GESTIONAR EMOCIONS, POSAR-HI CONSCIÈNCIA



De vegades, no és tant senzill gestionar els desencadenants de pensaments, situacións, circumstàncies imprevistes que afloren, relacions amb persones que remouen l'ànima, i sobtadament m'inunden de memòries, records, moments de tristesa o angoixa, fins i tot, tragèdies personals, viscudes en un passat més o menys recent o llunyà... Traïcions i desenganys que, en aparèixer en un moment determinat de la vida, quan potser estava més tranquil i feliç:  m'obren un escenari que per res hauria volgut rememorar, allò que em va provocar un daltabaix emocional que, amb el pas del temps, s'havia solapat, i aparentment esvaït, però no pas superat, ni molt menys eliminat.

Si no hi ha un "estat de consciència" prou adequat, sovint costen de veure els ressorts que han actuat, en un moment donat,  i que d'una manera subtilíssima m'han portat el record viu d'una, potser terrible circumstància, que encara "guardo" en el sarró o motxilla d'efectes bons i dolents, molts dels quals no caldria suportar.  Vivint "novament" aquella circumstància he "sabut" que "encara la guardava", tot i el seu llast amarg, i amb totes les emocions, sentiments i sensacions que, en el seu moment, ja havia patit i experimentat.

 

                                                                            



Moltes vegades es diu que "cal descarregar", buidar, tot el contingut inútil i pervers guardat en el sarró, perquè sinó, "pot molestar de nou", en el present o en el futur.  I amb això la ment s'enganya, ja que no distingeix si la circumstància en qüestió s'està vivint en "temps real" o és una "repetició" malgrat que els efectes emocionals "negatius" que provoca siguin els mateixos.

La qüestió és diluir aquests "paquets energètics", que no cal conservar...  Aquí és on he de posar-hi "consciència" perquè, al cap i a la fi, son emocions ja viscudes, i re-viure-les no m'ajuda en res.

Cal posar-hi "atenció" i analitzar, de manera conscient, -no de manera distreta i automàtica-, com abans, sinó amb la finalitat de dissoldre aquesta energia, d'una manera voluntària i amb determinació, ara, amb plena "consciència" del que faig.

Cercant el moment idoni, amb paciència i calma, a través de la "meditació raja-ioga", configuro la "pantalla de la ment",  em faig conscient d'estar intervenint aquesta energia "inútil" que vull desestimar,  i la vaig diluent amb el meu pròpi apoderament anímic i de "consciència" sostinguda: veig com és va fonent, lentament, inexorablement, fins la seva extinció plena.  Al final se que aquest "pensament-circumstància-emocional- negativa", no em tornarà a sorprendre: perquè jo, l'ànima, he pres aquesta determinació.

 

                                                                                    



El "control de la ment" o, com si diguéssim, el "control de tots els pensaments", que la ment elabora incansablement, és un altre factor indispensable.  Amb la "voluntat conscient" se amb certesa els pensaments que vull generar, d'índole positiva i benefactora, per mi mateix i per l'immediat entorn, i evidentment, per enfortir-me i evitar "mals" sentiments emocionals que, amb freqüència porten més de l'ego que cap altre cosa.

"Posar consciència", fer-me conscient tothora dels meus pensaments, paraules i accions", em dona el coratge necessari per fer front a qualsevol situació que faci presència en la meva vida o hi irrompi de manera inesperada en el camp on acciono.

Per això, "gestionar emocions", està íntimament relacionat amb la "consciència", amb ser "conscient segon a segon" del que succeeix en la pròpia psique, d'on sorgeix i sorgirà tot l'equilibri que visc i mostro en la meva vida.

Deixar-ho a les incerteses o improvisacions de l'ego és un -"mal negoci"- donat que no acabarà el "problema" i en un futur inesperat es repetirà la seva seqüela emocional...

 

                                                                                     

 

                                                                                 

SOROLL I SILENCI EN PRIMAVERA

 

 

Cloure els ulls i sentir el vent passar per entre les extenses pinedes, rouredes i alzinars,   cavalcant entre les serres i turons de tot l'entorn, i com en màgic suggeriment el so estrepitós i musical de la natura oberta,  associat a les ones del mar,  trencant-se amb infinita continuitat i repetició en platges i sorrals,  i espadats abruptes...

Se'm feia una mateixa sensació,  i a voltes,  un ritme de vertígen...   Com un cor gegantí glatint,  i  agitant-se dins una simfonia deliciosa:  suara calmada i monòtona, però també sorollosa i ressonant de vibració per tot,  envoltant-me,  acaronant-me...

Guiant la introversió vers els espais incorporis que alberga el continent físic, amb el que em bellugo i acciono,  dins aquest temps il·lusori...

