional  on experimentem tot tipus de circumstàncies al llarg del "Cicle" de cinc mil anys que ara conclou.  Hom crea tantes dimensions com freqüències vibratòries generen  els diversos nivells i estats de consciència.  Dues freqüències vibratòries diferents, no son compatibles en un mateix àmbit dimensional: cadascuna estarà en el seu i ignorarà l'altre.   Els agrupaments d'éssers espirituals o ànimes es donen per "afinitat freqüencial".   És evident que no totes les freqüències de vibració estimulen l'expandiment i la consciència objectiva i desperta.   I també ho és que els àmbits dimensionals més densos freqüencialment agrupen aquelles ànimes "atrapades" en freqüències d'aquest nivell  (tradicionalment se'n ha dit "baix astral"), esperant sortir d'aquesta situació anòmala, que han adquirit a través del seu pas en diferents etapes físiques terrestres, amb problemes "no-resolts", que arrosseguen d'etapa en etapa i que son els que "densifiquen" la freqüència i  les "atrapen" després de desencarnar (deixar el cos) gairebé sense lucidesa.

                                                                                    

Hi ha moltes freqüències que s'han donat com a conseqüència d'aquesta llarga època  degenerativa i descendent, també coneguda com "edat del ferro" en que la Humanitat es debat en gran confusió, mentre la major part dels corrents religiosos i espirituals, antics i moderns, s'esforcen per recuperar la memòria perduda dels origens i explicar-la arreu, amb la sordina d'una societat consumista i sense valors, amb la conspiració previsible i palpable del que anomenen "nou ordre mundial", i tota la informació i la desinformació que constantment viatge per la xarxa, creant tota una sèrie de nous "acòlits" al seu entorn.

En aquesta època la major part de les ànimes s'estan encarnant i moltes altres, ja estan formant part dels 7.200 milions d'habitants que, aproximadament volen ser el cens del planeta Terra (en 2014), que probablement, sigui d'uns quants més: els que no censa aquest càlcul de probabilitat.  És una característica de "final del Cicle" que totes les ànimes tornen per "fer neteja" i poder retornar sense càrregues a la Llar del Nirvana (Més Enllà del So) per iniciar, després, un nou "Cicle".

  

Les ànimes més elevades son les que han aconseguit "restituir conscientment" la connexió amb La Font, amb l'Ànima Suprema (cadascú ho dirà segons li ressoni a dins) i això els dona una vibració plenament depurada i subtil, és a dir, tenen l'estat de permanent record de si, completa consciència d'ànima i, per tant, domini i control permanent del propi vehicle o cos físic, mitjançant el qual experimenten en aquest àmbit físic de tres dimensions.  És el que encara "ignora" una part prou important de la Humanitat completament confosa en el mar de les seves pròpies circumstàncies, i sense recordar el seu origen i identitat reals: això que fa esdevenir un "drama" la vida.   Amb tot, qui ara no auto-labora  per "ser conscient", ja ho farà quan sigui el seu moment.  Ningú es queda sol en el seu propi procés, només és qüestió de temps i ressonància interna.

 Abans de començar un nou "Cicle" les ànimes passen (com dèia abans) pel "Nirvana" (més enllà del so), i és des d'aquest àmbit dimensional o freqüència, també anomenat "Llar d'Origen o del Silenci", que s'hi incorporen.  En aquests instants darrers del "Cicle" que ara conclou, encara estan arribant ànimes al nostre món, incorporant-s'hi a tocar mateix del final, son les últimes.  

                                                                                       

De la mateixa manera que això succeeix, les primeres ànimes que van arribar a la Terra, es preparen o ja estan a punt pel retorn, algunes aquí mateix, altres ja des dels mons subtils.  Des de la lluminosa "Llar" les ànimes s'integraran a un "nou Cicle" de cinc mil anys, compost per quatre edats: "Or, Plata, Coure i Ferro" i cadascuna d'elles ho farà segons els seus mèrits i progressos: unes ingressaran a l'Edat d'Or i paulatinament aniran passant per la resta d'edats;  altres ingressaran directament a l'edat que els correspongui, així successivament fins al final.
Aquí rau la importància  de  buidar, ara i aquí, en aquests precisos moments que corren, la pròpia "motxilla psicològica" de problemes "no-resolts", d'angoixes, enveges, ires, orgulls, luxúries, enganys, deutes, vicis i hàbits (sanskars) de tota mena (que, d'altra banda, ja s'han experimentat abastament i se'n saben les males conseqüències) a canvi d'anar recuperant la calma, la pau, la serenor, la tolerància, l'acceptació, la humilitat, el perdó, en definitiva, tots els lluminosos atributs i virtuts de l'ànima, que permetran un retorn no traumàtic a la Llar Còsmica d'Origen, amb la vibració més pura de tota ànima, i encarar un nou "Cicle" amb tota la consciència. 

