SOM DIPOSITARIS

En un obrir i tancar d'ulls, hom pot deixar aquest pla físic amb totes les "pertinences i afeccions" que, il·lusòriament, han motivat la vida.  Aleshores,  davant el fet incontrovertible que hom deixa el cos físic i l'ànima retorna al seu lloc d'origen, a on queden la "propietat i l'aferrament" a tot el material, si en qüestió de segons hom se'n pot anar sense poder-se endur res?   I el "sentiment de propietat" avarca persones i objectes.  I, normalment, hom viu "com si no s'hagués de morir mai" (entenguis sempre, quan parlem de la mort, que la vida no s'acaba quan una ànima deixa la matèria, tant sols acaba l'etapa present existencial), com si la "meva" casa, el "meu" cotxe, els "meus" diners, la "meva" dona/home, el "meu" fill, els "meus" amics, la "meva" finca", el "teu" terreny, les "teves" propietats i, en general, tot allò que "jo tinc" o "tu tens", amb aquest sentiment de "pertinença", d'  "exclusivisme", de "trofeu", d' "exclusió" dels altres, d' "orgull de possessió", etcètera,  no s'hagués d'acabar mai.  I tant efímer i il·lusori com és!   I tantes mostres com en dona la vida dia a dia, de tot això, però en el fons sembla que plani aquell pensament de dir: "a mi això no m'ha d'arribar".  El cas és que "això" si que arriba a tots, més tard o més d'hora, moltes vegades, sense esperar-ho, i aquell orgull, aquell "poder", aquell sentit de l'aferrament vers la propietat material i tot el que tinc, queda diluït, fos, fet res en qüestió d'instants, aleshores, hom pot tenir com un llamp de comprensió instantània, però "no hi ha res a fer" perquè l'ànima ja està partint.

                                                                                 

Com s'ha d'entendre "ser dipositaris"?  Ser "dipositaris" és ser "administradors", "els que tenen cura" d'allò que el destí, les circumstàncies o l'esforç ens ha posat a les mans, per administrar, per tenir-ne cura, conrear, fruir o beneficiar-nos-en.   Sentir-nos "dipositaris" és ser responsables, és allunyar l'egoista sentiment de propietat (encara que ho sigui segons les lleis humanes), amb totes les seves connotacions negatives i d'exclusió.  Des d'aquesta perspectiva sóc dipositari abans que "amo", i aquest sentiment m'esperona a tenir bona cura d'allò que s'ha dipositat a les meves mans, en definitiva, sota la meva responsabilitat.  Pensant, a més, no només que allò no és "meu", sinó que tinc cura per dipositar-ho el millor possible, en noves mans en un futur més o menys proper.

Aquest sentiment de "ser dipositaris" està en consonància  amb el respecte mutu entre les persones i amb els sentiments de cooperació i solidaritat humanes, amb la idea que som en un món per compartir i cuidar, entre tots els que hi transitem: i els uns tenim l' "obligació" de deixar-lo en condicions, per quan vinguin els altres.

                                                                                      

El sentit de ser "dipositaris, com he senyalat abans, avarca tots els terrenys:  jo no sóc "propietari" dels "meus" fills,  de la "meva" dona, etc., en un sentit de "possessió". 

Tots en conjunt som ànimes en convivència, interactuant i experimentant en tots els fronts de la vida. El "meu" fill és una ànima a qui he ajudat a disposar d'un cos físic o vehicle de suport.  I és clar que també sóc "responsable" de la seva arribada a l'àmbit físic i del seu encaminament les primeres dècades de la seva vida: on ja haurà hagut de trobar el seu propi paper en aquesta etapa existencial.  La "meva" dona és una ànima amb qui he col.laborat a fer possible, amb amor, tot el procés de la nova ànima incorporada, que en diem el "nostre fill", així com la seva preparació per la vida.  I a més a més, dins els papers respectius que desempenyorem en aquesta existència, tenim moltes altres col·laboracions espirituals, socials, etc. 

L' oblit de l'ànima és tant fort que ha generat entre els humans un sentit d'aferrament i de possessió, com per arribar a "creure'ns amos, propietaris exclusius" d'aquest bell planeta blau, del qual som "tant sols": dipositaris, administradors i mantenidors.   