I m'allunyo per instants d'aquest brogit extern i bramulant del món que m'acompanya,  de tots els elements que lliurement planen per tot arreu del planeta...

 

                                                                                   



Seguici de la meditació que de l'ànima em fa conscient,   i també de totes les febleses que vull cremar en un foc nou,  i fer de la cendra polsim còsmic...

Oh! El Silenci que ja de mi s'apodera,  per fora i per dins...
Ara,  allò que sento no te so...  Però em parla i em diu...  I, entenc més del que normalment entenc...
El pensament diu tant sols allò que és...

                                                                                 



No hi ha altres tipus de pensaments que divergeixin de la consciència ...   I  el temps s'esvaeix... 
No tinc necessitat de controlar-lo ni de ser controlat... 
Sé que des d'aquesta consciència puc anar més enllà del miratge material... 
Se, que puc albirar la il·luminada llar de l'origen, i tot el que es congria al seu voltant, incorporal i subtil...      

                                                                                     

                                                                                      

 

 Com és a dalt és a baix..., però infinitament més trist i deslluit...   Com és a dins és a fora..., heus aquí el que esmeno...   Amb la consciència plena de l'ànima ho assoleixo..., i el vehicle fisic esdevé pacífic, quiet, dòcil, estable, serè... Per això l'Edat de la Confluència més auspiciosa és aquí, com un esclat de Primavera, emergint enmig de l'Edat de Ferro on es gronxa la humanitat sofrent...

                                                                             

MEDITAR

 

Tots som capaços d'apreciar la "calma" i el "silenci" com a elements bàsics per una pausa equilibradora, en mig de l'acció, de les activitats del dia.   Moltes persones responen de bona gana a una invitació, simplement a "meditar".   En part, això succeeix perquè, generalment avui dia, tothom associa "meditació" amb:  relaxació, assossec, serenor, deixar l'estrès, sortir de les presses, les angoixes, els nervis, les moltes i variades pors, etc., etc.   

I no és que vagin del tot equivocats, però només tenen "raó" en part, puig que si la "meditació" fos només això, li restariem el gran potencial que te,  la seva profunditat intrínseca, de conduir al practicant, a la "consciència de l'ànima", d'establir el "gran llaç" o "Ioga" autèntic amb La FONT.

La "relaxació" en si mateixa no necessita de la "meditació", tot i essent-ne un pas previ.   Una música adient és suficient per a un a bona "relaxació", o per entrar en "calma", però solament això, "no és meditar".   Això son pòrtics d'entrada a la "meditació", que cal travessar, si tanmateix la determinació i la intenció que s'ha pres, "és la de meditar".

 

                                                                                  

 

 

Més enllà del benestar corporal que proporciona la "calma" i la "relaxació",  quan vull meditar,  he d'entrar "dins meu", en l'espai propi, i arribar completament fins al "domini" de l'Ànima que sóc. Perquè jo sóc l'Ànima que fa estada en aquest cos, i així me'n faig plenament conscient.

 

Se'n diu "introversió" a aquesta "mirada interior".  És com un íntim "navegador" pel particular "espai incorpori" del cos físic,  quan ja s'han deixat els sentits físics, relaxats, juntament amb el cos, i no molestaran en l'exploració interna que faig per apropar-me fins l'assentament de l'Ànima que sóc.

 

                                                                                    

 

Des d'aquest "vol eteri", sento els pensaments, que brollen de la Ment...   Visito les emocions i els sentiments, que albiro movent-se com fines energies, entre el plexe solar,  i el cor, que és com un temple silenciós, on també m'hi puc arrecerar, fins arribar on l'Ànima te el seu romandre, a prop de la glàndula "pineal" i il·luminant el front, com un "tercer ull",  al llarg de la present etapa existencial.

 

Quan em poso a meditar, és bo ser pràctic en els primers passos: la calma, la relaxació, la respiració, la concentració.  Envio amor a totes les cèl.lules i òrgans del cos físic,  energitzant-lo,  veient-lo ple de salut i fortalesa, i assegurant que el "vehicle físic" queda en un "estat plausible".

 

Mentre passo a la introversió, fluint vers l'Ànima, sentint finalment que sóc ella, i que el meu "jo" ja s'hi ha fos per ser "consciència viva", i retrobar, per instants, el llegat viu i etern, que uneix i retorna, com en una marea incansable i permanent, a l'Oceà de la Vida, la Llar de l'Origen...

 



"

DE DINS CAP A FORA...

Tenir el cos físic en una vibració correcta, i l'energia en perfecta harmonia, confereix pau interna i externa: vol dir que l'ànima està en plenitud.  També comporta que els pensaments, les paraules i les accions, hi estiguin alineats, i per tant, que tot el que es generi sigui de la mateixa categoria.

