ALINEAR-NOS EN LA VERITAT

 Alinear-nos en la veritat és sinònim que en nosaltres actua la "consciència d'ànima" i que realment estem en connexió amb la Font, en el record del Pare o de la Divinitat.  

La "veritat" no és pas una qüestió de tipus racionalista, ni que hagi de ser presa de cap debat.  Quan diem "veritat" fem referència a la consciència d'allò que tanmateix som i que hem dit altres vegades: ànimes experimentant en cossos físics adaptats al medi ambient d'aquest planeta, en aquest pla físic.  Com a "ànimes" tenim unes característiques pròpies innates, estables, superiors, eternes, que no pertanyen a aquest àmbit físic de tres dimensions sinó a la naturalesa immortal de l'ànima.  Entre aquestes característiques i virtuts hi ha l'amor, la pau i la puresa, que son veritats de l'ànima.  Totes aquestes característiques, el que som com a ànimes, en aquests instants finals i descendents del "Cicle", en el que estem encarnats i encabits la major part dels humans (ànimes encarnades) -no estem alineats en la veritat- però n'arribem a tenir moltes "pistes" i també tenim mantes possibilitats  de "recuperar consciència", despertar-nos puig que, al  final d'aquest "Cicle" descendent, la mateixa Font Divina ofereix una "franja vibracional energètica" amb la que tots podem sintonitzar: se'n diu "edat de confluència"  i és quan tenim l'oportunitat de "redescobrir-nos com a ànimes" regenerar-nos i des del nostre cos físic mateix, sentir-nos novament (com en les primeres etapes del "Cicle" de cinc mil anys), ànimes pilotant conscientment els nostres vehicles físics, recordant completament tot el que som i el que aquí hem vingut a fer, governant la nostre ment, ubicats i assentats a prop de la glàndula pituïtària, veient-hi a través del "tercer ull" (al mig del front), i "regnant" des del Cor.   I el que és més bàsic i important: amb connexió permanent amb la Divina Font.

                                                                                   

No val la pena preparar-se per aquesta gran recuperació?    La nova "Edat d'Or" tornarà a començar dins un nou "Cicle" de cinc mil anys,  els ciutadans i ciutadanes de l' "Edat d'Or" seran desperts i conscients de ser ànimes lluminoses,  bellissims punts de llum, amor i pau en cossos d'altíssima vibració, com una constel·lació resplendent d'éssers en elevats estats de plenitud i felicitat, sense mancances ni necessitats de cap mena, ni malalties ni cap preocupació per les ànimes arribades de la Llar Còsmica del Nirvana.  Us sembla una història fantasiosa?

Però tot vol, com s'ha comentat altres vegades, un esforç d'amor i responsabilitat, cap a un mateix primer, i després cap als altres.  Però això només és possible des de la "consciència d'ànima".

Mentre persistim "exclusivament" de viure en la sola consciència física o de cos, tots els pensaments, actes i accions, son també d'aquest caire, és a dir, basats únicament en el cos físic i en la matèria.  És com si, com a ànimes, "deixéssim pensar, fer i decidir al nostre vehicle físic, a través dels seus propis medis, en comptes de fer-ho l'ànima, la individualitat objectiva que realment som, i l'única a qui correspon fer-ho.  

                                                                                     

 Això no és una qüestió de  "creure o no", molt al contrari, és una qüestió d'experimentar directament recuperant  la "consciència de ser ànimes", ara i aquí, en tot moment, des d'aquest  mateix pla material, per on ens movem gràcies a aquest cos físic, quina avançada utilitat "ha sobrepassat" a tantes i tantes ànimes, amb el suprem destí de "jugar el seu paper" dins el "Gran Cicle" de cinc mil anys.   Ànimes que dins la franja final, com s'ha dit, anomenada confluència, just el moment actual, treballen amb gran anhel per actualitzar les seves consciències, les seves memòries, així com els mals "sanskars" o hàbits i comptes kàrmics acumulats en les alforges de tantes encarnacions (on no es va fer net) del passat i així, validar-se per la nova Edat d'Or.