                                                                                

                                                                                                                                                  

PERDONAR SENSE ESPERAR RECIPROCITAT

                                 

El perdó esdevé un "problema" quan no em perdono a mi mateix, o no perdono "de debò" als altres, per perjudicis, per "quedar be", etc.  Quan dic subterfugis de la categoria de "jo perdono, però no oblido". Òbviament, perquè si no "oblido" és perquè segueixo mantenint en mi un "espai per la rancúnia".  Està clar que aquest no és cap perdó objectiu ni sincer.  El perdó, si hom és pur i sincer en exercir-lo, arriba a l'altre part  d'una forma subtil i suau.  Encara que la persona perdonada no ho sàpiga ni s'ho esperi.  Sempre li arribarà el real perdó, com una sensible vibració agradable que l'ànima sempre reconeix.   Existeixen tants casos com persones.  Es pot donar el cas també, que la persona que en un moment i circumstància concret de la vida, em va ofendre, ara, quan jo decideixo amb determinació "perdonar-la", estiguem molt allunyats i sense cap relació possible (al menys en aparença). Doncs be, això no ha de ser cap motiu, perquè no li enviï el meu més sincer perdó des de la distància.  Sens lloc a dubtes que ella el rebrà (sent-ne conscient o no) i, de la manera més inesperada això pot estendre ponts o obrir portes que fins ara havien romàs tancades.  Això ha passat i, ben segur, que seguirà passant. Per tant, no cal esperar necessàriament que l'altre persona hagi d'estar disposada a fer el mateix i a "perdonar-me" en el mateix moment.  Si el cas es donés seria ideal.  El més corrent és que no sigui així.  Si el que perdona, realment ho fa en un acte profund, de veritable humilitat i sinceritat, ja s'ha alliberat d'aquell pes. 

                                                                                   

                               Perdonar-se un mateix és el primer pas per perdonar als altres...

Quan hom sent la necessitat de perdonar, és indicatiu de voler alleugí la motxilla de càrregues inútils, d'allò que ens pesa i ens fa mal per una "reacció incorrecte" en la conducta.  És indicatiu que ja hem descobert  que per ser feliços i viure equilibrats amb nosaltres mateixos i els que ens envolten, cal anar-nos alleugin d'aquestes càrregues, d'enveges, de gelosies, d'orgulls, d'enganys i mals viure, sovint molt antics, que ara es repeteixen, però que es remunten a altres vides que, com a ànimes, hem tingut en aquest planeta, al llarg de segles i de mil·lennis, son càrregues que no s'han netejat dins els períodes corresponents, i com a ànimes, les anem  arrossegant  d'etapa en etapa.  Ara, en el final del Cicle, és un bon moment per alleugir-nos de tot aquest pes que només porta sofriment i angoixa, i impedeix el progrés de consciència desperta que cal assolir.

És bo ara, revisar tots els mals "sanskars", hàbits arrelats que no aporten cap be, que ja s'han experimentat massa vegades i que si hom no se'ls treu de sobre, acaben dificultant seriosament tot progrés espiritual. 

                                                                                      

                                     Les ànimes no hem vingut a aquest món a renyir ....

Sense tots aquests hàbits i defectes, que s'enquisten en la personalitat humana, afloren en la ment, generadora de tot pensament, les virtuts i els poders originals de l'ànima: tot canvia al meu entorn perquè jo, l'ànima, genero aquests canvis a partir de mi mateixa, i tot això ho reflecteix el cos físic, com a vehicle que em dona suport i està al meu servei, així com la personalitat humana, que es torna pacífica i serena, com ho és l'ànima. 

Una de les "forces" que més ajuda a cremar, a eliminar tots aquests defectes psicològics, disfuncions que genera l'ego, és la que es produeix quan hom assoleix aquest estat interior tant depurat i elevat que és la "íntima recordació" de l' Ànima Suprema, de l' Esser, de Déu, de Baba...  És aquest un estat vibratori tant potent que ens confereix consciència d'ànima, i ens ajuda a veure'ns i a relacionar-nos, a fer-nos conscients de les lluminoses ànimes que som, no pas mers cossos de carn i os*

                                                                                      

                                 Cal estar tota una vida enemistats pels interessos materials, dels

                                  que en som merament dipositaris..?

