RES ES ATZAR...

 

Res del que succeeix és "atzar",  doncs l'atzar, com a tal, no existeix, si no és per justificar la "manca de coneixement" o la "ignorància", quan hom no te respostes o definicions "prou racionals" o dins determinades lògiques més o menys "convencionals",  per situar en el lloc adequat, l'origen i els fonaments que originen la Vida, l'Existència Humana, la veritable i objectiva Naturalesa i tot el que batega en el Cosmos Incommensurable, el més ínfim i el més gran, el propi pensar i el pensar del altres, els oblits i les memòries, la "caducitat de la matèria física" i l'Eternitat de l'Ànima, la grandiositat d'aquest sol Univers i la molt pressentida saviesa de l'Omnivers i els Multiversos, així com tot l'Espai, hologràfic i vibracional.

Tot, absolutament tot, te la seva pròpia base i explicació, el seu "perquè" per fluir en qualsevol àmbit de la Vida, en totes les seves modalitats, en totes direccions i sentits.

Si parlés de "casualitat" estaria en la mateixa tessitura dels quins els "agrada" posar de protagonista a l' "atzar", voldria dir que s' "ignora" la realitat, i que no s' "intueix" qui la crea, origina, planifica, genera, si més no, en la dimensió "dual": aquesta tercera, on el "fluir de l'esperit", encara s'hi percep poc i la pèrdua de memòria fa que els éssers humans "naveguin entre boires" no recordant "qui sóc", d'on vinc i cap a on vaig"...

 

                                                                                            

 

Tampoc es tracta de "creure", -quan hom "creu" no te plena seguretat de la certesa d'allò que "creu"-,

doncs "creure": no és saber del cert, tenir-ne constància fefaent.  Quan jo sé del cert: "no crec", senzillament "sé", i aquest convenciment s'alinea amb el Coneixement.

El més "fantasiós" és pensar que "tot és casual";  però la realitat és que només cal canviar de lloc una lletra per passar del "casual" al "causal".  No hi ha res de res, a mans d'això que s'ha convingut d'anomenar "atzar".

Tot està "sàviament programat" per tal que la Humanitat -o qui vulgui d'aquesta-, discerneixi i experimenti, com i quan vulgui, doncs cadascú es distribueix el pròpi temps, enganyós i il·lusori, de la manera que pot i vol.

I tanmateix, hom pugui "créixer" en l'harmonia del saber ancestral, del present i del futur, que és el mateix Saber Intemporal,  fet mosaic, per la diversa Humanitat de la Terra, la que "està desperta", i la que "labora per despertar", encara que també tota la resta. 

 

                                                                               

 

Darrera la paraula "atzar" sovint hom hi "amaga" a Déu -sabent-ho o no-.  De vegades, també és un "Déu" elemental i "fet a mida", que hi ha qui pensa o creu que ha d'arbitrar la vida individual o personal de cada ésser humà, que l'ha de reprendre com un tutor d'escola enrabiat, o premiar-lo quan s'ho mereix.  És una idea simple i infantívola.  Com s'ha dit abans, "tot està sàviament progamat" i també "dissenyat" en aquest món de "lliure albir" i les "lleis supremes" que s'executen inexorablement, si o si, pel be de l'ésser humà: des de l'Ànima que és -Consciència- a l'ADN i el món cel·lular -cos físic amb totes les seves particularitats i característiques-,  i també les moltes complexitats, que el "saber humà" encara no ha assolit.

Treballar i practicar la Humilitat, és preferible a "deïficar l'atzar" quan hom no te "una resposta addient", però amb tot, s'adona que està al devant d'una obra ingent que depassa totes les possibilitats humanes i contemplades per la Ciència, -malgrat tots els seus indiscutibles progressos-, i que l'ésser humà, amb tota la seva meravella, és petit i feble davant el Cosmos gegantí...