La meditació és un dels instruments bàsics capaç de transformar la nostra consciència.  A través de la meditació, en aquest cas, raja ioga, persistent i integrada en la vida quotidiana,  hom pot assolir el ioga precís per anar incrementant la "consciència d'ànima" i fer mimvar l'excessiva consciencia física o de cos., alineant-nos així, amb la veritat del que som, i amb la nostre mateixa naturalesa essencial, connectada a la Font de Saviesa i Coneixement o Ànima Suprema*  

                                                                                    

  

IMPORTÀNCIA DE LA CUINA EN L'ESPIRITUALITAT

No és aquest un tema gens habitual en mi, però he sentit també que hi podia posar una culleradeta de com he arribat a comprendre la importància de "com es cuina" i òbviament dels aliments que es fan servir, encara que d'això darrer ja hi ha molts "blogs" i "webs" que magníficament ho expliquen i donen les seves receptes saludables.  Per la meva banda em centraré més en com enfocar la cuina des de la perspectiva ioga-espìritual, de la preparació dels aliments que, posteriorment, seran posats a taula. 

Primerament, dins la meditació "raja ioga" i em consta que també en altres sistemes de meditació, la dieta que hom segueix és vegetariana.

Puntualitzat això, diré que tota la alimentació que es manipula en les cuines, s'impregna sempre de les vibracions dels propis cuiners i personal que s'hi mou, i que, aquests aliments "totalment impregnats" van a parar als seus receptors que se'ls mengen sense imaginar aquesta càrrega d'emanacions diverses (positives, mediocres o directament negatives) que ingerint-los, passen a formar part de les seves pròpies sensacions i emocions.  D'aquí ve que el malestar, la desgana, el mal humor, els diàlegs grollers i poc respectuosos, etc., de la cuina d'un restaurant després impregnaran els plats que la clientela es menjarà alegrement. És clar que si les vibracions son "benèfiques: de respecte, de netedat, de calma i silenci,  d'un estat de consciència equilibrat, els aliments, també s'impregnaran, però en aquest cas el que transmetran serà el positiu d'aquestes vibracions. 

                                                                                 

Ja fa uns quants anys que ho he pogut experimentar en mi mateix, practicant a tots nivells una cuina més conscient, tant en l'elaboració com en la ingesta.  També a un nivell més ampli , en alguns retirs espirituals en que he participat, on he pogut constatar com son de diferents els aliments, els plats cuinats, quan han estat elaborats en meditació i silenci, amb amor i bon ioga, per ioguis cuiners de gran experiència.  Tothom però, sense ser cap expert, pot fer la prova de cercar la diferència entre una menja cuinada amb soroll, malestar i poca atenció, amb una d'elaborada amb amor, silenci i meditació. Veureu com el tast final és radicalment diferent de l'una manera o de l'altre, així com els efectes nutricionals en el propi cos.

L'aliment del cos físic és fonamental, i més enllà de l'exquisit però també elemental gust per "menjar be" (que sovint no va d'acord amb el "més saludable"), hom ha creat dites que s'acosten molt a la realitat, com per exemple: "som el que mengem", que no és pas errònia i te molt a veure amb allò que mengem i amb el que ens nodrim. 

                                                                                   

Per exemple les carns d'animal sacrificat, estan plenament impregnades i embegudes magnèticament del sofriment, l'angoixa i el dolor que ha patit aquell animal en el procés que l'ha conduit fins a la mort. Aquí succeeix el mateix que s'ha dit abans: aquestes carns quan arriben a estar en un plat sortit de cuina, no han perdut aquesta impregnació, i moltes persones, ignorants d'aquest fet, ingereixen aquesta menja donant entrada al propi cos, d'aquestes impregnacions gents positives,  i potser a través d'un plat "favorit".

Tornats al punt de vista espiritual, que és el que ens ocupa principalment, des de la pràctica de la meditació la carn com el peix estan plenament descartats de la dieta, car son un obstacle per la meditació, doncs enterboleixen la ment, degut a les toxines que conté -sobretot la carn-, i des de la ètica espiritual hi ha el respecte a tot el regne animal  i a la seva vida en plena llibertat sense haver de ser sacrificat pel sosteniment humà. 

Des de la perspectiva raja ioga hom dona una gran importància a com  s'elabora la cuina vegetariana, tant per nodrir-nos correctament, com per tenir el cos físic a punt per una bona pràctica iogui amb una ment ben esbargida per entrar a la calma i el silenci. 

                                                                                   

 Per això la cuina te de ser considerada com un "santuari íntim", sempre neta i disposada, i fins i tot perfumada.  Quan hom prepara el menjar, no li han de "volar" els pensaments vers altres temes, sinó que te d' estar present en l'ara i aquí per tot allò que cal fer.   Cada fruit de la terra, és per ser agraït a la Font Divina, així com els aliments que ens permetran de nodrir-nos per tenir el cos en el manteniment saludable precís i en condicions.  No oblidem que el cos físic és el vehicle que pilota l'ànima en el seu viatge pel món físic. Per tant, jo l'ànima, situo el meu vehicle físic en les millors condicions, per tal que pensi i actuï, d'acord a la meva consciència d'ànima. 

