CONSCIÈNCIA D'ÀNIMA: L'ESTABILITAT D'UN ESTAT ELEVAT

Mantenir-se en l'estabilitat d' un estat de consciència espiritual, elevat o d'ànima, no és una qüestio de "meditar" d'en tant en quant o merament "relaxar-se".  Hom requereix un "esforç conscient", una decidida transformació personal integral, un canvi veritable i autèntic en els costums de vida i en la filosofia de viure, sempre des de la perspectiva que l'ésser humà "no és el seu cos" sinó la preciosíssima ànima que el condueix.  Cal partir d'aquesta premissa amb ferma determinació i adonar-se que totes les persones que hi ha al nostre entorn: familiars, amics, companys, coneguts i desconeguts, abans que res, identitàriament "som ànimes", i aquest és el tractament, el reconeixement, la relació que cal donar-nos mútuament en tots els àmbits de la vida:  vivenciar conscientment que tots aquells que ens envolten "son ànimes", com nosaltres mateixos,  te una importància cabdal, també, per auto-descobrir-nos com el que veritablement som i, alhora, rectificar la manera "eminentment corporal" o de "consciència de cos" en que es basen i presideixen, la immensa majoria de les relacions humanes.

La "consciència física o de cos"  ha descartat l'ànima que som i s'han establert per mil·lennis, primer l'oblit progressiu i després la ignorància més supina, "del que veritablement som i fem aquí, en aquest pla de la matèria".

                                                                                   

L'ànima que som, disposa d'un perfecte intel·lecte, virtuts i poders, és immortal i no pertany a aquest món físic, on  per ser-hi, cal un "cos físic" -que, per cert, tot i sent perible o caduc, limitat i descartable-, és una meravella biològica, que ens ha "sobrepassat" com a ànimes, a través de la ment i els seus cinc sentits físics i a través de nombroses existències, portant a la humanitat, a la "ignorància" del que "realment és". 

Des del camí espiritual, des del pensament positiu i la meditació raja ioga, hom pot revertir a nivell individual la lamentable situació del col·lectiu humà.  Tothom pot revertir aquesta situació i cadascú per si: Però cal l'esforç i la determinació, la voluntat i la praxis.  Si es fa així, hom evita la peresa de l' "avui ho faig i demà si em ve de gust...",  pel treball continuat i permanent, que és el que veritablement "dona fruits", porta a "resultats" i a vivíssimes experiències internes i, òbviament, al silenci mental i  profund,  a la calma i a l'estabilitat en l'estat conscienciós més elevat, mitjançant el qual hom pot enfocar la vida des d'una perspectiva equilibrada i respectuosa, amb un mateix, amb els altres i amb l'entorn.  És quan es compleix fefaentment allò de: "quan jo canvio, el món canvia".

                                                                                      

És necessària la dieta vegetariana si hom es vol fer pràctic en la meditació raja ioga, en tot aquest treball espiritual d'auto-reconèixer-nos "com les ànimes que som", per exercir de nou aquesta "supremacia" sobre el vehicle en el que viatgem, controlar els aliments que realment ingereix aquest valuós vehicle, replantejar la sexualitat corporal, a fi i efecte de no dilapidar valuoses energies (l'ànima no necessita d'aquesta característica corporal) que,  contrariament a això, tendeix a esclavitzar a tants i tants humans en els paranys anihilants de l'auto-complaença i altres que se'n deriven.  Aquest grau de depuració corporal i celibat ben entès, es coneix com a "puresa", cosa que pot fer riure a alguns o recordar un "puritanisme religiós" més carregat de "moralitat reaccionaria"  que d'explicacions pràctiques i precises pel qui vol aprendre un camí espiritual pràctic, però que és un element del tot necessari, condició "sine qua non" per progressar en l'espiritualitat: per això ha de ser ben entès per poder ser ben practicat (contrariament es pot prestar a moltes confusions i fins "desviacions").