                                                

CERCAR: PERÒ NO SER UN PERMANENT CERCADOR

Aquest és un "perill" que hom corre quan cerca, empès pels anhels espirituals, en una o altre escola, en un sistema filosòfic o altre, etcètera, i no hi acaba de quallar, de ressonar, i segueix cercant aquí i allà, on més o menys crida l'atenció, sense realment quedar-se en cap mètode a seguir, que permeti experimentar i retrobar la pròpia essència o ànima, l'ésser interior real, la individualitat veritable que cadascú és i viure, des del més profund, l'autèntic sentit de la vida.  El "perill", (per dir-ho així), de no treballar a fons cap mètode, és el de quedar-se sempre en una perifèria de l'espiritualitat, privant-se un mateix d'un més gran progrés i creixement intern.

En tot camí que s'apreciï, hom hi trobarà normes i disciplines que, mica en mica, el deixeble te d'integrar en la seva quotidianitat, si realment el seu anhel és pur i sincer, i si vol assolir-ne realment l'essència.   Des de l'angle "raja iogui" en que m'expresso, és tanmateix així.   Recuperar la "consciencia d'ànima", el record i la consciencia d'aquell intel·lecte de l'ànima -que hom segueix conservant-, més o menys enterbolit per la "traumática" consciència de cos o d'aquest pla dens, no és una qüestió d'un "tres i no res".  Vol un auto-compromís, una dedicació intensa i laboriosa, requereix "voluntat conscient", un gust especial pel treball sobre un mateix i una paciencia a tota prova.

                                                                                 

Hi ha tres aspectes bàsics:  1- puresa  2- ioga  3- coneixement: l'un no pot estar sense l'altre.

El "pensament positiu" és un treball constant d'auto-transformació, que va des del mateix coneixement (impartit en una aula i amb professors preparats), fins a la pràctica diària en tots els àmbits de la vida quotidiana que cadascú pugui tenir: familia, treball, relacions, etc., on es "posen en dansa" coneixements d'auto-transformació psicológica: actitud positiva davant tot i tothom, l'acceptació de l'altre: no jutjar a ningú ,  esdevenir observadors desaferrats  en tot tipus de situacions, deixar anar (les alforges del passat: velles càrregues emocionals, mals hàbits, "sanskars" negatius, etc.), aplicar una nova dieta saludable i vegetariana (més adequada per incorporar i facilitar la meditació en la pròpia vida, òbviament també de respecte pel regne animal), aprendre de mirar i veure als altres, no pels seus cossos físics, sinó com les ànimes reals que son,  actitud de meditació activa,  meditació diària de matinada: en conjunt tot això porta a la "consciència d'ànima" estable i permanent, i per tant, a una profunda transformació espiritual integral i íntima. 

                                                                                 

  Però jo no experimentaré "gran cosa" i per tant, no podré copsar la veracitat essencial d'un coneixement , si no l'aplico i l'experimento en primera persona llarg temps, anys.  Com puc fer-me pràctic en la meditació si no medito?  Com podré copsar la profunditat d'un llac d'aigües cristal·lines si li dono el tractament d'un bassal,  en comptes de submergir-m'hi  nu, desproveït de perjudicis i falses justificacions,  per tal d'embeure tota la puresa diamantina que conté?   O no?   Si l'aplico i l'experimento, podré saber en profunditat si aquell coneixement ressona autènticament en la meva ànima:  No m'hauré mogut simplement en la perifèria de l'espiritualitat com una papallona que , senzillament, va de flor en flor i així passa la seva vida...

Succeeix amb més freqüència del que pugui semblar, que quan una persona comença a portar canvis positius i reals en la seva vida,  ja siguin en l'alimentació, en modificar o acabar amb determinats hàbits de vida, com ara deixar de prendre alcohol, deixar el tabac, o anar a dormir més aviat per meditar d'hora del matí, no mirar la televisió quan es menja, procurar viure l'instant present, l'ara i aquí, amb actitud desperta i serena,  tot això és com si topés amb l'entorn habitual, que no estan "acostumats" a veure'ns d'una altre manera.   Aquest també és un treball de comprensió, acceptació i respecte que cal realitzar amb èmfasi, justament quan els demés, que ens coneixen, "no entenen aquests canvis" que hom ha determinat de portar a terme, perquè significaran la pròpia transformació, però que també incidiran en aquest entorn immediat. 