És preferible que a la cuina hi hagi silenci, joia interior, agraïment i, concentració en el que s'està fent, i sempre des d'una perspectiva d' amor i puresa.    La diferència en no practicar res de tot això i practicar-ho és abissal. 

No vull acabar aquesta entrada d'avui sense recomanar-vos una de les millors -per mi molt especial-, pàgina de cuina conscient i espiritual:    "EL RINCÓN DEL TENZO" d'en Sergi Hogaku    http://elrincondeltenzo.blogspot.com.es/2014/05/que-estamos-dando-nuestros-hijos.html 

SOM DIPOSITARIS

En un obrir i tancar d'ulls, hom pot deixar aquest pla físic amb totes les "pertinences i afeccions" que, il·lusòriament, han motivat la vida.  Aleshores,  davant el fet incontrovertible que hom deixa el cos físic i l'ànima retorna al seu lloc d'origen, a on queden la "propietat i l'aferrament" a tot el material, si en qüestió de segons hom se'n pot anar sense poder-se endur res?   I el "sentiment de propietat" avarca persones i objectes.  I, normalment, hom viu "com si no s'hagués de morir mai" (entenguis sempre, quan parlem de la mort, que la vida no s'acaba quan una ànima deixa la matèria, tant sols acaba l'etapa present existencial), com si la "meva" casa, el "meu" cotxe, els "meus" diners, la "meva" dona/home, el "meu" fill, els "meus" amics, la "meva" finca", el "teu" terreny, les "teves" propietats i, en general, tot allò que "jo tinc" o "tu tens", amb aquest sentiment de "pertinença", d'  "exclusivisme", de "trofeu", d' "exclusió" dels altres, d' "orgull de possessió", etcètera,  no s'hagués d'acabar mai.  I tant efímer i il·lusori com és!   I tantes mostres com en dona la vida dia a dia, de tot això, però en el fons sembla que plani aquell pensament de dir: "a mi això no m'ha d'arribar".  El cas és que "això" si que arriba a tots, més tard o més d'hora, moltes vegades, sense esperar-ho, i aquell orgull, aquell "poder", aquell sentit de l'aferrament vers la propietat material i tot el que tinc, queda diluït, fos, fet res en qüestió d'instants, aleshores, hom pot tenir com un llamp de comprensió instantània, però "no hi ha res a fer" perquè l'ànima ja està partint.

                                                                                 

Com s'ha d'entendre "ser dipositaris"?  Ser "dipositaris" és ser "administradors", "els que tenen cura" d'allò que el destí, les circumstàncies o l'esforç ens ha posat a les mans, per administrar, per tenir-ne cura, conrear, fruir o beneficiar-nos-en.   Sentir-nos "dipositaris" és ser responsables, és allunyar l'egoista sentiment de propietat (encara que ho sigui segons les lleis humanes), amb totes les seves connotacions negatives i d'exclusió.  Des d'aquesta perspectiva sóc dipositari abans que "amo", i aquest sentiment m'esperona a tenir bona cura d'allò que s'ha dipositat a les meves mans, en definitiva, sota la meva responsabilitat.  Pensant, a més, no només que allò no és "meu", sinó que tinc cura per dipositar-ho el millor possible, en noves mans en un futur més o menys proper.

Aquest sentiment de "ser dipositaris" està en consonància  amb el respecte mutu entre les persones i amb els sentiments de cooperació i solidaritat humanes, amb la idea que som en un món per compartir i cuidar, entre tots els que hi transitem: i els uns tenim l' "obligació" de deixar-lo en condicions, per quan vinguin els altres.

                                                                                      

El sentit de ser "dipositaris, com he senyalat abans, avarca tots els terrenys:  jo no sóc "propietari" dels "meus" fills,  de la "meva" dona, etc., en un sentit de "possessió". 

Tots en conjunt som ànimes en convivència, interactuant i experimentant en tots els fronts de la vida. El "meu" fill és una ànima a qui he ajudat a disposar d'un cos físic o vehicle de suport.  I és clar que també sóc "responsable" de la seva arribada a l'àmbit físic i del seu encaminament les primeres dècades de la seva vida: on ja haurà hagut de trobar el seu propi paper en aquesta etapa existencial.  La "meva" dona és una ànima amb qui he col.laborat a fer possible, amb amor, tot el procés de la nova ànima incorporada, que en diem el "nostre fill", així com la seva preparació per la vida.  I a més a més, dins els papers respectius que desempenyorem en aquesta existència, tenim moltes altres col·laboracions espirituals, socials, etc. 

