UN TEMPS REALMENT ÚNIC

El món està canviant enmig de profundes transformacions, i no és cap tòpic, és una certesa que tots estem vivint.  La covid19 "tot ho ha trastocat", diem tot conversant, perquè sigui de la forma que sigui, les diverses "zones de confort" de cadascú, han esdevingut, sinó totes, moltes, una altre cosa ben diferent.  Passar la major part de les hores del dia en familia, sovint pot ajudar a suspendre hàbits, a modificar costums i/o deixar vicis, per be que, depenent de les persones, igualment pot obrir un ventall de noves perspectives, reflexions, activitats i tasques que mai "hi ha prou temps per fer".   La majoria immensa de la societat no havia viscut mai una cosa igual, i tot depèn de l'equilibri i la consciència de cadascú,  per fer aquesta "travessia" d'una manera profitosa i madura,  o des de la desesperança i la por, que ajuden poc.

Des de la perspectiva més positiva, es tracta de veure el confinament, no com una "presó" sinó com un espai nou que em permetrà obrir-me a noves actituds i activitats, tant per mi mateix com pels altres: estar més estona amb els fills, amb la companya o company, llegir un bon llibre o escoltar musica sense presses...   També és un bon moment per la calma que infon la meditació -una eina tant especial-, per retrobar la pau interior (i generar la del propi exterior), per explorar la pròpia dinàmica de la vida que estic vivint, per arribar a la consciència de l'ésser espiritual que sóc,,,

Aquest,  és un "parar" amb el que no comptavem, un "parar no normal" de les moltes velocitats que  hom pot portar a la vida, amb tanta diversitat de pensaments, paraules, accions..., ara amb aquesta "aturada forçosa, solidària amb tots i cap a un mateix",  arriba un temps realment únic, per calibrar, respirar a fons, i situar-nos en aquest present, sens dubte,  paradigmàtic.   Com més consciència pugui posar en aquest "ara i aquí" millor sabré rebre l' "avenir".

La pandèmia deixa un rastre de mort sobre el que és bo també reflexionar;  com amb tot, depèn de cadascú, de les pròpies creences o posicions, espirituals o no, perquè aquest és un aspecte definitiu a l'hora d'acceptar el fet de "deixar el cos" o morir,  aquest tràngol pel que tots passarem més tard o més d'hora, això fa que per alguns la mort es faci més dramàtica que pels altres. Encara que tot sigui tant sols un trànsit natural, rere el qual tots continuem sota altres paràmetres de vida...

El covid19 s'ha acarnissat més amb la gent gran (octogenaris i nonagenaris, bàsicament) gairebé tots amb patologies prèvies.  És una "curiositat del virus". Els joves el passen, els més grans no: hi ha alguna intenció amb això?  Quí sap..?

                                                                                   

Des de l'esperança i el més positiu diguem que, tal i com estem ara (confinats), "la depredació vers la natura, el medi ambient i els animals", per part dels humans,  també s'ha aturat, i que la Terra tendeix a regenerar-se, i els animals traspassen les fonteres dels humans i s'acosten més, cal suposar que ho fan amb estranyesa.  La capa d'ozó també s'està refent.   Potser aquesta "bondat" que els éssers humans fem aquestes rares setmanes, és també un respir per alleujar el nostre Planeta, sofert i meravellós, en el tràngul de totes les seves transformacions consciencials i quàntiques, energètiques i freqüencials, que li arriben dels cosmos i del Sol, de vegades amb virulència.  Fa poc van entrar en erupció nogensmenys que quinze volcans alhora, a resultes d'una tempesta geo-magnètica solar.

Estem en un planeta eminentment viu que transforma (com els humans), la seva consciència planetària, alhora que actualment hi ha nombrosíssimes parts d'aquesta humanitat, que ja s'han decidit per  nous rangs de freqüència i de consciència desperta.  Per tant, res és aliè a res, tot passa per una significació tant esperada com nova, que no pot deixar indiferent a ningú, i que ara ha entrat en una nova fase;  s'està vivint cada vegada amb més intensitat aquest canvi regenerador, que deixa enrere amb fermesa i per sempre els antics patrons limitadors, que han frenat constantment per milers d'anys, el creixement espiritual  i humà de tantes lluminoses ànimes.