Aquest estat, omple de bona vibració tot l'entorn per on s'interactua, i l'atmosfera harmònica que es genera, elimina arestes i poleix encaixos en qualsevol escenari.  Sempre és així quan per tot vaig de dins cap a fora, és a dir, quan parteixo de la consciència per dirimir qualsevol circumstància.

Detectar si "estic en aquest estat" és molt senzill, si no hi estic, puc observar "que m'impedeix d'estar-hi", tampoc és un problema "difícil", sempre i quan em sinceri amb mi mateix, ho reconegui i ho accepti amb honestedat.  I, evidentment, ho esmeni i faci  per recuperar-lo, i procurar d'estabilitzar-m'hi.  Si ja conec aquest "estat de consciència de l'ànima", no em mancara estimul per assolir-lo, no perdre'l i estabilitzar-m'hi més i mes.   És un "treball individual" que ningú pot fer per mi, és el "repte" que enfronto per créixer i fluir amb enteniment.

 

                                                                             

 

Aqui ja no es tracta de "pregar i esperar", això seria "mera devoció" ,  sinó d' "elaborar espiritualitat", la pròpia espiritualitat intrínseca de que està dotada l'ànima, i sentint-me plenament l'ànima que sóc, reconeixent-m'hi plenament, empoderant-me conscientment, meditant, dialogant i tenint ioga amb la Suprema Font.

No puc tenir ioga amb la Font, si no sóc conscient de l'ànima.  Si no sóc conscient de l'ànima que sóc, segueixo en les boires de la ignorància, segueixo en el pedregar de la inconsciència, en les vulnerabilitats de maia, en el laberint de tants miratges enganyosos, creences dins el temps il·lusori...

Qui m'inspira sinó l'Ànima Suprema, d'on vinc?   Què remou els meus endins, com un estímul que en mi batega?   Què m'alça incansable, a no defallir, una i altre vegada, en el meu camí,  amb paciència infinita?   Ressona molt a dins meu...

 

                                                                                

 

De dins cap a fora, brollen les respostes lluminoses del Silenci Savi, de la ment tranquil·la, de la consciència lúcida de l'ara i aquí,   però també d'un origen antic que una gegantina intuició projecta damunt meu.

De dins cap a fora, és consciència plena, cap a totes les circumstàncies que el món enviï, amunt i avall, les interrelacions més diverses, la cooperació, la tolerància, per sobre de tot, la paciència, la serenor més inesgotable quan m'encallo com un ruc tossut..., i ràpidament hi torno a veure clar.

De dins cap a fora, sempre és la consciència, sempre és "adonar-me de...", sempre és visualització des de l'angle, o angles, de més perfecció, per seguir re-descobrint, que jo, l'ànima, sóc la que ho visc tot,  la que ho aprenc, la que ho experimento, la que creixo, la que "recordo constantment al Pare" des de la "consciència de l'ànima",  si se esvair tots els destorbs,  i apartar tot allò que pretén  distreure'm...

I sobretot: De dins cap a fora...

 

                                                                                 

                                                                              

 

 

BON NADAL

                                   
                                     TU ETS UNA ÀNIMA, COM JO,

                           NO RECORDES EL PASSAT,

                         PERÒ JA HAVIES ESTAT AQUÍ,

                                PUNT  DE  LLUM,

                            GUSPIRA D'ETERNITAT....


                        QUÈ DONES  I  QUÈ  RECULLS,

                           OH  ÀNIMA  DESPRESA?

                           AMOR, PAU, FELICITAT,

                          VERITAT,  PODER,  I EL BE

                            DE TOTES LES VIRTUTS!

         

EMPLENAR ELS BUITS



Moltes vegades les conductes humanes "no es poden entendre" si hom no fa l'exercici de posar-se en el lloc de l'altre.         La llàstima és que, a part de no fer-se això,            la major part de les vegades, s'opta,  generalment, per emetre "judicis" de valors o d'intencions, que no acostumen a ajustar-se a la realitat, car es fan des de la perspectiva "equívoca" d'un mateix,   que no és,   tanmateix, la motivació efectiva de l'altre, el que indefectiblement aboca a l'error.  Per respecte a l'altre, no s'hauria de jutjar, doncs això comporta el risc de generar una "opinió massa lleugera" ben allunyada de la "realitat" interpretada per aquesta persona. 

Pot ser que, amb una actitud o conducta determinada, jo estigui "intentant" d'emplenar "un buit emocional, o d'altre índole" i és el que em condiciona a ser com sóc.   I això ho ignora qui hem fa un "judici precipitat" (si no és que em coneix molt i molt be per fer-lo "amb propietat"), doncs "no és posa en la meva pell" i, a més, pensa que te raó.