I no obstant, l'home -ànima encarnada en cos físic- és AMOR en potència, és VIDA en clau suprema, és PAU i FELICITAT en grau superlatiu, és PODER permanent de connexió amb "ALLÒ QUE NO TE NOM", però que n'hi hem posat tants: PARE, MARE, PARE/MARE, BABA, AL·LÀ, DÉU, ANIMA SUPREMA, GRAN ARQUITECTE DE L'UNIVERS, etc.

 

                                                                                  

 

 



 



GESTIONAR EMOCIONS, POSAR-HI CONSCIÈNCIA



De vegades, no és tant senzill gestionar els desencadenants de pensaments, situacións, circumstàncies imprevistes que afloren, relacions amb persones que remouen l'ànima, i sobtadament m'inunden de memòries, records, moments de tristesa o angoixa, fins i tot, tragèdies personals, viscudes en un passat més o menys recent o llunyà... Traïcions i desenganys que, en aparèixer en un moment determinat de la vida, quan potser estava més tranquil i feliç:  m'obren un escenari que per res hauria volgut rememorar, allò que em va provocar un daltabaix emocional que, amb el pas del temps, s'havia solapat, i aparentment esvaït, però no pas superat, ni molt menys eliminat.

Si no hi ha un "estat de consciència" prou adequat, sovint costen de veure els ressorts que han actuat, en un moment donat,  i que d'una manera subtilíssima m'han portat el record viu d'una, potser terrible circumstància, que encara "guardo" en el sarró o motxilla d'efectes bons i dolents, molts dels quals no caldria suportar.  Vivint "novament" aquella circumstància he "sabut" que "encara la guardava", tot i el seu llast amarg, i amb totes les emocions, sentiments i sensacions que, en el seu moment, ja havia patit i experimentat.

 

                                                                            



Moltes vegades es diu que "cal descarregar", buidar, tot el contingut inútil i pervers guardat en el sarró, perquè sinó, "pot molestar de nou", en el present o en el futur.  I amb això la ment s'enganya, ja que no distingeix si la circumstància en qüestió s'està vivint en "temps real" o és una "repetició" malgrat que els efectes emocionals "negatius" que provoca siguin els mateixos.

La qüestió és diluir aquests "paquets energètics", que no cal conservar...  Aquí és on he de posar-hi "consciència" perquè, al cap i a la fi, son emocions ja viscudes, i re-viure-les no m'ajuda en res.

Cal posar-hi "atenció" i analitzar, de manera conscient, -no de manera distreta i automàtica-, com abans, sinó amb la finalitat de dissoldre aquesta energia, d'una manera voluntària i amb determinació, ara, amb plena "consciència" del que faig.

Cercant el moment idoni, amb paciència i calma, a través de la "meditació raja-ioga", configuro la "pantalla de la ment",  em faig conscient d'estar intervenint aquesta energia "inútil" que vull desestimar,  i la vaig diluent amb el meu pròpi apoderament anímic i de "consciència" sostinguda: veig com és va fonent, lentament, inexorablement, fins la seva extinció plena.  Al final se que aquest "pensament-circumstància-emocional- negativa", no em tornarà a sorprendre: perquè jo, l'ànima, he pres aquesta determinació.

 

                                                                                    



El "control de la ment" o, com si diguéssim, el "control de tots els pensaments", que la ment elabora incansablement, és un altre factor indispensable.  Amb la "voluntat conscient" se amb certesa els pensaments que vull generar, d'índole positiva i benefactora, per mi mateix i per l'immediat entorn, i evidentment, per enfortir-me i evitar "mals" sentiments emocionals que, amb freqüència porten més de l'ego que cap altre cosa.

"Posar consciència", fer-me conscient tothora dels meus pensaments, paraules i accions", em dona el coratge necessari per fer front a qualsevol situació que faci presència en la meva vida o hi irrompi de manera inesperada en el camp on acciono.

Per això, "gestionar emocions", està íntimament relacionat amb la "consciència", amb ser "conscient segon a segon" del que succeeix en la pròpia psique, d'on sorgeix i sorgirà tot l'equilibri que visc i mostro en la meva vida.