La "puresa" és imprescindible per recuperar la "consciència d'ànima" que és justament viure l' "estat original natural de l'ànima", això és, a més, tenir constantment "l'estat més elevat del record de la FONT d'on provenim i de l'ànima que som". Es quan l'intel·lecte es pot activar sense cap trava i les virtuts i qualitats innates de l'ànima llueixen i brillen a través de la mirada dels ulls en el cos físic, i també a través del "tron de l'ànima o tercer ull".      Aleshores la vibració que hom genera és lleugera i fluida, i porta en el seu si, la força lluminosa de l'Amor, la Pau, la Felicitat i tots els Poders de l'Ànima activats.

                                                                                     

LA MEDITACIÓ: UNA EINA BÀSICA

La meditació te tantes aplicacions al nostre món, i en l'aprenentatge i l'aprofundiment espiritual, que s'ha anat tornant des de la seva antiga tradició mil·lenària, en una de les experiències més alliçonadores i dignes de ser viscudes.  Existeixen moltes maneres d'enfocar-la i de practicar-la, però tant les formes més senzilles com les més sofisticades d'entrada, aporten d'una manera intrínseca la calma, el silenci i la pau.  El iogui que persisteix en aquest aprofundiment a través de la pràctica diària, te l'oportunitat d'assolir experiències molt íntimes, personals i transcendents per la seva evolució integral.  Aquells que mediten tant sols per relaxar-se una estona, també extreuen un benefici d'aquest coneixement savi. Per tant, la meditació és objectivament una eina a mida del qui la fa servir.  Si l'aspiració és modesta, modesta serà l'eina.  Si hom vol esdevenir iogui, la meditació li serà una eina il·limitada que li permetrà d'arribar tant lluny com el propi esforç que hi esmerci.

La "meditació raja ioga" és, ben segur, la més "accessible" pels occidentals, que no estem acostumats a ser tant flexibles com a l'orient.  Aquesta és un tipus de meditació on no és imprescindible fer postures com el "lotus" o altres "assanes" (postures) que reclamen molt entrenament, joventut i una molt bona forma física per realitzar-les correctament.  L'única posició imprescindible és la que, còmodament, permet que l'esquena estigui dreta o recta a fi i efecte d'aconseguir una respiració correcta.

                      

                                                                              

                                DIFERENTS MANERES DE MEDITAR AMB POSTURES MES SUAUS

És a dir, que asseguts en una senzilla cadira i, en tot cas, ajudats per coixins puntuals col·locats estratègicament en la curvatura de l'esquena o en el cul de la cadira, hom aconseguirà "mitja hora" de quietud i aprofundiment, sense que el cos físic molesti el més mínim l'estona que es medita.  De fet, amb aquest sistema i una pràctica continuada el temps es pot allargar tant com es vulgui sense que els "ossos es clavin" ni cap dolor alteri al cos físic el més mínim, mentre dura la quietud i el silenci de la ment, en una meditació molt complerta que poden practicar joves i grans de quasevol edat inclosos els infants.   D'això també se'n ha dit el "ioga fàcil" bàsicament perquè és accessible a tothom, no obstant, la disciplina i la constància que tot iogui autèntic i seriós te d'observar i seguir, en el raja ioga, la te d'aplicar exactament igual.
La meditació és la pràctica mitjançant la qual hom es pot re-descobrir com a ànima, molt més enllà del raonament, vivint i explorant intensament la pròpia experiència.  Per exemple, re-viure l'experiència de la incorporeïtat (que l'ànima ja coneix en el seu si més profund, donat que és el seu "estat original")  que l'ànima ha oblidat en el transcurs de la seva experiència en el pla físic.  

                                                                                          

O deixar literalment el cos tranquil en una postura còmoda, on la respiració vagi fluint amb calma constant i el cos "no molesti" per res ( ben al contrari del que succeeix quan es practiquen postures "forçades" que poden arribar a ser doloroses i condicionar el progrés de la pràctica meditativa), i assolir així una experiència completa en total absència del cos.  És per això que la meditació resulta una eina fonamental quan hom es proposa d'una manera conscient recuperar la "consciència d'ànima" per damunt l'excessiva "consciència de cos" que caracteritza la Humanitat d'aquest final de Cicle. 