De vegades no és tasca fàcil, puig que els que sempre m'han vist d'una manera, intenten "no deixar-me canviar" fins i tot inconscientment.  Però també s'ha pogut apreciar que, sent persistents i seriosos, mostrant una i altre vegada, amb el propi exemple de vida, els que eren inicialment "grans opositors d'aquesta transformació espiritual", han anat entrant, a poc a poc, en una via d'acceptació, comprensió i fins i tot interès per aplicar-se-la ells mateixos*

                                                                                         

                                        





ALINEAR-NOS EN LA VERITAT

 Alinear-nos en la veritat és sinònim que en nosaltres actua la "consciència d'ànima" i que realment estem en connexió amb la Font, en el record del Pare o de la Divinitat.  

La "veritat" no és pas una qüestió de tipus racionalista, ni que hagi de ser presa de cap debat.  Quan diem "veritat" fem referència a la consciència d'allò que tanmateix som i que hem dit altres vegades: ànimes experimentant en cossos físics adaptats al medi ambient d'aquest planeta, en aquest pla físic.  Com a "ànimes" tenim unes característiques pròpies innates, estables, superiors, eternes, que no pertanyen a aquest àmbit físic de tres dimensions sinó a la naturalesa immortal de l'ànima.  Entre aquestes característiques i virtuts hi ha l'amor, la pau i la puresa, que son veritats de l'ànima.  Totes aquestes característiques, el que som com a ànimes, en aquests instants finals i descendents del "Cicle", en el que estem encarnats i encabits la major part dels humans (ànimes encarnades) -no estem alineats en la veritat- però n'arribem a tenir moltes "pistes" i també tenim mantes possibilitats  de "recuperar consciència", despertar-nos puig que, al  final d'aquest "Cicle" descendent, la mateixa Font Divina ofereix una "franja vibracional energètica" amb la que tots podem sintonitzar: se'n diu "edat de confluència"  i és quan tenim l'oportunitat de "redescobrir-nos com a ànimes" regenerar-nos i des del nostre cos físic mateix, sentir-nos novament (com en les primeres etapes del "Cicle" de cinc mil anys), ànimes pilotant conscientment els nostres vehicles físics, recordant completament tot el que som i el que aquí hem vingut a fer, governant la nostre ment, ubicats i assentats a prop de la glàndula pituïtària, veient-hi a través del "tercer ull" (al mig del front), i "regnant" des del Cor.   I el que és més bàsic i important: amb connexió permanent amb la Divina Font.

                                                                                   

No val la pena preparar-se per aquesta gran recuperació?    La nova "Edat d'Or" tornarà a començar dins un nou "Cicle" de cinc mil anys,  els ciutadans i ciutadanes de l' "Edat d'Or" seran desperts i conscients de ser ànimes lluminoses,  bellissims punts de llum, amor i pau en cossos d'altíssima vibració, com una constel·lació resplendent d'éssers en elevats estats de plenitud i felicitat, sense mancances ni necessitats de cap mena, ni malalties ni cap preocupació per les ànimes arribades de la Llar Còsmica del Nirvana.  Us sembla una història fantasiosa?

Però tot vol, com s'ha comentat altres vegades, un esforç d'amor i responsabilitat, cap a un mateix primer, i després cap als altres.  Però això només és possible des de la "consciència d'ànima".

Mentre persistim "exclusivament" de viure en la sola consciència física o de cos, tots els pensaments, actes i accions, son també d'aquest caire, és a dir, basats únicament en el cos físic i en la matèria.  És com si, com a ànimes, "deixéssim pensar, fer i decidir al nostre vehicle físic, a través dels seus propis medis, en comptes de fer-ho l'ànima, la individualitat objectiva que realment som, i l'única a qui correspon fer-ho.  

                                                                                     

 Això no és una qüestió de  "creure o no", molt al contrari, és una qüestió d'experimentar directament recuperant  la "consciència de ser ànimes", ara i aquí, en tot moment, des d'aquest  mateix pla material, per on ens movem gràcies a aquest cos físic, quina avançada utilitat "ha sobrepassat" a tantes i tantes ànimes, amb el suprem destí de "jugar el seu paper" dins el "Gran Cicle" de cinc mil anys.   Ànimes que dins la franja final, com s'ha dit, anomenada confluència, just el moment actual, treballen amb gran anhel per actualitzar les seves consciències, les seves memòries, així com els mals "sanskars" o hàbits i comptes kàrmics acumulats en les alforges de tantes encarnacions (on no es va fer net) del passat i així, validar-se per la nova Edat d'Or.