L' oblit de l'ànima és tant fort que ha generat entre els humans un sentit d'aferrament i de possessió, com per arribar a "creure'ns amos, propietaris exclusius" d'aquest bell planeta blau, del qual som "tant sols": dipositaris, administradors i mantenidors.   

Les guerres i crims que ha portat la "creença" que "som els amos i cal defensar la propietat" de qui ens la vulgui arrabassar, han estat per mil·lennis inacabables.   De fet qualsevol "creença" no és més que una "creació mental".   L'oblit de l'ànima que és cada un ha fet proliferar l'ego i la il·lusió de maia, que son grans promotors de les creences, i com en un miratge, amb aparença de gran realitat, els éssers humans summament aferrats i identificats amb el cos de carn, hem cregut (mai tant ben dit!) en les creences.

                                                                                   

La creença fonamental de totes les emocions baixes és: això és meu, i tants mals com venen d'aquí! Del cos,  la creença és: Jo necessito. Mentre que l'ànima és el contrari: Jo, l'ànima, res no necessito.  Les "creences" son programes "creats", veritables "virus" per l'ànima que ens impedeixen de ser feliços.   La "creença" només es dissolt quan hom s'adona del poder de la veritat: aleshores s'acaba, desapareix, i hom retorna a la comprensió, a la realització.  

Cal auto-observar en el particular dia a dia, si tenim "creences" i què condiciones en la nostra vida.  Moltes d'aquestes "creences víriques" ens fan sentir "malament", tenir "males actituds i senzillament ser "infeliços".

Distingir les "creences" tant lligades a la "consciència física o de cos" d'allò que veritablement son els meus sentits d'ànima: l'Amor, el Silenci, la Pau, la Calma, el Perdó, l'acontentament, l'acceptació, el desaferrament i actuar en conseqüència: és el millor antivirus*                                                                                   

MEDITAR DIA A DIA

Meditar un dia, i un altre també, integrar la meditació com un pa diari, incorporat a la vida quotidiana, com l'aire que hom respira, porta a sublims experiències i a sortir de la ignorància intel·lectual i material en que les ànimes encarnades viuen sumides amb el sofriment i la desesperança.   La meditació és una eina tant útil i precisa, per l'auto-coneixement d'un mateix, per la comprensió espiritual i transcendent dels aspectes més profunds i misteriosos de la Vida,  que ningú se'n pot fer càrrec fins que no viu pròpiament l'experiència en primera persona, més enllà de llibres, raonaments intel·lectuals o altres disquisicions sempre externes o teòriques. 

La meditació "ben practicada" amb paciència i dia a dia, és un viatge al propi interior, conduent a re-identificar-nos amb el lluminós ésser incorpori que realment som, i a partir d'aquest auto-retrobament, redescobrir com ens connectem a la Font Única:  Baba, Déu, Al·là, El Gran Oceà de Coneixement, El Gran Arquitecte de l'Univers, etcètera. 

Per això quan hom medita i, sobretot, en el denominat "raja ioga" o "ioga fàcil", el cos seu còmodament amb l'esquena ben dreta -això és primordial per respirar correctament-, però sense "imprescindibles" postures de lotus (tot i que, qui vulgui les pot practicar), tradicionals a l'Orient, però molt més "complicades" pels occidentals.  Així hom pot seure en una simple cadira i meditar.  El cos arriba a un punt que "no molesta" per res car queda estabilitzat en una respiració abdominal pausada i tranquil·la,  aleshores és quan hom pot seguir avançant (lluny de rampes i doloroses gimnàstiques físiques).     Així podem anar més enllà del so, a la dimensió del silenci, la quietud i la pau, el nirvana, la llar de les ànimes, on tot és descans i plenitud de vida.