Així quan medito, jo, l'ànima incorporal viatjo amb la prestesa dels meus més nítids pensaments, em puc moure per l'espai estrellat, més enllà de l'atmosfera planetària, recobrant el meu "estat original" fora de la dimensió física, on he deixat el cos, que m'espera pacientment, serenament per quan decideixi tornar al camp de l'acció, de nou, en aquest món tridimensional. 

Quan medito, a part de rememorar el meu "estat original" d'ànima incorporal (sense cos), reforço la consciència de la memòria integral i dels llaços indelebles que m'uneixen a l'Ànima Suprema i a la Llar Original d'on provinc.   És important la meditació per sortir precisament de l'ensopiment en que, com a ànimes, hom ha restat al llarg d'incomptables etapes existencials, fins arribar a avui mateix, on es donen condicions molt especials, eines i mètodes per deixar, finalment, aquesta situació, "buidar motxilles" de tants temes "no resolts" en distints passats, per fer un "reset" ben objectiu i, finalment, poder restar ben nets en l'ara i aquí del moments que s'està vivint: no arrossegar res més del passat, és tanmateix quelcom ben convenient per encarar tot el nou que es va apropant, sense llasts inútils i pesades rèmores.

                                                                                

La meditació és un entrenament continu mitjançant el qual jo, l'ànima, em faig conscient una i altre vegada, del que verament sóc, i aprenc a conduir i a controlar el vehicle físic (el Cos) per medi del qual puc estar en aquest pla físic, així com també la ment i els pensaments que estic creant contínuament, i sabent que al final d'aquest Cicle, retorno amb renovat coneixement i saviesa a la Llar Còsmica d'Origen, d'on provinc, abans de continuar la meva experiència en un nou Cicle..*

QUALITATS INNATES DE L'ÀNIMA

És curiosa, si més no, la manca de felicitat de molts éssers humans i el poc disposades que estan moltes persones, a "moure fixa" per canviar o transformar aquesta situació.   Davant la pregunta lògica "t'agradaria ser feliç?"  Gairebé tothom respondrà que "si", però acompanyant-se amb un somriure d'incredulitat, o de cansament, bo i pensant: "Quina moto em vol vendre ara aquest?" .   

La paraula "felicitat" sembla referida tanmateix a algú que visqui als "llims" o que s'ha begut l'enteniment.  I tothom, com dic, identifica, d'una manera o altre "què vol dir ser feliç", encara que sigui des de la premissa material o física, o de la consciència merament física.  El cas és que, tant si s'entén com si no, la felicitat és quelcom que hom porta a dins i que és molt important a la vida.

I no és perquè si.  La FELICITAT és una "qualitat innata de l'ànima" al costat de la Pau, l'Amor, la Veritat, la Puresa, l'Equilibri, el Poder.    Per tant no és estrany aquest sentiment de recerca de la felicitat  per quan no és un estadi desconegut per les ànimes, que en guarden sempre l'empremta, que l'han viscut moltes altres vegades, per més que ara, en el món dual i físic, i degut a experiències traumàtiques vinculades a aquesta època descendent, hagi esdevingut una reminiscència, un belat record, o que, fins hi tot hom cregui que "només" es pot aconseguir aquesta experiència de benestar a partir de l'acumulació material i externa. 

                                                                                    

La realitat és que, com a "qualitat innata de l'ànima", l'ésser humà sempre te la felicitat dintre seu (igual que totes les altres "qualitats innates") malgrat que no la sàpiga experimentar des del vehicle físic,  i no l'hauria de cercar en el seu exterior sinó laborar les condicions per viure-la, plasmar-la i fruir-la conscientment en el pla físic, des del seu interior pur. 

Les "qualitats innates de l'ànima" de fet, son fonamentals, i formen la "base" de totes les "virtuts i poders".  La Paciència, posem per cas, és una "virtut" basada en "la pau, l'amor i el poder", o per exemple el Discerniment, és una "virtut" que conté "veritat, pau i equilibri", o el Coratge, que també és una "virtut" basada en el "poder i la veritat".