                                                                                         

Un temps únic per tenir realment els ulls ben oberts, per embeure fins al cor de l'ànima el present tant intents amb el que se'ns repte a viure, per aprendre, d'una vegada per totes, a mirar-lo cara a cara, amb la joia i l'agraïment de comprendre'l i aprehendre'l amb nova i clara consciència. No és cap miratge il·lusori i sí la vida lliure en la  seva més prístina i espiritual essència.

TEMPS CANVIANTS LLARGAMENT ANUNCIATS ARRIBEN

      

                               

Sembla que no pugui ser un trastorn social de la magnitud que s'està vivint, -perquè ara s'està vivint-, si, si, em pessigo, no és cap somni, és la realitat que "toca" viure, i és el pròleg d'un temps canviant que cadascú (encara que no ho sembli) podrà determinar.  Aquesta és una qüestió molt fàcil d'entendre i un bon tros més difícil de practicar, sobretot, si no estic en la freqüència precisa.  I no serà que no se'n hagi parlat d'aquests temps canviants!  Hom diria que des de la dècada dels seixantes (del segle passat), ja corrien remors d'una "gran transformació planetària", grups religiosos i espirituals ho anunciaven, uns més "catastròfics" que altres, n'hi havia que parlaven de la "fi del món", i quan va arribar el "famós i terrible" any 2000, ja es parlava d'un canvi planetari o ascensió de la consciència, i es feia referència a la "consciència planetària però també a la humana", i també es parlava de les "mal enteses" Profecies del Calendari Maia, i fins i tot hi havia remors d' invasions extraterrestres; després vingué l' "increïble atemptat" a les Torres Bessones (al·lucinavem!), i arribant al "carismàtic" any 2012, hom seguia parlant, i més que mai, de l' esperada Transformació de la Terra, i ja en sobresortia el salt quàntic dimensional.   Se que em deixo moltes coses al tinter en aquest "brevíssim" resum: ho entendreu però, si us dic que és "suficient" pel que vull venir a dir.  

Com que va passar l'any 2012 i successius fins arribar al 2020, molts van pensar que tot el que s'havia dit era poc més que "fullaraca", i que les "profecies" i altres anuncis eren, senzillament "mentida" o maneres de "distreure" i passar el temps, El cert és que "tothom" esperava grans canvis però fallava la "precisió", el "quan seria".  Fins que el 2020/3, s'ha obert la caixa dels trons...

                                                                         

Els que van menystenir els "càlculs" dels que esperàven canvis, potser avui fan una altre cara davant la "pandèmia", el "confinament massiu domiciliari" per tal de prevenir-la,  i la por i l'angoixa que genera, tota la paralització de l'economia i de la societat en un temps "record".  Mai una "vaga general" havia aconseguit cosa semblant a això. No vull pas, però, ser un portaveu més, de la "por" (ja n'hi han prous) que vull combatre.

De fet, tot depèn de com cada persona s'enfoca i viu aquesta situació, per mantenir un equilibri, una serenor, una vibració elevada, davant la "baixada de freqüència" que gairebé la majoria de medis de comunicació generen de cara a la societat,  a través d'una informació "exhaustiva" i "completa" -que tenen molt d'interès en donar al detall-, de totes les afectacions i problemes que es deriven del "covid-19".

Cal tenir present que "la por fa baixar la freqüència de vibració humana", i en conseqüència "afebleix el sistema immunitari" tant el físic com l'intern: i a les mans de cadascú està, mantenir una actitud per damunt l'angoixa i la por.

Si la meva actitud és la "correcta" serà la de mantenir al màxim l'equilibri a tots nivells, així la pròpia vibració serà elevada, estaré en disposició de servir i ajudar tothom que ho necessiti, i el sistema immunitari estarà fort.

                                                                   

  

Cal acceptar totes les mesures higièniques i de prevenció que es recomanen. I també cal estar atents a tot aquest procés, però el mínim imprescindible pel que fa a la informació diària, és a dir, no cal  al 100%.    

Es preferible aprofitar bons moments d'aquest confinament -que hi son-  per meditar, per explorar l'interior propi, veure on i com estic per encarar amb plena consciència qualsevol cosa que s'acosti a la meva vida, ser útil als que m'envolten, tenir paraules i somriures per enfocar-ho tot, veure oportunitats i no obstacles, tenir una actitud serena, pacífica, conciliadora per tot i per tots. 