                                                                                 

Cadascú però, assumeix l'esforç que vol realitzar, el grau que vol arribar a assumir.  Hi ha qui medita per relaxar-se i desconnectar de l'estrès, i te tot el dret a enfocar-ho així.  Per altres això tant sols és la "perifèria" de la meditació, un pas per arribar molt més enllà.  Tot està en plena consonància amb l'ara i aquí consciencial de la persona concreta.  Aquest nivell de consciència respectiu, és d'on emanen els actes i compromisos -o no- que hom pot tenir en la vida.  No hi ha res "fora de lloc" puig que tot son conseqüències de l'estat interior real i objectiu dels  éssers humans,  fins i tot l'estat del món no és més que la conseqüència lògica i sumada de tots els éssers que l'habiten.   Altre cosa és que s'emeten judicis (cosa que s'hauria d'estalviar) sobre les persones i les circumstàncies, des de posicions subjectives o egoiques, que sovint, res tenen a veure amb la vertadera realitat del que hom pretén de jutjar. Per això mateix, quan es diu que "no passa res que no tingui de passar" o be que "tot és correcte" i que "tot està en el seu lloc", sovint aquestes expressions no son ben enteses, precisament perquè hi ha el "mal costum" de jutjar als altres.
Si no jutgem i mirem al nostre entorn, ara i aquí, en rigorós present, veurem que tot el que succeeix és just el que pertoca, -ben al marge de si ens agrada o no-, i generat com a resultes de tot tipus de circumstàncies amb tota mena de colors i matisos.

                                                                                    

La meditació portada al dia a dia, esdevé un instrument múltiple d'auto-descobriment i d'auto-coneixement. D'una banda, la meditació quieta i serena en el particular i íntim espai de silenci que cadascú es destina,  de l'altre, l'actitud meditativa activa en tots els àmbits de la vida:  família, treball, relacions, etcètera., que implica viure constantment en el present, de moment en moment i d'instant en instant, no involucrar-se en converses inútils o supèrflues,  esdevenir davant tota circumstància un "observador desafeccionat", ser pacífic, amorós, disposat al servei i a la cooperació, en definitiva ser conscient.

La pràctica continuada d'aquest estil de vida, vivifica les qualitats de l'ànima, que s'actualitzen nítides a través del cos físic que n'és el vehicle.   Es refà la consciència d'ànima i el record de Baba o de la Font, amb qui la connexió és permanent.   Dia a dia hom pot viure la felicitat del camí. Seria un error pensar només en l'objectiu o fita final,  i no viure la felicitat de tot instant.   Tot respir, tota acció, tot mesurat pensament, defineixen la qualitat corresponent i en l'equilibri que això registra s'hi poden emmirallar totes les persones del nostre entorn amb les quals interactuem,  aleshores és quan es fa viva i objectiva realitat aquella dita del pensament positiu que diu "quan jo canvio, canvia el món.

És evident que es transforma la "típica" costum de culpar als altres per tot, o la d'esperar que els altres em facin tota la feina:  hom es torna responsable i abans d'acusar ningú es mira al mirall i es fa preguntes.  La pau interior s'instal·la per tot, en la ment i en el cor des de la pròpia ànima, i totes les qualitats d'aquesta, van aflorant,  fins la pròpia mirada humana esdevé, per fi, la mirada de l'ànima, per començar a destil·lar amor, comprensió, perdó, cooperació, des d'un mateix i cap als altres.  Aquest és l'home "nou" que emergeix després de mil·lennis de confusió.

No és ben cert que hom no hagi de "fer res":  cal un treball continuat, interior i psicològic presidit per la meditació.  És obvi que si segueixo fent les mateixes coses de sempre, els resultats seran també els mateixos de sempre, i potser acompanyats d'un pòsit d'insatisfacció.   He d'abandonar els vells hàbits i costums tant arrelats, i començar a prendre els "nous hàbits i costums" regeneradors, els que retornen a l'home la seva integritat original, la seva consciència prístina i els poders innats.

Tampoc s'ha d'amoïnar però, qui no li interessi res de tot això:  senzillament, encara no ho ha d'experimentar, si ha de ser, ja serà en el temps.  Avui per avui, aquests texts van especialment dirigits a aquells éssers o ànimes, que ja senten dins seu la inquietud del despertar conscient d'aquest final de Cicle*

                                                                                          

MAIA: LA IL·LUSIÓ

Maia s'expandeix en el món dual, on vivim, "presos" en les xarxes materials de la il·lusió, on s'hi encabeixen tots els anomenats "vicis" que, encapçalats per l'ego, fan l'home més i més aferrat a la dimensió material, alhora que l'allunyen de la seva identitat espiritual anímica i vertadera.