La meditació és un dels instruments bàsics capaç de transformar la nostra consciència.  A través de la meditació, en aquest cas, raja ioga, persistent i integrada en la vida quotidiana,  hom pot assolir el ioga precís per anar incrementant la "consciència d'ànima" i fer mimvar l'excessiva consciencia física o de cos., alineant-nos així, amb la veritat del que som, i amb la nostre mateixa naturalesa essencial, connectada a la Font de Saviesa i Coneixement o Ànima Suprema*  

                                                                                    

  

IMPORTÀNCIA DE LA CUINA EN L'ESPIRITUALITAT

No és aquest un tema gens habitual en mi, però he sentit també que hi podia posar una culleradeta de com he arribat a comprendre la importància de "com es cuina" i òbviament dels aliments que es fan servir, encara que d'això darrer ja hi ha molts "blogs" i "webs" que magníficament ho expliquen i donen les seves receptes saludables.  Per la meva banda em centraré més en com enfocar la cuina des de la perspectiva ioga-espìritual, de la preparació dels aliments que, posteriorment, seran posats a taula. 

Primerament, dins la meditació "raja ioga" i em consta que també en altres sistemes de meditació, la dieta que hom segueix és vegetariana.

Puntualitzat això, diré que tota la alimentació que es manipula en les cuines, s'impregna sempre de les vibracions dels propis cuiners i personal que s'hi mou, i que, aquests aliments "totalment impregnats" van a parar als seus receptors que se'ls mengen sense imaginar aquesta càrrega d'emanacions diverses (positives, mediocres o directament negatives) que ingerint-los, passen a formar part de les seves pròpies sensacions i emocions.  D'aquí ve que el malestar, la desgana, el mal humor, els diàlegs grollers i poc respectuosos, etc., de la cuina d'un restaurant després impregnaran els plats que la clientela es menjarà alegrement. És clar que si les vibracions son "benèfiques: de respecte, de netedat, de calma i silenci,  d'un estat de consciència equilibrat, els aliments, també s'impregnaran, però en aquest cas el que transmetran serà el positiu d'aquestes vibracions. 

                                                                                 

Ja fa uns quants anys que ho he pogut experimentar en mi mateix, practicant a tots nivells una cuina més conscient, tant en l'elaboració com en la ingesta.  També a un nivell més ampli , en alguns retirs espirituals en que he participat, on he pogut constatar com son de diferents els aliments, els plats cuinats, quan han estat elaborats en meditació i silenci, amb amor i bon ioga, per ioguis cuiners de gran experiència.  Tothom però, sense ser cap expert, pot fer la prova de cercar la diferència entre una menja cuinada amb soroll, malestar i poca atenció, amb una d'elaborada amb amor, silenci i meditació. Veureu com el tast final és radicalment diferent de l'una manera o de l'altre, així com els efectes nutricionals en el propi cos.

L'aliment del cos físic és fonamental, i més enllà de l'exquisit però també elemental gust per "menjar be" (que sovint no va d'acord amb el "més saludable"), hom ha creat dites que s'acosten molt a la realitat, com per exemple: "som el que mengem", que no és pas errònia i te molt a veure amb allò que mengem i amb el que ens nodrim. 

                                                                                   

Per exemple les carns d'animal sacrificat, estan plenament impregnades i embegudes magnèticament del sofriment, l'angoixa i el dolor que ha patit aquell animal en el procés que l'ha conduit fins a la mort. Aquí succeeix el mateix que s'ha dit abans: aquestes carns quan arriben a estar en un plat sortit de cuina, no han perdut aquesta impregnació, i moltes persones, ignorants d'aquest fet, ingereixen aquesta menja donant entrada al propi cos, d'aquestes impregnacions gents positives,  i potser a través d'un plat "favorit".

Tornats al punt de vista espiritual, que és el que ens ocupa principalment, des de la pràctica de la meditació la carn com el peix estan plenament descartats de la dieta, car son un obstacle per la meditació, doncs enterboleixen la ment, degut a les toxines que conté -sobretot la carn-, i des de la ètica espiritual hi ha el respecte a tot el regne animal  i a la seva vida en plena llibertat sense haver de ser sacrificat pel sosteniment humà. 

Des de la perspectiva raja ioga hom dona una gran importància a com  s'elabora la cuina vegetariana, tant per nodrir-nos correctament, com per tenir el cos físic a punt per una bona pràctica iogui amb una ment ben esbargida per entrar a la calma i el silenci. 