L'autor d'origen australià i expert professor de "Raja Ioga", en Ken O'donnell,  diu en una de les seves Obres*: "L'objectiu de la Meditació Raja Ioga és potenciar els meus propis "atributs innats" de forma que el meu comportament pugui ser virtuós en forma natural."

                                                                           

Tornem als "atributs innats":  què vol dir això?  Doncs que ja els "portem en nosaltres", ànimes de pau, com a propis, però que "no afloren amb naturalitat", en el dia a dia i a través dels nostres cossos o vehicles físics.  I aquest és un punt important d'inflexió que hom pot auto laborar, partint de la premissa que son dins l'ànima que cadascú és i que no cal esperar que vinguin "de fora":  son  a dins, els coneixem i els hem utilitzat en moltes altres etapes existencials, que en el present, "sembla que no es recordin", però que l'ànima (allò que som)  te ben presents.  Moltes vegades puc sentir (com en forma de sentiment) tots aquests atributs, o un o altre d'ells - m'està aconsellant-, "quina te de ser la meva actitud davant d'una situació o circumstància de la vida, davant persones.Quan sento una d'aquestes manifestacions, provinents de l' "ànima que sóc", indica que "me'n faig conscient, que se que és veritablement meu i que em ben aconsella.  I això m'ensenya a "discernir", distingint entre el millor que m'aconsella el meu interior anímic, i les tendències mentals que, "si baixo la guàrdia, es poden "colar" de l'exterior, en la meva ment, per "intentar persuadir-me d'altres actituds i conductes, molt probablement, "menys ètiques".

Si tinc "consciència d'ànima", que vol dir "estar en el record permanent del Pare", no perdré de vista, ni un segon, que sóc un ésser pacífic, una ànima lluminosa, seré sempre conscient de les "facultats subtíls" que tinc , com el "poder de pensar" (ment), el poder de "raonar" (intel·lecte), i la pròpia personalitat única "per establir el món intern de pensaments, sentiments, decisions i hàbits". 

L'ESGUARD DE L'ÀNIMA

La mirada dels éssers humans diu de la seva profunditat interior, dels anhels i inquietuds. La brillantor nítida d'uns ulls, parla a qui sap entendre i transmet vibracions de l'ànima, porta la força d'allò que verament som, sobretot si hom ha après a ser-ne conscient, i arriba al cor amb una precisió i immediatesa inusitades.

Més, la dualitat del món en que vivim, sovint fa que aquestes facultats -com la mirada profunda- més que transmetre les fines freqüències de l'ànima, als altres, "degradi" aquestes funcions, i aquesta meravella, sigui manipulada per l'ego, posant aquestes subtileses, en favor de qualsevol dels "excessos" que caracteritzen hàbits i vicis arrelats a la personalitat humana més densa.

No és errada la dita: "la cara és l'espill de l'ànima", s'acosta molt a la realitat, però en comptes de la "cara" potser s'ajustaria encara més, si hom hi posés "els ulls" son l'espill de l'ànima...   Quantes vegades no haurem sentit a pronunciar frases de l'estil: "amb la mirada ho diu tot", "mirades que maten", "mirades que travessen", "mirades que parlen", "una mirada maternal", "en veure la seva mirada m'hagués volgut fondre", "una mirada amorosa"...

                                                                                        

Una de les preguntes que hom es pot fer és: "com miro als altres?", "amb quina mirada miro jo als éssers humans amb els que convisc o interactuo?", "és mirada interessada?", "és una mirada en que dono el millor de mi?", "és realment una mirada d'ànima a ànima?", "o és una mirada d'un cos a un altre cos?", "dono pau i serenor amb la meva mirada?", "o dono inquietud i pesar?".

L'ànima que som està assentada al tron del front, en l'àrea del cervell que avarca les glàndules del tàlem, hipotàlem, pituïtària i pineal, és per això que aquesta regió és coneguda com l'assentament de l'ànima, o el tercer ull.   Des d'aquest punt, és des d'on cada un condueix (amb més o menys consciència) el cos físic que li permet l'estada temporal en aquest món físic de tres dimensions.