Deixar-ho a les incerteses o improvisacions de l'ego és un -"mal negoci"- donat que no acabarà el "problema" i en un futur inesperat es repetirà la seva seqüela emocional...

 

                                                                                     

 

                                                                                 

SOROLL I SILENCI EN PRIMAVERA

 

 

Cloure els ulls i sentir el vent passar per entre les extenses pinedes, rouredes i alzinars,   cavalcant entre les serres i turons de tot l'entorn, i com en màgic suggeriment el so estrepitós i musical de la natura oberta,  associat a les ones del mar,  trencant-se amb infinita continuitat i repetició en platges i sorrals,  i espadats abruptes...

Se'm feia una mateixa sensació,  i a voltes,  un ritme de vertígen...   Com un cor gegantí glatint,  i  agitant-se dins una simfonia deliciosa:  suara calmada i monòtona, però també sorollosa i ressonant de vibració per tot,  envoltant-me,  acaronant-me...

Guiant la introversió vers els espais incorporis que alberga el continent físic, amb el que em bellugo i acciono,  dins aquest temps il·lusori...

I m'allunyo per instants d'aquest brogit extern i bramulant del món que m'acompanya,  de tots els elements que lliurement planen per tot arreu del planeta...

 

                                                                                   



Seguici de la meditació que de l'ànima em fa conscient,   i també de totes les febleses que vull cremar en un foc nou,  i fer de la cendra polsim còsmic...

Oh! El Silenci que ja de mi s'apodera,  per fora i per dins...
Ara,  allò que sento no te so...  Però em parla i em diu...  I, entenc més del que normalment entenc...
El pensament diu tant sols allò que és...

                                                                                 



No hi ha altres tipus de pensaments que divergeixin de la consciència ...   I  el temps s'esvaeix... 
No tinc necessitat de controlar-lo ni de ser controlat... 
Sé que des d'aquesta consciència puc anar més enllà del miratge material... 
Se, que puc albirar la il·luminada llar de l'origen, i tot el que es congria al seu voltant, incorporal i subtil...      

                                                                                     

                                                                                      

 

 Com és a dalt és a baix..., però infinitament més trist i deslluit...   Com és a dins és a fora..., heus aquí el que esmeno...   Amb la consciència plena de l'ànima ho assoleixo..., i el vehicle fisic esdevé pacífic, quiet, dòcil, estable, serè... Per això l'Edat de la Confluència més auspiciosa és aquí, com un esclat de Primavera, emergint enmig de l'Edat de Ferro on es gronxa la humanitat sofrent...

                                                                             

MEDITAR

 

Tots som capaços d'apreciar la "calma" i el "silenci" com a elements bàsics per una pausa equilibradora, en mig de l'acció, de les activitats del dia.   Moltes persones responen de bona gana a una invitació, simplement a "meditar".   En part, això succeeix perquè, generalment avui dia, tothom associa "meditació" amb:  relaxació, assossec, serenor, deixar l'estrès, sortir de les presses, les angoixes, els nervis, les moltes i variades pors, etc., etc.   

I no és que vagin del tot equivocats, però només tenen "raó" en part, puig que si la "meditació" fos només això, li restariem el gran potencial que te,  la seva profunditat intrínseca, de conduir al practicant, a la "consciència de l'ànima", d'establir el "gran llaç" o "Ioga" autèntic amb La FONT.

La "relaxació" en si mateixa no necessita de la "meditació", tot i essent-ne un pas previ.   Una música adient és suficient per a un a bona "relaxació", o per entrar en "calma", però solament això, "no és meditar".   Això son pòrtics d'entrada a la "meditació", que cal travessar, si tanmateix la determinació i la intenció que s'ha pres, "és la de meditar".

 

                                                                                  

 

 

Més enllà del benestar corporal que proporciona la "calma" i la "relaxació",  quan vull meditar,  he d'entrar "dins meu", en l'espai propi, i arribar completament fins al "domini" de l'Ànima que sóc. Perquè jo sóc l'Ànima que fa estada en aquest cos, i així me'n faig plenament conscient.