Les guerres i crims que ha portat la "creença" que "som els amos i cal defensar la propietat" de qui ens la vulgui arrabassar, han estat per mil·lennis inacabables.   De fet qualsevol "creença" no és més que una "creació mental".   L'oblit de l'ànima que és cada un ha fet proliferar l'ego i la il·lusió de maia, que son grans promotors de les creences, i com en un miratge, amb aparença de gran realitat, els éssers humans summament aferrats i identificats amb el cos de carn, hem cregut (mai tant ben dit!) en les creences.

                                                                                   

La creença fonamental de totes les emocions baixes és: això és meu, i tants mals com venen d'aquí! Del cos,  la creença és: Jo necessito. Mentre que l'ànima és el contrari: Jo, l'ànima, res no necessito.  Les "creences" son programes "creats", veritables "virus" per l'ànima que ens impedeixen de ser feliços.   La "creença" només es dissolt quan hom s'adona del poder de la veritat: aleshores s'acaba, desapareix, i hom retorna a la comprensió, a la realització.  

Cal auto-observar en el particular dia a dia, si tenim "creences" i què condiciones en la nostra vida.  Moltes d'aquestes "creences víriques" ens fan sentir "malament", tenir "males actituds i senzillament ser "infeliços".

Distingir les "creences" tant lligades a la "consciència física o de cos" d'allò que veritablement son els meus sentits d'ànima: l'Amor, el Silenci, la Pau, la Calma, el Perdó, l'acontentament, l'acceptació, el desaferrament i actuar en conseqüència: és el millor antivirus*                                                                                   

MEDITAR DIA A DIA

Meditar un dia, i un altre també, integrar la meditació com un pa diari, incorporat a la vida quotidiana, com l'aire que hom respira, porta a sublims experiències i a sortir de la ignorància intel·lectual i material en que les ànimes encarnades viuen sumides amb el sofriment i la desesperança.   La meditació és una eina tant útil i precisa, per l'auto-coneixement d'un mateix, per la comprensió espiritual i transcendent dels aspectes més profunds i misteriosos de la Vida,  que ningú se'n pot fer càrrec fins que no viu pròpiament l'experiència en primera persona, més enllà de llibres, raonaments intel·lectuals o altres disquisicions sempre externes o teòriques. 

La meditació "ben practicada" amb paciència i dia a dia, és un viatge al propi interior, conduent a re-identificar-nos amb el lluminós ésser incorpori que realment som, i a partir d'aquest auto-retrobament, redescobrir com ens connectem a la Font Única:  Baba, Déu, Al·là, El Gran Oceà de Coneixement, El Gran Arquitecte de l'Univers, etcètera. 

Per això quan hom medita i, sobretot, en el denominat "raja ioga" o "ioga fàcil", el cos seu còmodament amb l'esquena ben dreta -això és primordial per respirar correctament-, però sense "imprescindibles" postures de lotus (tot i que, qui vulgui les pot practicar), tradicionals a l'Orient, però molt més "complicades" pels occidentals.  Així hom pot seure en una simple cadira i meditar.  El cos arriba a un punt que "no molesta" per res car queda estabilitzat en una respiració abdominal pausada i tranquil·la,  aleshores és quan hom pot seguir avançant (lluny de rampes i doloroses gimnàstiques físiques).     Així podem anar més enllà del so, a la dimensió del silenci, la quietud i la pau, el nirvana, la llar de les ànimes, on tot és descans i plenitud de vida.

                                                                                 

Cadascú però, assumeix l'esforç que vol realitzar, el grau que vol arribar a assumir.  Hi ha qui medita per relaxar-se i desconnectar de l'estrès, i te tot el dret a enfocar-ho així.  Per altres això tant sols és la "perifèria" de la meditació, un pas per arribar molt més enllà.  Tot està en plena consonància amb l'ara i aquí consciencial de la persona concreta.  Aquest nivell de consciència respectiu, és d'on emanen els actes i compromisos -o no- que hom pot tenir en la vida.  No hi ha res "fora de lloc" puig que tot son conseqüències de l'estat interior real i objectiu dels  éssers humans,  fins i tot l'estat del món no és més que la conseqüència lògica i sumada de tots els éssers que l'habiten.   Altre cosa és que s'emeten judicis (cosa que s'hauria d'estalviar) sobre les persones i les circumstàncies, des de posicions subjectives o egoiques, que sovint, res tenen a veure amb la vertadera realitat del que hom pretén de jutjar. Per això mateix, quan es diu que "no passa res que no tingui de passar" o be que "tot és correcte" i que "tot està en el seu lloc", sovint aquestes expressions no son ben enteses, precisament perquè hi ha el "mal costum" de jutjar als altres.
Si no jutgem i mirem al nostre entorn, ara i aquí, en rigorós present, veurem que tot el que succeeix és just el que pertoca, -ben al marge de si ens agrada o no-, i generat com a resultes de tot tipus de circumstàncies amb tota mena de colors i matisos.