El més lògic doncs, és que el nostre tracte mutu amb els altres, sigui d'ànima a ànima, i que la saviesa intrínseca de cada ànima es reflecteixi en la brillantor dels ulls, en una mirada plena i càlida, on la Còsmica FONT s'hi destaca. 

Veritat que no son els cotxes els que es relacionen i interactuen entre ells, sinó que els que ho fan son els seus conductors?  El símil entre cossos (cotxes) i ànimes (conductors) és exactament el mateix. 

                                                                                   

Si socialment ens veiéssim com les ànimes que som, amb les pròpies i innates virtuts originals, i tot el que això representaria dins el "Drama" de la vida, el món que tots coneixem avui, seria ben diferent.  Car els "valors" estarien indefectiblement basats en la Pau, l'Amor, l'Agermanament, la Tolerància, l'Acceptació, la Humilitat, el Perdó, etc.   Ni remotament se li podria acudir a ningú "que una guerra pugui ser "solució" per alguna cosa".   La transformació seria digna d'una nova "edat d'or" on el respecte i el coneixement serien la base de tota relació. 

A les ànimes no interessa ni l'especulació ni l'acumulació material i econòmica.  En el seu estat pur i original l'ànima està a les antípodes d'aquest tipus d'interessos, merament pertanyents a les etapes físiques més decadents del món dual, on l'ànima s'hi mou temporalment i circumstancial, precisament ara estem en el final d'aquesta etapa actual,  fosca i desvirtuada, encara que també esperançadora perquè també hi ha l'oportunitat "única" de reconduir-ho i reiniciar-ho absolutament tot. 

Perquè no, provar-ho?  Acosta't al mirall i estudia "què reflecteix la teva mirada".  Fes-te preguntes.  Sóc capaç, per fi!, de mirar els ulls de tots els que m'envolten, amb la mirada serena i brillant de l'ésser espiritual que, tanmateix, sóc? Tanmateix un autèntic "dristhi" -visió del iogui- o esguard de l'ànima? Persisteix*

                                                                               

VIBRACIONS, FREQÜÈNCIES DIMENSIONALS, ÀNIMES

Tot és vibració, com diu sàviament l'Antic Coneixement.  Per això la ment humana, no entrenada, no pot explicar d'una manera complerta i coherent, què és el "temps i l'espai" o l' "espai-temps", què és un "univers paral·lel" o la mateixa "multidimensionalitat", de la que formem part tots els éssers humans en tant que éssers espirituals o ànimes incorpòries, procedents dels àmbits subtils i integrades temporalment en aquest món físic tridimensional  on experimentem tot tipus de circumstàncies al llarg del "Cicle" de cinc mil anys que ara conclou.  Hom crea tantes dimensions com freqüències vibratòries generen  els diversos nivells i estats de consciència.  Dues freqüències vibratòries diferents, no son compatibles en un mateix àmbit dimensional: cadascuna estarà en el seu i ignorarà l'altre.   Els agrupaments d'éssers espirituals o ànimes es donen per "afinitat freqüencial".   És evident que no totes les freqüències de vibració estimulen l'expandiment i la consciència objectiva i desperta.   I també ho és que els àmbits dimensionals més densos freqüencialment agrupen aquelles ànimes "atrapades" en freqüències d'aquest nivell  (tradicionalment se'n ha dit "baix astral"), esperant sortir d'aquesta situació anòmala, que han adquirit a través del seu pas en diferents etapes físiques terrestres, amb problemes "no-resolts", que arrosseguen d'etapa en etapa i que son els que "densifiquen" la freqüència i  les "atrapen" després de desencarnar (deixar el cos) gairebé sense lucidesa.

                                                                                    

Hi ha moltes freqüències que s'han donat com a conseqüència d'aquesta llarga època  degenerativa i descendent, també coneguda com "edat del ferro" en que la Humanitat es debat en gran confusió, mentre la major part dels corrents religiosos i espirituals, antics i moderns, s'esforcen per recuperar la memòria perduda dels origens i explicar-la arreu, amb la sordina d'una societat consumista i sense valors, amb la conspiració previsible i palpable del que anomenen "nou ordre mundial", i tota la informació i la desinformació que constantment viatge per la xarxa, creant tota una sèrie de nous "acòlits" al seu entorn.