"Res tornarà a ser igual", per això hi ha aquesta "paralització excepcional" que mai s'havia vist acompanyant cap altre "pandemia vírica" fins i tot més fatal que aquesta.   Això és un indicatiu, -un pròleg- m'agrada dir,  de tots els canvis que entraran per aquesta porta oberta, els quals en la seva diversitat ressonaran en cadascú. Cadascú vibrarà en un canvi o en un altre, els canvis que cadascú hagi alenat, aquells son els que li ressonaran indefectiblement.

Aquest món tal com és conegut avui amb el seu "sistema mundial" seguirà amb els canvis que aquest li introduirà, a partir d'ara mateix. Tothom qui vulgui podrà seguir en aquest món de tres dimensions, forta dualitat, i pols sempre enfrontats.

Qui vibri en nova frequència, probablement serà candidat a altres experiències espirituals, diferents, netes i lliures, i potser en lloc diferent. Tothom. sense excepció, podrà determinar en quina vibració se situa.  Aquesta és la ressonància.

                                                                       

UN MÓN DUAL

       

L'acceptació,  de les persones, les situacions i les circumstàncies, sovint és la "clau de volta" de molts assumptes que, d'altre manera serien "insalvables".  El pas primer, d' 

"acceptar"(que no vol dir: "aprovar") com a pas previ, per tal d'abordar amb "bona predisposició i serenor", situacions "conflictives i/o problemàtiques", indica que, com a mínim, una de les parts, sap equilibrar, i fins i tot "salvar", la situació.

Ens belluguem en un món bàsicament "dual": (correcte-incorrecte, bo-dolent, etc.), o de "pols enfrontats".  Aquesta és una característica molt acusada del món en que vivim.  Que sovint porta a "re-accionar" amb precipitació, més que no pas a "re-flexionar",  i quan les "polaritats" s'endureixen, perquè cadascú s'aferra a la seva, per aquella enganyosa dicotomia de "guanyar o perdre", hom s'allunya de cap solució que, d'alguna manera, pogués satisfer a tothom, i només es poden albirar resultats "pitjors".

El món "dual" és així, i està fet com a "mida" de l'ego o de la part més "material" i "racional" humanes, així com també, utilitza la "ment més lògica" i "analítica" en l'intent global de "solucionar-ho tot" i, gairebé sempre, sense "solucionar res". 

D'una banda, per les "polaritats enfrontades", i de l'altre, perquè res del món espiritual i còsmic, com l'Univers, el Multivers i l'Omnivers, poden ser "compresos conscientment" des d'aquesta "ment material", inconscient i, per tant, d'utilitat molt "limitada" (malgrat que, com dic, s'utilitza pràcticament per tot). 

                                                                             

                                                                             

 La ment conscient, de l'ànima o del cor, és la ment de la saviesa, és la ment de la màxima informació i comprensió, és la ment més enllà de la "dualitat", del temps i l'espai que esclavitzen, de les "polaritats programades i/o manipuladores".  És la ment d'allò que sóc jo i que ets tu, i que veritablement ens uneix a la Font Més Elevada de Vida.

L'acceptació, és una vivència plena que un mateix ha de viure i experimentar.  I he de començar aquest aprenentatge "acceptant-me a mi mateix".  Només llavors estaré "a punt" per "acceptar als altres", amb tot el que comporta.

                                                                                 

                                                            acceptar-se  un  mateix

Quan l'ésser humà es planteja transcendir les "polaritats enfrontades", i opta per l'acceptació -com actitud bàsica i punt de partida-, és signe de serenor i humilitat, però sobretot, és un salt de consciència que l'allibera de la "dualitat" més primària, i li obre la Ment Conscient.

La "dualitat" limita i esclavitza als éssers humans, amb una enganyosa ètica de "divisió i llibertat". Algú amb una certa dramàtica sornegueria, ha dit que no hi ha millor esclau que aquell que no s'adona que ho és, i que fins i tot, "lluita" per conservar aquest "estatus" limitant i fals.

                                                                                     

                                                                                    

QUI DECIDEIX EN LA TEVA VIDA?