                                                                                    

La meditació portada al dia a dia, esdevé un instrument múltiple d'auto-descobriment i d'auto-coneixement. D'una banda, la meditació quieta i serena en el particular i íntim espai de silenci que cadascú es destina,  de l'altre, l'actitud meditativa activa en tots els àmbits de la vida:  família, treball, relacions, etcètera., que implica viure constantment en el present, de moment en moment i d'instant en instant, no involucrar-se en converses inútils o supèrflues,  esdevenir davant tota circumstància un "observador desafeccionat", ser pacífic, amorós, disposat al servei i a la cooperació, en definitiva ser conscient.

La pràctica continuada d'aquest estil de vida, vivifica les qualitats de l'ànima, que s'actualitzen nítides a través del cos físic que n'és el vehicle.   Es refà la consciència d'ànima i el record de Baba o de la Font, amb qui la connexió és permanent.   Dia a dia hom pot viure la felicitat del camí. Seria un error pensar només en l'objectiu o fita final,  i no viure la felicitat de tot instant.   Tot respir, tota acció, tot mesurat pensament, defineixen la qualitat corresponent i en l'equilibri que això registra s'hi poden emmirallar totes les persones del nostre entorn amb les quals interactuem,  aleshores és quan es fa viva i objectiva realitat aquella dita del pensament positiu que diu "quan jo canvio, canvia el món.

És evident que es transforma la "típica" costum de culpar als altres per tot, o la d'esperar que els altres em facin tota la feina:  hom es torna responsable i abans d'acusar ningú es mira al mirall i es fa preguntes.  La pau interior s'instal·la per tot, en la ment i en el cor des de la pròpia ànima, i totes les qualitats d'aquesta, van aflorant,  fins la pròpia mirada humana esdevé, per fi, la mirada de l'ànima, per començar a destil·lar amor, comprensió, perdó, cooperació, des d'un mateix i cap als altres.  Aquest és l'home "nou" que emergeix després de mil·lennis de confusió.

No és ben cert que hom no hagi de "fer res":  cal un treball continuat, interior i psicològic presidit per la meditació.  És obvi que si segueixo fent les mateixes coses de sempre, els resultats seran també els mateixos de sempre, i potser acompanyats d'un pòsit d'insatisfacció.   He d'abandonar els vells hàbits i costums tant arrelats, i començar a prendre els "nous hàbits i costums" regeneradors, els que retornen a l'home la seva integritat original, la seva consciència prístina i els poders innats.

Tampoc s'ha d'amoïnar però, qui no li interessi res de tot això:  senzillament, encara no ho ha d'experimentar, si ha de ser, ja serà en el temps.  Avui per avui, aquests texts van especialment dirigits a aquells éssers o ànimes, que ja senten dins seu la inquietud del despertar conscient d'aquest final de Cicle*

                                                                                          

MAIA: LA IL·LUSIÓ

Maia s'expandeix en el món dual, on vivim, "presos" en les xarxes materials de la il·lusió, on s'hi encabeixen tots els anomenats "vicis" que, encapçalats per l'ego, fan l'home més i més aferrat a la dimensió material, alhora que l'allunyen de la seva identitat espiritual anímica i vertadera.

Les religions del món ho han explicat a través de les seves cultures respectives, en forma de normes i doctrines que no sempre han gaudit d'un clar enteniment o una correcta interpretació, que posés les eines precises, a mans dels seus creients i seguidors, i així podessin aquests esmenar-se en conductes i actituds conduents a refer-se com a ànimes, a recuperar les memòries perdudes i despertar la consciència adormida.  Però la major part de confessions multitudinàries, per bones que fossin les intencions inicials (sobretot dels seus mestres-fundadors) "només" o gairebé,  han sabut preservar una "devoció" massa sovint, de caire tant mendicant i estèril, com incapaç de reprendre i il·luminar la "consciència d'ànima" tant extraviada per la "consciència física o de cos".