Les religions del món ho han explicat a través de les seves cultures respectives, en forma de normes i doctrines que no sempre han gaudit d'un clar enteniment o una correcta interpretació, que posés les eines precises, a mans dels seus creients i seguidors, i així podessin aquests esmenar-se en conductes i actituds conduents a refer-se com a ànimes, a recuperar les memòries perdudes i despertar la consciència adormida.  Però la major part de confessions multitudinàries, per bones que fossin les intencions inicials (sobretot dels seus mestres-fundadors) "només" o gairebé,  han sabut preservar una "devoció" massa sovint, de caire tant mendicant i estèril, com incapaç de reprendre i il·luminar la "consciència d'ànima" tant extraviada per la "consciència física o de cos".

Maia doncs, ha fet estralls en el passat i també en el present com "aliada" de l'ego plural i psicològic, instaurat exclusivament en aquest món tridimensional de la matèria densa. 

                                                                                    

Hom pot dir que, si l'ésser humà és "adormit de consciència", Maia "no s'ha d'esforçar gaire" perquè l'adormit així seguirà, així restarà si no és que fa algun "esforç addicional" per despertar.  Si una persona fa aquest "esforç addicional" per despertar-se consciencialment i anímica, Maia l'"atacarà".

Què vol dir que "Maia l'atacarà"?   Vol dir que posarà "durament" a prova la voluntat i la determinació del candidat a ser conscient.  Aquest és el treball de fermesa que "toca" realitzar amb Maia quan aquesta s' "esforça" perquè hom "no canviï",  quan hi ha voluntat i determinació per canviar hàbits, tendències i formes d'actuar davant les diverses circumstàncies que fins ara s`han atret en l'entorn vital. 

Quan Maia doncs, acusa més la seva presència per enlluernar, per fer-nos recordar aquells costums embrutidors que "enganxen tant" -i hom se'n dona compte-,  no és pas qüestió de desanimar-se, al contrari, és el senyal que hom s'està laborant, que s'està alerta en la pròpia ment, sobre aquells pensaments que vull admetre i mantenir, i aquells que ja no admeto pel perjudici que em representen.  I quan jo decideixo quins pensaments admeto i quins no, Maia es te de retirar,  puig que l'ànima que sóc, amb el meu intel·lecte:  ja no li deixa "raó" de ser.

                                                                                 

No vol dir això que Maia "no torni":  ella sempre està a l'aguait de les meves febleses,  cosa que vol dir que en aquest camí espiritual mai no puc baixar la guàrdia.

Qualsevol "ego"(cobejança, luxúria, ira, orgull, enveja, peresa, gola...) ofereix disfressa a Maia, perquè se'ns presenti radiant cercant una justificació per les nostres actituds més diverses i impensades.  Cercant-ne la nostre acceptació.

Maia és, més enllà d'un pur concepte psicològic, com un entrenador ben real, que ens repta davant les fites més transcendents de la transformació espiritual, i fins i tot, hom pot considerar "positiva" la seva presència i actuació davant nostre, tot i no poder-nos-en "fiar" puig que la seva intenció darrera sempre és fer-nos "creure" que no ens podem alliberar dels llaços opressors de la matèria. 

Així doncs, si us entrebanqueu amb Maia, vol dir que us està posant a prova i el més interessant seria  sortir-ne victoriosos. Alerta!

                                                                                   

                                                                       

DE RETORN AL CAMÍ INTERIOR

Mantenir l'estat de consciència elevat en un continu permanent és el que porta estabilitat espiritual fins a un grau on ja no s'ha de "mantenir" puig que ha esdevingut estat natural, que una persona (ànima encarnada) pot haver anat assolint, amb paciència, transformant la "consciència de cos o física" en consciència d'ànima (l'entitat que realment mena cada cos físic) per viure en la pràctica des d'aquesta perspectiva, tot l'enfocament vital d'aquesta etapa física actual, tant important pel moment crucial que s'està vivint dins el cicle còsmic i planetari.    

Però aquesta, no és una qüestió assolible en un obrir i tancar d'ulls o en un petar de dits i ja està.  Mantenir aquest estat de consciència fins que esdevingui estat natural per a un mateix, és el resultat d'un conjunt de pràctiques espirituals i vitals, de dedicació, voluntat, disciplina, fe, basada en la connexió amb l'Ànima Suprema, i els resultats de la pròpia experiència, la intima transformació que un mateix viu en el dia a dia, fruit d'un acte profund de sinceritat i honestedat vers si mateix i cap als altres.  En definitiva és el "retorn" a un estil de vida no desconegut i molt anhelat per l'ànima.