En aquesta època la major part de les ànimes s'estan encarnant i moltes altres, ja estan formant part dels 7.200 milions d'habitants que, aproximadament volen ser el cens del planeta Terra (en 2014), que probablement, sigui d'uns quants més: els que no censa aquest càlcul de probabilitat.  És una característica de "final del Cicle" que totes les ànimes tornen per "fer neteja" i poder retornar sense càrregues a la Llar del Nirvana (Més Enllà del So) per iniciar, després, un nou "Cicle".

  

Les ànimes més elevades son les que han aconseguit "restituir conscientment" la connexió amb La Font, amb l'Ànima Suprema (cadascú ho dirà segons li ressoni a dins) i això els dona una vibració plenament depurada i subtil, és a dir, tenen l'estat de permanent record de si, completa consciència d'ànima i, per tant, domini i control permanent del propi vehicle o cos físic, mitjançant el qual experimenten en aquest àmbit físic de tres dimensions.  És el que encara "ignora" una part prou important de la Humanitat completament confosa en el mar de les seves pròpies circumstàncies, i sense recordar el seu origen i identitat reals: això que fa esdevenir un "drama" la vida.   Amb tot, qui ara no auto-labora  per "ser conscient", ja ho farà quan sigui el seu moment.  Ningú es queda sol en el seu propi procés, només és qüestió de temps i ressonància interna.

 Abans de començar un nou "Cicle" les ànimes passen (com dèia abans) pel "Nirvana" (més enllà del so), i és des d'aquest àmbit dimensional o freqüència, també anomenat "Llar d'Origen o del Silenci", que s'hi incorporen.  En aquests instants darrers del "Cicle" que ara conclou, encara estan arribant ànimes al nostre món, incorporant-s'hi a tocar mateix del final, son les últimes.  

                                                                                       

De la mateixa manera que això succeeix, les primeres ànimes que van arribar a la Terra, es preparen o ja estan a punt pel retorn, algunes aquí mateix, altres ja des dels mons subtils.  Des de la lluminosa "Llar" les ànimes s'integraran a un "nou Cicle" de cinc mil anys, compost per quatre edats: "Or, Plata, Coure i Ferro" i cadascuna d'elles ho farà segons els seus mèrits i progressos: unes ingressaran a l'Edat d'Or i paulatinament aniran passant per la resta d'edats;  altres ingressaran directament a l'edat que els correspongui, així successivament fins al final.
Aquí rau la importància  de  buidar, ara i aquí, en aquests precisos moments que corren, la pròpia "motxilla psicològica" de problemes "no-resolts", d'angoixes, enveges, ires, orgulls, luxúries, enganys, deutes, vicis i hàbits (sanskars) de tota mena (que, d'altra banda, ja s'han experimentat abastament i se'n saben les males conseqüències) a canvi d'anar recuperant la calma, la pau, la serenor, la tolerància, l'acceptació, la humilitat, el perdó, en definitiva, tots els lluminosos atributs i virtuts de l'ànima, que permetran un retorn no traumàtic a la Llar Còsmica d'Origen, amb la vibració més pura de tota ànima, i encarar un nou "Cicle" amb tota la consciència. 

                                                                                

                                                                                                                                                  

PERDONAR SENSE ESPERAR RECIPROCITAT

                                 