                                                                                   

 Per això la cuina te de ser considerada com un "santuari íntim", sempre neta i disposada, i fins i tot perfumada.  Quan hom prepara el menjar, no li han de "volar" els pensaments vers altres temes, sinó que te d' estar present en l'ara i aquí per tot allò que cal fer.   Cada fruit de la terra, és per ser agraït a la Font Divina, així com els aliments que ens permetran de nodrir-nos per tenir el cos en el manteniment saludable precís i en condicions.  No oblidem que el cos físic és el vehicle que pilota l'ànima en el seu viatge pel món físic. Per tant, jo l'ànima, situo el meu vehicle físic en les millors condicions, per tal que pensi i actuï, d'acord a la meva consciència d'ànima. 

És preferible que a la cuina hi hagi silenci, joia interior, agraïment i, concentració en el que s'està fent, i sempre des d'una perspectiva d' amor i puresa.    La diferència en no practicar res de tot això i practicar-ho és abissal. 

No vull acabar aquesta entrada d'avui sense recomanar-vos una de les millors -per mi molt especial-, pàgina de cuina conscient i espiritual:    "EL RINCÓN DEL TENZO" d'en Sergi Hogaku    http://elrincondeltenzo.blogspot.com.es/2014/05/que-estamos-dando-nuestros-hijos.html 

SOM DIPOSITARIS

En un obrir i tancar d'ulls, hom pot deixar aquest pla físic amb totes les "pertinences i afeccions" que, il·lusòriament, han motivat la vida.  Aleshores,  davant el fet incontrovertible que hom deixa el cos físic i l'ànima retorna al seu lloc d'origen, a on queden la "propietat i l'aferrament" a tot el material, si en qüestió de segons hom se'n pot anar sense poder-se endur res?   I el "sentiment de propietat" avarca persones i objectes.  I, normalment, hom viu "com si no s'hagués de morir mai" (entenguis sempre, quan parlem de la mort, que la vida no s'acaba quan una ànima deixa la matèria, tant sols acaba l'etapa present existencial), com si la "meva" casa, el "meu" cotxe, els "meus" diners, la "meva" dona/home, el "meu" fill, els "meus" amics, la "meva" finca", el "teu" terreny, les "teves" propietats i, en general, tot allò que "jo tinc" o "tu tens", amb aquest sentiment de "pertinença", d'  "exclusivisme", de "trofeu", d' "exclusió" dels altres, d' "orgull de possessió", etcètera,  no s'hagués d'acabar mai.  I tant efímer i il·lusori com és!   I tantes mostres com en dona la vida dia a dia, de tot això, però en el fons sembla que plani aquell pensament de dir: "a mi això no m'ha d'arribar".  El cas és que "això" si que arriba a tots, més tard o més d'hora, moltes vegades, sense esperar-ho, i aquell orgull, aquell "poder", aquell sentit de l'aferrament vers la propietat material i tot el que tinc, queda diluït, fos, fet res en qüestió d'instants, aleshores, hom pot tenir com un llamp de comprensió instantània, però "no hi ha res a fer" perquè l'ànima ja està partint.

                                                                                 

Com s'ha d'entendre "ser dipositaris"?  Ser "dipositaris" és ser "administradors", "els que tenen cura" d'allò que el destí, les circumstàncies o l'esforç ens ha posat a les mans, per administrar, per tenir-ne cura, conrear, fruir o beneficiar-nos-en.   Sentir-nos "dipositaris" és ser responsables, és allunyar l'egoista sentiment de propietat (encara que ho sigui segons les lleis humanes), amb totes les seves connotacions negatives i d'exclusió.  Des d'aquesta perspectiva sóc dipositari abans que "amo", i aquest sentiment m'esperona a tenir bona cura d'allò que s'ha dipositat a les meves mans, en definitiva, sota la meva responsabilitat.  Pensant, a més, no només que allò no és "meu", sinó que tinc cura per dipositar-ho el millor possible, en noves mans en un futur més o menys proper.

Aquest sentiment de "ser dipositaris" està en consonància  amb el respecte mutu entre les persones i amb els sentiments de cooperació i solidaritat humanes, amb la idea que som en un món per compartir i cuidar, entre tots els que hi transitem: i els uns tenim l' "obligació" de deixar-lo en condicions, per quan vinguin els altres.