                                                                                 

Que el camí espiritual sigui "senzill", no vol dir que hom aconsegueixi d'avançar-hi sense posar-hi "sacrifici", anhel, amor, voluntat i dedicació continua.  Desvetllar la consciència d'allò que som, requereix d'un esforç de voluntat conscient, i un instrument poderós com ho és la meditació raja ioga, per exemple, no serveix  per relaxar-me puntualment o per treure'm un estrès en un moment donat.., encara que també. L'estat sublim que "regala" la meditació practicada diàriament i aprofitant les primeres hores abans de l'alba, i també del capvespre,  permet la connexió amb els móns superiors, dialogar amb l'Ànima Suprema o Font,  i aprendre de viure conscientment de forma permanent, d'instant en instant, totes les hores del dia i de la nit. 

Partint de la base objectiva que l'ésser humà (ànima encarnada) està greument identificat en la materialitat d'aquest àmbit dimensional, és lògic deduir, que hi ha disciplines a practicar que porten fins a l' alliberament, és a dir, fins la plena recuperació de la consciència de l'ànima (que cadascú és) això que porta de manera implícita la pau interior, l'amor, l'equilibri emocional, la felicitat, l'acceptació, l'altruisme, etcètera.

                                                                                       

  És aquest estat que porta a que hom sigui capaç de "deixar anar" tantes càrregues com s'arrosseguen d'etapes anteriors de vida, que encara donen sofriment avui dia, per buidar tot aquest pes sovint dolorós i inútil.  I veure i mirar tots els éssers humans (ànimes immortals encarnades, com jo mateix, i com tu...) des d'aquesta òptica lúcida que ha recordat i que no oblida: qui som, d'on venim, on anem...    

L'estabilitat espiritual és la conjunció de totes aquestes qualitats innates i originals de l'ànima, bo i expressant-se des del cos físic que cadascuna condueix mentre dura l'experiència en el camp de l'acció física i material.

Hom pot sentir aquest anhel interior en aquesta època de final de cicle on la Font Suprema imanta l'Univers i els planetes vers la gran regeneració.     Aquesta època regeneradora només manifesta el seu potencial al final de cada cicle de 5.000 anys: és a dir, ara.  Com s'ha dit en altres "posts" és l'anomenada "confluència" i és la que permet a totes les ànimes que estan en aquest àmbit tridimensional,  recuperar-se del "trauma de la matèria" per retornar lleugeres i felices a la Llar Còsmica d'Origen, des d'on començaran, en el seu moment un "nou cicle" que s'iniciarà amb una "Edat d'Or".

                                                                                             

Però tot i que hi tenen cabuda totes les ànimes, "no totes" senten aquest interès ni estan disposades (encara) a abandonar llur seducció per la matèria, els "atractius" de l'ego plural i subjectiu, i tot el que se'n deriva, fins que experimentin molt més.    De totes maneres però, més tard o més d'hora, totes les ànimes tornen a la Llar de Pau abans d'incorporar-se a un nou Cicle Còsmic.

Les ànimes que ara senten la inquietud espiritual o ànimes de la "confluència" son les que s'estan preparant arreu del planeta Terra de la manera més ferma.  Tot anhel interior o espiritual te de ressonar en l'ànima per ser inconfusible.  Quan això succeeix l'ànima ho sap, la persona ho sap molt íntimament.  Actualment això està succeint, i molt, malgrat haver-hi encara una certa confusió.  Però moltes persones, ara mateix,  estan iniciant el "retorn al camí interior" perquè ja és l'hora precisa...*                                                                     

ÀNIMES EN EL MÓN MATERIAL

L'experiència material de les ànimes en el tipus de cos humà més perfecte, ha resultat, si més no, traumàtica i d'efectes anihilants per quant l'ànima ha quedat com "submergida" en la matèria fins a l'extrem d'oblidar-ho gairebé tot sobre si mateixa: el seu origen, missió, finalitat, immortalitat, etc., i quedar atrapada al cos físic biològic, a l'intel·lecte i a la ment pensant,  que lluny d'estar governats legítimament per l'ànima, ho estan per l'ego subjectiu i múltiple, el gran suplantador d'aquest pla tridimensional. 
Això, al llarg de segles, ha tingut un efecte devastador pel que fa a la ignorància humana, tot i que malgrat tant  d'infortuni, l'ésser humà sempre ha conservat en el seu interior una innata transcendència, una pura i còsmica espiritualitat, que sempre l'ha empès a buscar, a cercar aquest "relligar" (origen de la paraula "religió"), a "fer cas" a aquest interior profund, que clamava des d'aquesta dimensió material, allò tanmateix diví i lluminós, que no és sinó l'ànima humana, vinguda a aquest món físic a experimentar i créixer, purificar-se dins el "cicle còsmic" (que s'ha esmentat en altres entrades) i que ara està en el tram final (edat de ferro) i amb aquesta "porta oberta o via directa" que és la "confluència" o franja indeterminada de temps, des de  la que hom pot, amb forts estímuls (si els sap aprofitar) recuperar la "identitat d'ànima" i la connexió amb l'Ànima Suprema o Divinitat, que les diferents cultures religioses "bategen" a la seva manera, però que fa referència a la mateixa FONT d'on tota ànima prové expandint-se pel Multivers.