Es evident que l'expansió de la consciència implica, també, la subtilització del cos dens o material, per afavorir aquesta meravellosa simbiosi entre l'ànima i el seu vehicle biològic preciós.  Unió "refinada", no pas "mecànica" sinó enterament conscient,  que hom pot "laborar" aplicant la voluntat i la determinació conscients, amb persistència i saviesa espiritual.   La meditació raja ioga incorporada progressivament en la vida quotidiana, n'és una de les eines bàsiques, que transforma la freqüència de vibració, redueix la influència de l'ego material a la mínima expressió imprescindible, eleva els pensaments, els sentiments, i va transformant la configuració de l'ésser humà, en l'ésser amorós que originàriament és, i eminentment pacífic i serè, amb el flux i reflux de les virtuts innates i les qualitats intrínseques,  les quals revitalitza absolutament.  Son l'eix de les meves relacions amb els altres, i una brúixola permanent.

                                                                             

Des d'aquesta perspectiva, recupero la meva consciència d'ànima i el record de la Font que, amb els seus raigs puríssims em regenera, em neteja profundament, m'estimula en la meva experiència, i em fa contribuir a un entorn equilibrat i creatiu, a l'hora de relacionar-me i interactuar.  

No és el mateix viure la realitat diversa, prescindint o ignorant aquesta transcendència innata pròpia de l'ésser humà, perquè en aquest cas, tots els pensaments, paraules i accions que es generen, son tamisats per l' "ego personal o material". I el punt de comprensió és radicalment diferent, a quan qui dirigeix la meva vida és la consciència és a dir jo, l'ésser conscient.   Per tant el "baròmetre" no pot ser més clar, i és a l'abast de tothom. 

L'esperit o ànima, és a dir, jo mateix, sóc qui viu la vida amb totes les vicissituds, amb tots els seus riscos i les seves conseqüències, amb tot allò que jo decidiré per mi mateix. I és com ha de ser.

                                                                                     

                            

Si és l' "ego material"(que si més no, hi és per altres menesters) el qui pren totes les decisions, el que fa i desfà, voldrà dir que NO sóc jo el "protagonista" de la meva vida, sinó aquest "ego material".

Amb això, "corro el risc" de portar l'ànima que sóc -es a dir, a mi mateix- a l'obnubilació, és a dir, a l'anul·lació i a la incapacitat (força freqüent als nostres dies) per decidir conscientment en la meva vida.

Es pot dir que quan hom transforma la seva "freqüència de vibració" desdensificant-la o subtilitzant-la, a part dels molts avantatges que assoleix, com a ànima encarnada en cos físic, i l'augment de claredat de consciència que assoleix, està a punt, per ingressar també, a altres àmbits dimensionals més subtils, més enllà d'aquest món tridimensional en el que ens trobem.  Assoleix una nova percepció més completa de la realitat, més enllà de la il·lusió del temps i l'espai lineal encapsulats en tercera dimensió.

SOBRE L'AMOR...

 

 L'Amor és la força més gran de tot l'univers.  L'Amor com més elevat més diví.  Com més amor poso en tot, més consciència, més lucidesa, més vivesa, més dolcesa, més estimació;  i més objectivitat, perquè l'amor, si veritablement "ho és", dissipa totes les boires mentals i fa que la "casa dels pensaments" esdevingui allò que pel seu natural te de ser: un pou de saviesa i d'inspiració.

L'amor més viu, ressona al cor i vibra en el plexe solar, somogut per la glàndula pineal (el tercer ull potencial de l'ésser humà), és l'Amor-Energia de la Font, que em preserva, si en sóc conscient, dels miratges enganyosos, amb que la matèria densa, malda per frenar-me en el Camí del Coneixement. Com més "consciència"  més "amor", com menys "consciència" menys "amor".

 

                                                                                  

 



 

Si dic "amor" a un tèrbol "aliatge", una confusió flagrant entre "donació"(generositat) i "egoisme" (sols penso en mi), és l' "amor" de molts humans, tamisat per l'ego (la falsa personalitat del vehicle físic), tendent tant sols a la "pròpia satisfacció" sense importar massa la de l'altre, però sobretot, allunyant-me del propi interior profund.

L' "amor" -no es fa- doncs "ja està fet": tant sols l'he de trobar en mi mateix, i després saber-lo apreciar en els altres.  Hi ha relacions humanes plaens, que no son, precisament d' "amor", però hi son qualificades depenent de cadascú.  L'amor es te, i cada un el porta dins -atribut de l'ànima-, i en sóc "conscient" en la mesura que el se sentir, perquè aleshores el puc reflectir, el "se donar" i puc fer feliç als que m'envolten, naturalment, originalment.