El perdó esdevé un "problema" quan no em perdono a mi mateix, o no perdono "de debò" als altres, per perjudicis, per "quedar be", etc.  Quan dic subterfugis de la categoria de "jo perdono, però no oblido". Òbviament, perquè si no "oblido" és perquè segueixo mantenint en mi un "espai per la rancúnia".  Està clar que aquest no és cap perdó objectiu ni sincer.  El perdó, si hom és pur i sincer en exercir-lo, arriba a l'altre part  d'una forma subtil i suau.  Encara que la persona perdonada no ho sàpiga ni s'ho esperi.  Sempre li arribarà el real perdó, com una sensible vibració agradable que l'ànima sempre reconeix.   Existeixen tants casos com persones.  Es pot donar el cas també, que la persona que en un moment i circumstància concret de la vida, em va ofendre, ara, quan jo decideixo amb determinació "perdonar-la", estiguem molt allunyats i sense cap relació possible (al menys en aparença). Doncs be, això no ha de ser cap motiu, perquè no li enviï el meu més sincer perdó des de la distància.  Sens lloc a dubtes que ella el rebrà (sent-ne conscient o no) i, de la manera més inesperada això pot estendre ponts o obrir portes que fins ara havien romàs tancades.  Això ha passat i, ben segur, que seguirà passant. Per tant, no cal esperar necessàriament que l'altre persona hagi d'estar disposada a fer el mateix i a "perdonar-me" en el mateix moment.  Si el cas es donés seria ideal.  El més corrent és que no sigui així.  Si el que perdona, realment ho fa en un acte profund, de veritable humilitat i sinceritat, ja s'ha alliberat d'aquell pes. 

                                                                                   

                               Perdonar-se un mateix és el primer pas per perdonar als altres...

Quan hom sent la necessitat de perdonar, és indicatiu de voler alleugí la motxilla de càrregues inútils, d'allò que ens pesa i ens fa mal per una "reacció incorrecte" en la conducta.  És indicatiu que ja hem descobert  que per ser feliços i viure equilibrats amb nosaltres mateixos i els que ens envolten, cal anar-nos alleugin d'aquestes càrregues, d'enveges, de gelosies, d'orgulls, d'enganys i mals viure, sovint molt antics, que ara es repeteixen, però que es remunten a altres vides que, com a ànimes, hem tingut en aquest planeta, al llarg de segles i de mil·lennis, son càrregues que no s'han netejat dins els períodes corresponents, i com a ànimes, les anem  arrossegant  d'etapa en etapa.  Ara, en el final del Cicle, és un bon moment per alleugir-nos de tot aquest pes que només porta sofriment i angoixa, i impedeix el progrés de consciència desperta que cal assolir.

És bo ara, revisar tots els mals "sanskars", hàbits arrelats que no aporten cap be, que ja s'han experimentat massa vegades i que si hom no se'ls treu de sobre, acaben dificultant seriosament tot progrés espiritual. 

                                                                                      

                                     Les ànimes no hem vingut a aquest món a renyir ....

Sense tots aquests hàbits i defectes, que s'enquisten en la personalitat humana, afloren en la ment, generadora de tot pensament, les virtuts i els poders originals de l'ànima: tot canvia al meu entorn perquè jo, l'ànima, genero aquests canvis a partir de mi mateixa, i tot això ho reflecteix el cos físic, com a vehicle que em dona suport i està al meu servei, així com la personalitat humana, que es torna pacífica i serena, com ho és l'ànima. 

Una de les "forces" que més ajuda a cremar, a eliminar tots aquests defectes psicològics, disfuncions que genera l'ego, és la que es produeix quan hom assoleix aquest estat interior tant depurat i elevat que és la "íntima recordació" de l' Ànima Suprema, de l' Esser, de Déu, de Baba...  És aquest un estat vibratori tant potent que ens confereix consciència d'ànima, i ens ajuda a veure'ns i a relacionar-nos, a fer-nos conscients de les lluminoses ànimes que som, no pas mers cossos de carn i os*

                                                                                      

                                 Cal estar tota una vida enemistats pels interessos materials, dels

                                  que en som merament dipositaris..?

                                                

CERCAR: PERÒ NO SER UN PERMANENT CERCADOR

Aquest és un "perill" que hom corre quan cerca, empès pels anhels espirituals, en una o altre escola, en un sistema filosòfic o altre, etcètera, i no hi acaba de quallar, de ressonar, i segueix cercant aquí i allà, on més o menys crida l'atenció, sense realment quedar-se en cap mètode a seguir, que permeti experimentar i retrobar la pròpia essència o ànima, l'ésser interior real, la individualitat veritable que cadascú és i viure, des del més profund, l'autèntic sentit de la vida.  El "perill", (per dir-ho així), de no treballar a fons cap mètode, és el de quedar-se sempre en una perifèria de l'espiritualitat, privant-se un mateix d'un més gran progrés i creixement intern.