                                                                                       

La materialització de les ànimes -dins cossos físics meravellosos i extraordinaris, sorgits d'una depurada ciència còsmica aplicada per elevats savis genètics-  no només va enterbolir les ments propiciant l'oblit i la ignorància, també hom va "confondre la realitat dual i externa" com a vertadera i única, aferrant-s'hi la Humanitat com a una brasa ardent.  I d'aquesta manera l'home, es veié sotmès tant individualment com col·lectiva i gairebé constantment, a guerres, fams, malalties, dictadures terribles, conspiracions i manipulacions socials de tot signe, fins arribar als nostres dies, on tot continua a més i andar, i amb la "crisi-final del sistema" que, en llur lenta agonia segueix arrossegant tot el que pot i més.  I la Humanitat, com és sabut, sempre jugant absolutament tots els rols imaginables i per imaginar en tota la variació i pluralitat d'escenaris i conteses.
El món material tot i constituir un "drama" innegable, no deixa de ser un món d' "expiació i prova", doncs les moltes etapes a que es veuen "obligades" les ànimes en la seva experiència, venen donades en llur major part, per les "circumstàncies no resoltes"  en totes d'elles, sent tot retorn a un cos físic, una nova oportunitat per saldar deutes i fer "millor" les coses.  Tot i que això darrer sempre dependrà de la lucidesa consciencial assolida en tot moment.  Quantes ànimes retornen a aquest món i la manca de prou lucidesa les impedeix de completar tot allò que han vingut a fer, i no només això, sinó que compliquen encara més el que ha motivat que tornessin, reincidint en els mateixos errors o mancances, i embolicant més i més els seus "comptes kàrmics" (llei de causa-efecte, que actua irremissiblement sobre les ànimes en el món físic).

                                                                                 

Sortir de la materialitat des de la materialitat mateixa: aquesta és la qüestió. O anar-nos tornant lúcids i capaços de tornar-nos a reconèixer com les ànimes que som,  i en el camí d'aconseguir-ho, "descobrir" fefaentment, com portem les "alforges", si plenes de desequilibris i males circumstàncies no resoltes", o plenes de pau, amor i felicitat.   Si és el primer cas, urgeix de fer-nos pràctics en deixar anar tot això negatiu que s'arrossega etapa rere etapa, i que només porta dolor, angoixa i malviure en la vida quotidiana. 

"Deixar anar" vol dir:  Solucionar tots els problemes i no crear-ne de nous, enfrontar les circumstàncies amb bona provisió d' humilitat i acceptació,  fins a la solució total.  Tot conflicte que hom deixa anar, es transforma en pau i serenor, felicitat i benestar intern, equilibri, la qual cosa predisposa a ser encara més lúcids, conscients i propers a la "consciència d'ànima" que cal recuperar en tot moment pel be individual i col·lectiu de la Humanitat. 

Abans que col·lectiu però, aquest és un "treball" individual, de cadascú que senti aquesta sensibilitat. No poden sorgir "masses conscients" si no hi ha "individus conscients".  A la "consciència desperta" hom hi arriba "individualment", repassant les pròpies circumstàncies de la vida, vivint l'instant present de moment en moment,  i també amb la pràctica continuada de la "meditació raja ioga", transformant els defectes de caràcter i tracte, l'Ego, recuperant la "consciència d'ànima" i a partir d'aquesta la connexió amb l'Ànima Suprema, que regenera i inspira la Nova Humanitat Conscient.

És un "treball" eminentment pràctic i de dedicació plena que es combina amb el viure diari, amb la pròpia transformació, de la qual emana la transformació primer, de l'entorn més immediat o proper i després el sobrepassa. Canvio jo i canvia el meu entorn.  Quan això succeeix a l'inrevés els resultats no solen ser tant bons, hom "no desperta" consciencialment si és un entorn determinat el "motor" del canvi.  Cal doncs un esforç de voluntat responsable i individual molt ferm per que es doni la continuitat i l'estabilitat en el "treball" pel propi despertar de consciència*