 

                                                                               

Si l' "amor" tot i tenir-lo dins, no el sento, ben segur que en sóc "inconscient" i no puc empatitzar positivament amb el meu entorn, doncs tampoc "capto" el que els altres m'envien o em donen.
Quan no sento que dins meu hi ha amor, "corro el risc" que baixes energies o capricis de l' "ego material", n'usurpin el seu lloc i em portin vers la infelicitat.
Tot plegat és un proces més -i prou cabdal!- que cadascú (si vol) ha de recórrer, més d'hora o més tard, depenent del moment vital i espiritual en que hom es trobi.

                                                                                 

                                
       Amb els millors desitjos de PAU, AMOR,FELICITAT  i
       LLIBERTAT vers el 2020 que comencem a transitar..!

UNA CONTESA AMB LES PRÒPIES OMBRES

Què és "Despertar Consciència?"  Suposa per mi algun repte?  Segur que aquestes paraules et poden sonar familiars.  Quina consciència caldria despertar?  És la que tinc cada dia per tot el que penso, parlo, acciono, interacciono i decideixo?  O n'hi ha una altre que desconec?  Una altre que em guiaria sàviament?  Una altre que és la meva veritable consciència espiritual i anímica?  Son preguntes, aquestes, que tothom es pot fer i que poden xocar amb algun anhel interior soterrat, que anuncia, de molt endins, aquesta possible "transmissió", directament de l'ànima al vehicle físic, i que potser està blocada per l'energia matussera d'un ego, personal i múltiple, efímer, que en la seva ignorància, impedeix tot creixement i barra tot progrés interior.

De fet, decidir-me a "despertar..." implica tanmateix una "revolució interna" i diu molt de la persona que assumeix aquest compromís.  Viure el moment present, d'instant en instant, serà molt convenient i necessari, per sortir i deixar anar, l'afecció al passat consumat, on res no s'hi pot fer ja, o per deixar el futur, ignorat i incert, per concentrar-me en un present nou, l'únic lloc on sempre puc incidir...    

                                                                         

                

Despertar consciència se que porta també a viure crisis personals i emocionals de més alta o baixa intensitat, depenent de cada candidat, del propi univers personal, de cada món de relacions.  Els canvis i transformacions que introduiré en la meva vida, seran prou rellevants per assolir la fita compromesa.  Crisis emocionals, perquè la realitat externa serà una altre, com a reflex del canvi interior, per tant, es transformen esquemes mentals, costums inútils i/o negatius, hom treballa per minimitzar o reduir la influència dels més pesats i negatius egos.

L'afinament del cos físic pot durar molt i ser llarg -com tota una vida- però el temps no ha d'importar, (com s'ha dit) sinó cada pas assolit en favor de la consciència.  La pròpia experiència portarà  progressivament resultats positius i fins inesperats:  la consciència física o de cos, s'esvairà en gran part per deixar pas a una coneguda, antiga i nova, "consciència d'ànima": El gran angular que ho ha de tamisar tot amb ètica suprema i una objectivitat, també superior.

                                                                               

   

Cada persona que s'implica en aquest treball interior, viurà la seva pròpia i valiosíssima experiència, obviament, depenent de molts aspectes, de la personalitat, de l'ego plural, en definitiva de l'afecció que el lligui a tots aquests aspectes il·lusoris, que alguns anomenen "Maia".  El grau que m'involucri serà determinant, i el que marcarà els aspectes més o menys "durs", d'aquesta lluita, bàsicament psicològica. Sens dubte és una contesa amb les pròpies ombres.

El "nou estat de consciència" que es va generant a partir d'anar despertant progressivament consciència, ineludiblement m'acosta a la Font Universal de Vida, a l'Ànima Suprema, i va afavorint la meva "connexió conscient amb Ella.  La meva permanència en aquest "alineament vibracional", sempre vindrà alimentada, per l' "estat de consciència" que es vagi generant a partir dels meus pensaments, paraules, accions i interaccions, amb el meu entorn, amb els altres i amb mi mateix.