 

                                                                                  



 

D'altre banda, els "buits" d'aquest tipus, psicològics, etc., no deixen de ser un esclavatge al qual estaré sotmès, fins que no els "empleni" d' acceptació,  gratitut, humilitat, perdó, o altres virtuts, i els abandoni i m'abandonin, "sense recances ni angoixes", i no em condicionin més el present, el dia a dia esperançat que em desitjo.

Altrament, el "buit" esdevé una presó en la que "sóc presoner i carceller alhora",   és a dir que, tal com m'empresono, em puc alliberar perquè jo mateix tinc la clau...  "Clau" però, que no puc fer servir si no en sóc conscient.

 

                                                                             

 

uUuUna Vía d'equilibri i sortida és la Meditació Raja-Ioga.  A través de la concentració i la introspecció, és com, amb paciència i pràctica, puc arribar, des del món de la matèria fins a l' ànima que sóc, deixant per una estona el meu cos físic o "avatar" en situació tranquil·la i relaxada -no adormida-, que no "molesti" a l'hora de "fer-me sensible" com punt de llum, amb la ment, l'intel·lecte i els "sanskars" o "motxilla"  on guardo tantes coses que em son sobreres: els buits, potser traumes emocionals (que no he de guardar), qüestions que em condicionen el present, provinents inclús de passats ancestrals...

Des de l'ànima, el Foc d'aquest Ioga amb l'Ànima Suprema, pot cremar tots aquest buits i reduir-los a cendra,  i recuperar, a poc a poc, la senda legítima de la Pau i Felicitat innata...*

 

                                                                                 

CONSCIÈNCIA DIÀRIA

    



                                                      L'ENFOCAMENT  JOIÓS DE LA VIDA 

 

Els éssers humans tendeixen a tornar els seus actes en rutinaris i maquinals, cosa que els desllueix, els buida d'un contingut real i els converteix en inefectius, perquè no porten, diguem-ne, el "vist i plau" de la consciència.  Els actes que esdevenen rutinaris, acaben sent actes inconscients, encara que els fem cada dia, durant anys, això no els millora sinó que els deteriora, els empobreix, els desvirtua, si és que tenien virtut al principi.   Sol ser això al qual no li donem importància, fins realment, quan acaba tenint-la de forma alarmant, quan es constata que aquella rutina i res, és el mateix.

Tanta importància com això te, fer les coses de manera conscient.  Quan tot es fa des d'una consciència plena, és a dir, conscientment, fins la cosa més diàriament repetitiva, perd aquesta condició i esdevé com si cada dia fos el primer dia que, objectivament l'és.

                                     

                             

                                   LA  TARDOR  A  MÉS  DE COLORS  TAMBÉ  ÉS  MADURESA

 

I tot depèn de l'estat de consciència amb el que cada dia em llevo i amb el que enfoco la vida, car això ho condiciona tot.  No es tracta només d'entendre com i de quina manera he de ser.  Això no ho és tot.

Es tracta d'embeure, tot jo, aquesta consciència de l'ara i aquí, de l'ànima que sóc, i així, anar comprenent, de forma íntegra, l'essència d'aquesta consciència, amb la que hauria de viure-ho tot. 

Com a ànima, sóc una entitat espiritual pacífica i virtuosa, que he viscut molt més del que recordo, sobretot, des del cos físic o vehicle, per poder interactuar en un món de matèria densa, com ho és la Terra.   No m'és imprescindible, ara i aquí, la memòria exhaustiva de vides passades, per be que se que les he viscudes.

Ara, m'importa més ser conscient de l'ànima que sóc, en aquest present apassionant de ser viscut, i enfocar la vida des d'aquesta perspectiva, malgrat les pulsions excessives d'un cos físic que necessita ser controlat i utilitzat amb correcció per mi mateix: l'ànima...

 

                                                                                  

CONSCIENT DE MOMENT EN MOMENT...

 

Quan perdo aquesta perspectiva, no actuo com l'ànima que sóc sinó com un cos físic biològic, ignorant, limitat, i molt lluny de la missió real que, junt amb el cos, i com a ànima he de realitzar en aquesta etapa existencial.  

Aquesta és la importància de ser conscient o no.   Conscient de moment en moment, d'instant en instant, cada dia, i tots els dies de la meva vida.

Si actuo amb inconsciència, no cal que em lamenti de res: la incongruència i el fracàs seran el resultat.   L'únic resultat a que em veuré abocat.

Mai no es pot "abaixar la guàrdia":  si la meva vida és per complet una rutina maquinal, nogensmenys,  voldrà dir que estic "adormit de consciència", que vaig molt inconscient per la vida...  I això és com una ratlla roja que no hauria de travessar...

 

                                                                                         

                                         La Consciència amb la que em llevo cada dia...