En tot camí que s'apreciï, hom hi trobarà normes i disciplines que, mica en mica, el deixeble te d'integrar en la seva quotidianitat, si realment el seu anhel és pur i sincer, i si vol assolir-ne realment l'essència.   Des de l'angle "raja iogui" en que m'expresso, és tanmateix així.   Recuperar la "consciencia d'ànima", el record i la consciencia d'aquell intel·lecte de l'ànima -que hom segueix conservant-, més o menys enterbolit per la "traumática" consciència de cos o d'aquest pla dens, no és una qüestió d'un "tres i no res".  Vol un auto-compromís, una dedicació intensa i laboriosa, requereix "voluntat conscient", un gust especial pel treball sobre un mateix i una paciencia a tota prova.

                                                                                 

Hi ha tres aspectes bàsics:  1- puresa  2- ioga  3- coneixement: l'un no pot estar sense l'altre.

El "pensament positiu" és un treball constant d'auto-transformació, que va des del mateix coneixement (impartit en una aula i amb professors preparats), fins a la pràctica diària en tots els àmbits de la vida quotidiana que cadascú pugui tenir: familia, treball, relacions, etc., on es "posen en dansa" coneixements d'auto-transformació psicológica: actitud positiva davant tot i tothom, l'acceptació de l'altre: no jutjar a ningú ,  esdevenir observadors desaferrats  en tot tipus de situacions, deixar anar (les alforges del passat: velles càrregues emocionals, mals hàbits, "sanskars" negatius, etc.), aplicar una nova dieta saludable i vegetariana (més adequada per incorporar i facilitar la meditació en la pròpia vida, òbviament també de respecte pel regne animal), aprendre de mirar i veure als altres, no pels seus cossos físics, sinó com les ànimes reals que son,  actitud de meditació activa,  meditació diària de matinada: en conjunt tot això porta a la "consciència d'ànima" estable i permanent, i per tant, a una profunda transformació espiritual integral i íntima. 

                                                                                 

  Però jo no experimentaré "gran cosa" i per tant, no podré copsar la veracitat essencial d'un coneixement , si no l'aplico i l'experimento en primera persona llarg temps, anys.  Com puc fer-me pràctic en la meditació si no medito?  Com podré copsar la profunditat d'un llac d'aigües cristal·lines si li dono el tractament d'un bassal,  en comptes de submergir-m'hi  nu, desproveït de perjudicis i falses justificacions,  per tal d'embeure tota la puresa diamantina que conté?   O no?   Si l'aplico i l'experimento, podré saber en profunditat si aquell coneixement ressona autènticament en la meva ànima:  No m'hauré mogut simplement en la perifèria de l'espiritualitat com una papallona que , senzillament, va de flor en flor i així passa la seva vida...

Succeeix amb més freqüència del que pugui semblar, que quan una persona comença a portar canvis positius i reals en la seva vida,  ja siguin en l'alimentació, en modificar o acabar amb determinats hàbits de vida, com ara deixar de prendre alcohol, deixar el tabac, o anar a dormir més aviat per meditar d'hora del matí, no mirar la televisió quan es menja, procurar viure l'instant present, l'ara i aquí, amb actitud desperta i serena,  tot això és com si topés amb l'entorn habitual, que no estan "acostumats" a veure'ns d'una altre manera.   Aquest també és un treball de comprensió, acceptació i respecte que cal realitzar amb èmfasi, justament quan els demés, que ens coneixen, "no entenen aquests canvis" que hom ha determinat de portar a terme, perquè significaran la pròpia transformació, però que també incidiran en aquest entorn immediat. 

De vegades no és tasca fàcil, puig que els que sempre m'han vist d'una manera, intenten "no deixar-me canviar" fins i tot inconscientment.  Però també s'ha pogut apreciar que, sent persistents i seriosos, mostrant una i altre vegada, amb el propi exemple de vida, els que eren inicialment "grans opositors d'aquesta transformació espiritual", han anat entrant, a poc a poc, en una via d'acceptació, comprensió i fins i tot interès per aplicar-se-la ells mateixos*