Maia doncs, ha fet estralls en el passat i també en el present com "aliada" de l'ego plural i psicològic, instaurat exclusivament en aquest món tridimensional de la matèria densa. 

                                                                                    

Hom pot dir que, si l'ésser humà és "adormit de consciència", Maia "no s'ha d'esforçar gaire" perquè l'adormit així seguirà, així restarà si no és que fa algun "esforç addicional" per despertar.  Si una persona fa aquest "esforç addicional" per despertar-se consciencialment i anímica, Maia l'"atacarà".

Què vol dir que "Maia l'atacarà"?   Vol dir que posarà "durament" a prova la voluntat i la determinació del candidat a ser conscient.  Aquest és el treball de fermesa que "toca" realitzar amb Maia quan aquesta s' "esforça" perquè hom "no canviï",  quan hi ha voluntat i determinació per canviar hàbits, tendències i formes d'actuar davant les diverses circumstàncies que fins ara s`han atret en l'entorn vital. 

Quan Maia doncs, acusa més la seva presència per enlluernar, per fer-nos recordar aquells costums embrutidors que "enganxen tant" -i hom se'n dona compte-,  no és pas qüestió de desanimar-se, al contrari, és el senyal que hom s'està laborant, que s'està alerta en la pròpia ment, sobre aquells pensaments que vull admetre i mantenir, i aquells que ja no admeto pel perjudici que em representen.  I quan jo decideixo quins pensaments admeto i quins no, Maia es te de retirar,  puig que l'ànima que sóc, amb el meu intel·lecte:  ja no li deixa "raó" de ser.

                                                                                 

No vol dir això que Maia "no torni":  ella sempre està a l'aguait de les meves febleses,  cosa que vol dir que en aquest camí espiritual mai no puc baixar la guàrdia.

Qualsevol "ego"(cobejança, luxúria, ira, orgull, enveja, peresa, gola...) ofereix disfressa a Maia, perquè se'ns presenti radiant cercant una justificació per les nostres actituds més diverses i impensades.  Cercant-ne la nostre acceptació.

Maia és, més enllà d'un pur concepte psicològic, com un entrenador ben real, que ens repta davant les fites més transcendents de la transformació espiritual, i fins i tot, hom pot considerar "positiva" la seva presència i actuació davant nostre, tot i no poder-nos-en "fiar" puig que la seva intenció darrera sempre és fer-nos "creure" que no ens podem alliberar dels llaços opressors de la matèria. 

Així doncs, si us entrebanqueu amb Maia, vol dir que us està posant a prova i el més interessant seria  sortir-ne victoriosos. Alerta!

                                                                                   

                                                                       

DE RETORN AL CAMÍ INTERIOR

Mantenir l'estat de consciència elevat en un continu permanent és el que porta estabilitat espiritual fins a un grau on ja no s'ha de "mantenir" puig que ha esdevingut estat natural, que una persona (ànima encarnada) pot haver anat assolint, amb paciència, transformant la "consciència de cos o física" en consciència d'ànima (l'entitat que realment mena cada cos físic) per viure en la pràctica des d'aquesta perspectiva, tot l'enfocament vital d'aquesta etapa física actual, tant important pel moment crucial que s'està vivint dins el cicle còsmic i planetari.    

Però aquesta, no és una qüestió assolible en un obrir i tancar d'ulls o en un petar de dits i ja està.  Mantenir aquest estat de consciència fins que esdevingui estat natural per a un mateix, és el resultat d'un conjunt de pràctiques espirituals i vitals, de dedicació, voluntat, disciplina, fe, basada en la connexió amb l'Ànima Suprema, i els resultats de la pròpia experiència, la intima transformació que un mateix viu en el dia a dia, fruit d'un acte profund de sinceritat i honestedat vers si mateix i cap als altres.  En definitiva és el "retorn" a un estil de vida no desconegut i molt anhelat per l'ànima.

                                                                                 

Que el camí espiritual sigui "senzill", no vol dir que hom aconsegueixi d'avançar-hi sense posar-hi "sacrifici", anhel, amor, voluntat i dedicació continua.  Desvetllar la consciència d'allò que som, requereix d'un esforç de voluntat conscient, i un instrument poderós com ho és la meditació raja ioga, per exemple, no serveix  per relaxar-me puntualment o per treure'm un estrès en un moment donat.., encara que també. L'estat sublim que "regala" la meditació practicada diàriament i aprofitant les primeres hores abans de l'alba, i també del capvespre,  permet la connexió amb els móns superiors, dialogar amb l'Ànima Suprema o Font,  i aprendre de viure conscientment de forma permanent, d'instant en instant, totes les hores del dia i de la nit. 