No diré que sigui "senzill", però tampoc "impossible".  El grau de dificultat "és patrimoni de cadascú" i, per tant, del propi estat general. És important fer les primeres passes amb decisió i veure que sóc en el "camí correcte", en la "bona direcció", i que el "temps" no importa, i que res m'impulsa més que el meu propi anhel interior de coneixement i vida.

Hom podrà escatir el "sentit de la vida":  qui sóc jo? ,  d'on vinc? ,  a on vaig? ,  sóc aquí voluntàriament?  Quina és la meva comesa?

Començo per saber que el meu estat més original és la Pau, la Felicitat, l'Amor, la Veritat, el Poder:  així sóc estable i empàtic, i vull el mateix per tots els que m'envolten...

                                                           

                         

                                        

JUTJANT EL FER DELS ALTRES

                             
                                      QUAN SENTIS GANES DE JUTJAR A ALGÚ, ABANS MIRA'T EN UN MIRALL

Jutjant el pitjor dels altres -o simplement jutjant-los-, es fomenta el disgust i la divisió, es fa miques l'empatia (si en quedava), es trinxa el diàleg cordial i sincer, capaç de reconduir qualsevol situació adversa o  negativa, i sovint es fomenten les antipaties i les enemistats.  I d'una manera més o menys soterrada, en aquest tipus de judicis, hi pul·lula l'ego de l'arrogància (que es creu per damunt de tothom), que es pensa que "te dret a jutjar" totes les accions d'altres, -això si- passant per alt les pròpies, i doncs, perpetuant situacions enutjoses que, actuant amb "més consciència" podrien ser molt diferents.

I bona part d'aquesta actitud radica en una "baixa auto-estima personal"- del qui la pren, que "el fa ser, equivocadament,  crític jutge dels altres", malgrat que després, hagi de reconèixer, que això no li haurà portat la més mínima compensació, i més aviat, un cert malestar.

                                                                                     

Jutjar als altres, pot suposar també una forma de violència en el tracte personal o en el nivell psicològic.  Encara que, en el fons, sóc jo qui estic descontent amb mi mateix, i catapulto cap als altres la meva ira mal dissimulada, o la meva "mala fe", en forma de la crítica o judici que faig als altres.   Però el que me'n arriba desprès em pesa i m'angoixa: no m'allibera pas.  Contràriament a això el meu tracte i relació amb aquella persona ha empitjorat, i jo tinc "més pes a la motxilla" que abans,  i segueixo descontent amb mi mateix...

Moure el "xip" seria bo...  Primerament, procurar sentir-me equilibrat, siguin quines siguin les circumstàncies en les que em trobi.  I en el moment de relacionar-me amb l'altre, fer-ho de "dins cap a fora", de cor a cor, d'ànima a ànima, amb Consciència.  I no pas jutjant fets o actituds.   Però sí, tractant amb l'altre sobre els seus "talents i coneixements", interessant-me pels seus projectes de treball i de vida,  agraint-li  l'amistat i reconeixent les seves virtuts i qualitats.

     

                                                                                    

El resultat, si això es practica amb consciència, és tot un altre.  Abans que res és constructiu, i és un reconeixement mutu amb el qual edifico a una ànima que, com jo mateix, està en camí, explorant i vivint experiències, retrobant-se a si mateixa, amb la seva espiritualitat profunda i reconeixent-ne la transcendència intrínseca.

Cal l'atenció conscient sobre mi mateix, per adonar-me de quan "no" actuo correctament, quan manco a aquesta calma i en comptes de ser una benedicció serena per l'altre, puc arribar a ser tot el contrari perquè no he partit del meu interior (de dins cap a fora) i aleshores projecto en ell les meves mancances en la forma de judicis, que no tinc cap dret a fer i que espatllen la interacció.

Per això el sagrat consell que diu: "no jutjar",  i si estimular totes les virtuts, qualitats i aspectes positius, de tots els que ens envolten i ens acompanyen, amb els que compartim i interactuem i fem-les créixer amb alegria, com si d'un jardí florit es tractés i del que tots ens nodrim.  Davant d'això les ombres tenen menys preponderància, menys pes, i es combaten amb les millors energies en comptes de projectar-les a algú*

                                                                                     

                                             

                                  ... recorda, quan assenyalis a algú amb el dit  

                        que per sota del dit polze n'hi ha tres que t'assenyalen a tu...