 

Se'n diu "introversió" a aquesta "mirada interior".  És com un íntim "navegador" pel particular "espai incorpori" del cos físic,  quan ja s'han deixat els sentits físics, relaxats, juntament amb el cos, i no molestaran en l'exploració interna que faig per apropar-me fins l'assentament de l'Ànima que sóc.

 

                                                                                    

 

Des d'aquest "vol eteri", sento els pensaments, que brollen de la Ment...   Visito les emocions i els sentiments, que albiro movent-se com fines energies, entre el plexe solar,  i el cor, que és com un temple silenciós, on també m'hi puc arrecerar, fins arribar on l'Ànima te el seu romandre, a prop de la glàndula "pineal" i il·luminant el front, com un "tercer ull",  al llarg de la present etapa existencial.

 

Quan em poso a meditar, és bo ser pràctic en els primers passos: la calma, la relaxació, la respiració, la concentració.  Envio amor a totes les cèl.lules i òrgans del cos físic,  energitzant-lo,  veient-lo ple de salut i fortalesa, i assegurant que el "vehicle físic" queda en un "estat plausible".

 

Mentre passo a la introversió, fluint vers l'Ànima, sentint finalment que sóc ella, i que el meu "jo" ja s'hi ha fos per ser "consciència viva", i retrobar, per instants, el llegat viu i etern, que uneix i retorna, com en una marea incansable i permanent, a l'Oceà de la Vida, la Llar de l'Origen...

 



"

DE DINS CAP A FORA...

Tenir el cos físic en una vibració correcta, i l'energia en perfecta harmonia, confereix pau interna i externa: vol dir que l'ànima està en plenitud.  També comporta que els pensaments, les paraules i les accions, hi estiguin alineats, i per tant, que tot el que es generi sigui de la mateixa categoria.

Aquest estat, omple de bona vibració tot l'entorn per on s'interactua, i l'atmosfera harmònica que es genera, elimina arestes i poleix encaixos en qualsevol escenari.  Sempre és així quan per tot vaig de dins cap a fora, és a dir, quan parteixo de la consciència per dirimir qualsevol circumstància.

Detectar si "estic en aquest estat" és molt senzill, si no hi estic, puc observar "que m'impedeix d'estar-hi", tampoc és un problema "difícil", sempre i quan em sinceri amb mi mateix, ho reconegui i ho accepti amb honestedat.  I, evidentment, ho esmeni i faci  per recuperar-lo, i procurar d'estabilitzar-m'hi.  Si ja conec aquest "estat de consciència de l'ànima", no em mancara estimul per assolir-lo, no perdre'l i estabilitzar-m'hi més i mes.   És un "treball individual" que ningú pot fer per mi, és el "repte" que enfronto per créixer i fluir amb enteniment.

 

                                                                             

 

Aqui ja no es tracta de "pregar i esperar", això seria "mera devoció" ,  sinó d' "elaborar espiritualitat", la pròpia espiritualitat intrínseca de que està dotada l'ànima, i sentint-me plenament l'ànima que sóc, reconeixent-m'hi plenament, empoderant-me conscientment, meditant, dialogant i tenint ioga amb la Suprema Font.

No puc tenir ioga amb la Font, si no sóc conscient de l'ànima.  Si no sóc conscient de l'ànima que sóc, segueixo en les boires de la ignorància, segueixo en el pedregar de la inconsciència, en les vulnerabilitats de maia, en el laberint de tants miratges enganyosos, creences dins el temps il·lusori...

Qui m'inspira sinó l'Ànima Suprema, d'on vinc?   Què remou els meus endins, com un estímul que en mi batega?   Què m'alça incansable, a no defallir, una i altre vegada, en el meu camí,  amb paciència infinita?   Ressona molt a dins meu...

 

                                                                                

 

De dins cap a fora, brollen les respostes lluminoses del Silenci Savi, de la ment tranquil·la, de la consciència lúcida de l'ara i aquí,   però també d'un origen antic que una gegantina intuició projecta damunt meu.