Partint de la base objectiva que l'ésser humà (ànima encarnada) està greument identificat en la materialitat d'aquest àmbit dimensional, és lògic deduir, que hi ha disciplines a practicar que porten fins a l' alliberament, és a dir, fins la plena recuperació de la consciència de l'ànima (que cadascú és) això que porta de manera implícita la pau interior, l'amor, l'equilibri emocional, la felicitat, l'acceptació, l'altruisme, etcètera.

                                                                                       

  És aquest estat que porta a que hom sigui capaç de "deixar anar" tantes càrregues com s'arrosseguen d'etapes anteriors de vida, que encara donen sofriment avui dia, per buidar tot aquest pes sovint dolorós i inútil.  I veure i mirar tots els éssers humans (ànimes immortals encarnades, com jo mateix, i com tu...) des d'aquesta òptica lúcida que ha recordat i que no oblida: qui som, d'on venim, on anem...    

L'estabilitat espiritual és la conjunció de totes aquestes qualitats innates i originals de l'ànima, bo i expressant-se des del cos físic que cadascuna condueix mentre dura l'experiència en el camp de l'acció física i material.

Hom pot sentir aquest anhel interior en aquesta època de final de cicle on la Font Suprema imanta l'Univers i els planetes vers la gran regeneració.     Aquesta època regeneradora només manifesta el seu potencial al final de cada cicle de 5.000 anys: és a dir, ara.  Com s'ha dit en altres "posts" és l'anomenada "confluència" i és la que permet a totes les ànimes que estan en aquest àmbit tridimensional,  recuperar-se del "trauma de la matèria" per retornar lleugeres i felices a la Llar Còsmica d'Origen, des d'on començaran, en el seu moment un "nou cicle" que s'iniciarà amb una "Edat d'Or".

                                                                                             

Però tot i que hi tenen cabuda totes les ànimes, "no totes" senten aquest interès ni estan disposades (encara) a abandonar llur seducció per la matèria, els "atractius" de l'ego plural i subjectiu, i tot el que se'n deriva, fins que experimentin molt més.    De totes maneres però, més tard o més d'hora, totes les ànimes tornen a la Llar de Pau abans d'incorporar-se a un nou Cicle Còsmic.

Les ànimes que ara senten la inquietud espiritual o ànimes de la "confluència" son les que s'estan preparant arreu del planeta Terra de la manera més ferma.  Tot anhel interior o espiritual te de ressonar en l'ànima per ser inconfusible.  Quan això succeeix l'ànima ho sap, la persona ho sap molt íntimament.  Actualment això està succeint, i molt, malgrat haver-hi encara una certa confusió.  Però moltes persones, ara mateix,  estan iniciant el "retorn al camí interior" perquè ja és l'hora precisa...*                                                                     

ÀNIMES EN EL MÓN MATERIAL

L'experiència material de les ànimes en el tipus de cos humà més perfecte, ha resultat, si més no, traumàtica i d'efectes anihilants per quant l'ànima ha quedat com "submergida" en la matèria fins a l'extrem d'oblidar-ho gairebé tot sobre si mateixa: el seu origen, missió, finalitat, immortalitat, etc., i quedar atrapada al cos físic biològic, a l'intel·lecte i a la ment pensant,  que lluny d'estar governats legítimament per l'ànima, ho estan per l'ego subjectiu i múltiple, el gran suplantador d'aquest pla tridimensional. 
Això, al llarg de segles, ha tingut un efecte devastador pel que fa a la ignorància humana, tot i que malgrat tant  d'infortuni, l'ésser humà sempre ha conservat en el seu interior una innata transcendència, una pura i còsmica espiritualitat, que sempre l'ha empès a buscar, a cercar aquest "relligar" (origen de la paraula "religió"), a "fer cas" a aquest interior profund, que clamava des d'aquesta dimensió material, allò tanmateix diví i lluminós, que no és sinó l'ànima humana, vinguda a aquest món físic a experimentar i créixer, purificar-se dins el "cicle còsmic" (que s'ha esmentat en altres entrades) i que ara està en el tram final (edat de ferro) i amb aquesta "porta oberta o via directa" que és la "confluència" o franja indeterminada de temps, des de  la que hom pot, amb forts estímuls (si els sap aprofitar) recuperar la "identitat d'ànima" i la connexió amb l'Ànima Suprema o Divinitat, que les diferents cultures religioses "bategen" a la seva manera, però que fa referència a la mateixa FONT d'on tota ànima prové expandint-se pel Multivers.