                                                                                      

El sentit de ser "dipositaris, com he senyalat abans, avarca tots els terrenys:  jo no sóc "propietari" dels "meus" fills,  de la "meva" dona, etc., en un sentit de "possessió". 

Tots en conjunt som ànimes en convivència, interactuant i experimentant en tots els fronts de la vida. El "meu" fill és una ànima a qui he ajudat a disposar d'un cos físic o vehicle de suport.  I és clar que també sóc "responsable" de la seva arribada a l'àmbit físic i del seu encaminament les primeres dècades de la seva vida: on ja haurà hagut de trobar el seu propi paper en aquesta etapa existencial.  La "meva" dona és una ànima amb qui he col.laborat a fer possible, amb amor, tot el procés de la nova ànima incorporada, que en diem el "nostre fill", així com la seva preparació per la vida.  I a més a més, dins els papers respectius que desempenyorem en aquesta existència, tenim moltes altres col·laboracions espirituals, socials, etc. 

L' oblit de l'ànima és tant fort que ha generat entre els humans un sentit d'aferrament i de possessió, com per arribar a "creure'ns amos, propietaris exclusius" d'aquest bell planeta blau, del qual som "tant sols": dipositaris, administradors i mantenidors.   

Les guerres i crims que ha portat la "creença" que "som els amos i cal defensar la propietat" de qui ens la vulgui arrabassar, han estat per mil·lennis inacabables.   De fet qualsevol "creença" no és més que una "creació mental".   L'oblit de l'ànima que és cada un ha fet proliferar l'ego i la il·lusió de maia, que son grans promotors de les creences, i com en un miratge, amb aparença de gran realitat, els éssers humans summament aferrats i identificats amb el cos de carn, hem cregut (mai tant ben dit!) en les creences.

                                                                                   

La creença fonamental de totes les emocions baixes és: això és meu, i tants mals com venen d'aquí! Del cos,  la creença és: Jo necessito. Mentre que l'ànima és el contrari: Jo, l'ànima, res no necessito.  Les "creences" son programes "creats", veritables "virus" per l'ànima que ens impedeixen de ser feliços.   La "creença" només es dissolt quan hom s'adona del poder de la veritat: aleshores s'acaba, desapareix, i hom retorna a la comprensió, a la realització.  

Cal auto-observar en el particular dia a dia, si tenim "creences" i què condiciones en la nostra vida.  Moltes d'aquestes "creences víriques" ens fan sentir "malament", tenir "males actituds i senzillament ser "infeliços".

Distingir les "creences" tant lligades a la "consciència física o de cos" d'allò que veritablement son els meus sentits d'ànima: l'Amor, el Silenci, la Pau, la Calma, el Perdó, l'acontentament, l'acceptació, el desaferrament i actuar en conseqüència: és el millor antivirus*                                                                                   

MEDITAR DIA A DIA

Meditar un dia, i un altre també, integrar la meditació com un pa diari, incorporat a la vida quotidiana, com l'aire que hom respira, porta a sublims experiències i a sortir de la ignorància intel·lectual i material en que les ànimes encarnades viuen sumides amb el sofriment i la desesperança.   La meditació és una eina tant útil i precisa, per l'auto-coneixement d'un mateix, per la comprensió espiritual i transcendent dels aspectes més profunds i misteriosos de la Vida,  que ningú se'n pot fer càrrec fins que no viu pròpiament l'experiència en primera persona, més enllà de llibres, raonaments intel·lectuals o altres disquisicions sempre externes o teòriques. 

La meditació "ben practicada" amb paciència i dia a dia, és un viatge al propi interior, conduent a re-identificar-nos amb el lluminós ésser incorpori que realment som, i a partir d'aquest auto-retrobament, redescobrir com ens connectem a la Font Única:  Baba, Déu, Al·là, El Gran Oceà de Coneixement, El Gran Arquitecte de l'Univers, etcètera. 

Per això quan hom medita i, sobretot, en el denominat "raja ioga" o "ioga fàcil", el cos seu còmodament amb l'esquena ben dreta -això és primordial per respirar correctament-, però sense "imprescindibles" postures de lotus (tot i que, qui vulgui les pot practicar), tradicionals a l'Orient, però molt més "complicades" pels occidentals.  Així hom pot seure en una simple cadira i meditar.  El cos arriba a un punt que "no molesta" per res car queda estabilitzat en una respiració abdominal pausada i tranquil·la,  aleshores és quan hom pot seguir avançant (lluny de rampes i doloroses gimnàstiques físiques).     Així podem anar més enllà del so, a la dimensió del silenci, la quietud i la pau, el nirvana, la llar de les ànimes, on tot és descans i plenitud de vida.