De dins cap a fora, és consciència plena, cap a totes les circumstàncies que el món enviï, amunt i avall, les interrelacions més diverses, la cooperació, la tolerància, per sobre de tot, la paciència, la serenor més inesgotable quan m'encallo com un ruc tossut..., i ràpidament hi torno a veure clar.

De dins cap a fora, sempre és la consciència, sempre és "adonar-me de...", sempre és visualització des de l'angle, o angles, de més perfecció, per seguir re-descobrint, que jo, l'ànima, sóc la que ho visc tot,  la que ho aprenc, la que ho experimento, la que creixo, la que "recordo constantment al Pare" des de la "consciència de l'ànima",  si se esvair tots els destorbs,  i apartar tot allò que pretén  distreure'm...

I sobretot: De dins cap a fora...

 

                                                                                 

                                                                              

 

 

BON NADAL

                                   
                                     TU ETS UNA ÀNIMA, COM JO,

                           NO RECORDES EL PASSAT,

                         PERÒ JA HAVIES ESTAT AQUÍ,

                                PUNT  DE  LLUM,

                            GUSPIRA D'ETERNITAT....


                        QUÈ DONES  I  QUÈ  RECULLS,

                           OH  ÀNIMA  DESPRESA?

                           AMOR, PAU, FELICITAT,

                          VERITAT,  PODER,  I EL BE

                            DE TOTES LES VIRTUTS!

         

EMPLENAR ELS BUITS



Moltes vegades les conductes humanes "no es poden entendre" si hom no fa l'exercici de posar-se en el lloc de l'altre.         La llàstima és que, a part de no fer-se això,            la major part de les vegades, s'opta,  generalment, per emetre "judicis" de valors o d'intencions, que no acostumen a ajustar-se a la realitat, car es fan des de la perspectiva "equívoca" d'un mateix,   que no és,   tanmateix, la motivació efectiva de l'altre, el que indefectiblement aboca a l'error.  Per respecte a l'altre, no s'hauria de jutjar, doncs això comporta el risc de generar una "opinió massa lleugera" ben allunyada de la "realitat" interpretada per aquesta persona. 

Pot ser que, amb una actitud o conducta determinada, jo estigui "intentant" d'emplenar "un buit emocional, o d'altre índole" i és el que em condiciona a ser com sóc.   I això ho ignora qui hem fa un "judici precipitat" (si no és que em coneix molt i molt be per fer-lo "amb propietat"), doncs "no és posa en la meva pell" i, a més, pensa que te raó.

 

                                                                                  



 

D'altre banda, els "buits" d'aquest tipus, psicològics, etc., no deixen de ser un esclavatge al qual estaré sotmès, fins que no els "empleni" d' acceptació,  gratitut, humilitat, perdó, o altres virtuts, i els abandoni i m'abandonin, "sense recances ni angoixes", i no em condicionin més el present, el dia a dia esperançat que em desitjo.

Altrament, el "buit" esdevé una presó en la que "sóc presoner i carceller alhora",   és a dir que, tal com m'empresono, em puc alliberar perquè jo mateix tinc la clau...  "Clau" però, que no puc fer servir si no en sóc conscient.

 

                                                                             

 

uUuUna Vía d'equilibri i sortida és la Meditació Raja-Ioga.  A través de la concentració i la introspecció, és com, amb paciència i pràctica, puc arribar, des del món de la matèria fins a l' ànima que sóc, deixant per una estona el meu cos físic o "avatar" en situació tranquil·la i relaxada -no adormida-, que no "molesti" a l'hora de "fer-me sensible" com punt de llum, amb la ment, l'intel·lecte i els "sanskars" o "motxilla"  on guardo tantes coses que em son sobreres: els buits, potser traumes emocionals (que no he de guardar), qüestions que em condicionen el present, provinents inclús de passats ancestrals...

Des de l'ànima, el Foc d'aquest Ioga amb l'Ànima Suprema, pot cremar tots aquest buits i reduir-los a cendra,  i recuperar, a poc a poc, la senda legítima de la Pau i Felicitat innata...*