                                                                                 

Cadascú però, assumeix l'esforç que vol realitzar, el grau que vol arribar a assumir.  Hi ha qui medita per relaxar-se i desconnectar de l'estrès, i te tot el dret a enfocar-ho així.  Per altres això tant sols és la "perifèria" de la meditació, un pas per arribar molt més enllà.  Tot està en plena consonància amb l'ara i aquí consciencial de la persona concreta.  Aquest nivell de consciència respectiu, és d'on emanen els actes i compromisos -o no- que hom pot tenir en la vida.  No hi ha res "fora de lloc" puig que tot son conseqüències de l'estat interior real i objectiu dels  éssers humans,  fins i tot l'estat del món no és més que la conseqüència lògica i sumada de tots els éssers que l'habiten.   Altre cosa és que s'emeten judicis (cosa que s'hauria d'estalviar) sobre les persones i les circumstàncies, des de posicions subjectives o egoiques, que sovint, res tenen a veure amb la vertadera realitat del que hom pretén de jutjar. Per això mateix, quan es diu que "no passa res que no tingui de passar" o be que "tot és correcte" i que "tot està en el seu lloc", sovint aquestes expressions no son ben enteses, precisament perquè hi ha el "mal costum" de jutjar als altres.
Si no jutgem i mirem al nostre entorn, ara i aquí, en rigorós present, veurem que tot el que succeeix és just el que pertoca, -ben al marge de si ens agrada o no-, i generat com a resultes de tot tipus de circumstàncies amb tota mena de colors i matisos.

                                                                                    

La meditació portada al dia a dia, esdevé un instrument múltiple d'auto-descobriment i d'auto-coneixement. D'una banda, la meditació quieta i serena en el particular i íntim espai de silenci que cadascú es destina,  de l'altre, l'actitud meditativa activa en tots els àmbits de la vida:  família, treball, relacions, etcètera., que implica viure constantment en el present, de moment en moment i d'instant en instant, no involucrar-se en converses inútils o supèrflues,  esdevenir davant tota circumstància un "observador desafeccionat", ser pacífic, amorós, disposat al servei i a la cooperació, en definitiva ser conscient.

La pràctica continuada d'aquest estil de vida, vivifica les qualitats de l'ànima, que s'actualitzen nítides a través del cos físic que n'és el vehicle.   Es refà la consciència d'ànima i el record de Baba o de la Font, amb qui la connexió és permanent.   Dia a dia hom pot viure la felicitat del camí. Seria un error pensar només en l'objectiu o fita final,  i no viure la felicitat de tot instant.   Tot respir, tota acció, tot mesurat pensament, defineixen la qualitat corresponent i en l'equilibri que això registra s'hi poden emmirallar totes les persones del nostre entorn amb les quals interactuem,  aleshores és quan es fa viva i objectiva realitat aquella dita del pensament positiu que diu "quan jo canvio, canvia el món.

És evident que es transforma la "típica" costum de culpar als altres per tot, o la d'esperar que els altres em facin tota la feina:  hom es torna responsable i abans d'acusar ningú es mira al mirall i es fa preguntes.  La pau interior s'instal·la per tot, en la ment i en el cor des de la pròpia ànima, i totes les qualitats d'aquesta, van aflorant,  fins la pròpia mirada humana esdevé, per fi, la mirada de l'ànima, per començar a destil·lar amor, comprensió, perdó, cooperació, des d'un mateix i cap als altres.  Aquest és l'home "nou" que emergeix després de mil·lennis de confusió.

No és ben cert que hom no hagi de "fer res":  cal un treball continuat, interior i psicològic presidit per la meditació.  És obvi que si segueixo fent les mateixes coses de sempre, els resultats seran també els mateixos de sempre, i potser acompanyats d'un pòsit d'insatisfacció.   He d'abandonar els vells hàbits i costums tant arrelats, i començar a prendre els "nous hàbits i costums" regeneradors, els que retornen a l'home la seva integritat original, la seva consciència prístina i els poders innats.

Tampoc s'ha d'amoïnar però, qui no li interessi res de tot això:  senzillament, encara no ho ha d'experimentar, si ha de ser, ja serà en el temps.  Avui per avui, aquests texts van especialment dirigits a aquells éssers o ànimes, que ja senten dins seu la inquietud del despertar conscient d'aquest final de Cicle*