                                                                                       

La materialització de les ànimes -dins cossos físics meravellosos i extraordinaris, sorgits d'una depurada ciència còsmica aplicada per elevats savis genètics-  no només va enterbolir les ments propiciant l'oblit i la ignorància, també hom va "confondre la realitat dual i externa" com a vertadera i única, aferrant-s'hi la Humanitat com a una brasa ardent.  I d'aquesta manera l'home, es veié sotmès tant individualment com col·lectiva i gairebé constantment, a guerres, fams, malalties, dictadures terribles, conspiracions i manipulacions socials de tot signe, fins arribar als nostres dies, on tot continua a més i andar, i amb la "crisi-final del sistema" que, en llur lenta agonia segueix arrossegant tot el que pot i més.  I la Humanitat, com és sabut, sempre jugant absolutament tots els rols imaginables i per imaginar en tota la variació i pluralitat d'escenaris i conteses.
El món material tot i constituir un "drama" innegable, no deixa de ser un món d' "expiació i prova", doncs les moltes etapes a que es veuen "obligades" les ànimes en la seva experiència, venen donades en llur major part, per les "circumstàncies no resoltes"  en totes d'elles, sent tot retorn a un cos físic, una nova oportunitat per saldar deutes i fer "millor" les coses.  Tot i que això darrer sempre dependrà de la lucidesa consciencial assolida en tot moment.  Quantes ànimes retornen a aquest món i la manca de prou lucidesa les impedeix de completar tot allò que han vingut a fer, i no només això, sinó que compliquen encara més el que ha motivat que tornessin, reincidint en els mateixos errors o mancances, i embolicant més i més els seus "comptes kàrmics" (llei de causa-efecte, que actua irremissiblement sobre les ànimes en el món físic).

                                                                                 

Sortir de la materialitat des de la materialitat mateixa: aquesta és la qüestió. O anar-nos tornant lúcids i capaços de tornar-nos a reconèixer com les ànimes que som,  i en el camí d'aconseguir-ho, "descobrir" fefaentment, com portem les "alforges", si plenes de desequilibris i males circumstàncies no resoltes", o plenes de pau, amor i felicitat.   Si és el primer cas, urgeix de fer-nos pràctics en deixar anar tot això negatiu que s'arrossega etapa rere etapa, i que només porta dolor, angoixa i malviure en la vida quotidiana. 

"Deixar anar" vol dir:  Solucionar tots els problemes i no crear-ne de nous, enfrontar les circumstàncies amb bona provisió d' humilitat i acceptació,  fins a la solució total.  Tot conflicte que hom deixa anar, es transforma en pau i serenor, felicitat i benestar intern, equilibri, la qual cosa predisposa a ser encara més lúcids, conscients i propers a la "consciència d'ànima" que cal recuperar en tot moment pel be individual i col·lectiu de la Humanitat. 

Abans que col·lectiu però, aquest és un "treball" individual, de cadascú que senti aquesta sensibilitat. No poden sorgir "masses conscients" si no hi ha "individus conscients".  A la "consciència desperta" hom hi arriba "individualment", repassant les pròpies circumstàncies de la vida, vivint l'instant present de moment en moment,  i també amb la pràctica continuada de la "meditació raja ioga", transformant els defectes de caràcter i tracte, l'Ego, recuperant la "consciència d'ànima" i a partir d'aquesta la connexió amb l'Ànima Suprema, que regenera i inspira la Nova Humanitat Conscient.

És un "treball" eminentment pràctic i de dedicació plena que es combina amb el viure diari, amb la pròpia transformació, de la qual emana la transformació primer, de l'entorn més immediat o proper i després el sobrepassa. Canvio jo i canvia el meu entorn.  Quan això succeeix a l'inrevés els resultats no solen ser tant bons, hom "no desperta" consciencialment si és un entorn determinat el "motor" del canvi.  Cal doncs un esforç de voluntat responsable i individual molt ferm per que es doni la continuitat i l'estabilitat en el "treball" pel propi despertar de consciència*

                                                                                   

                                                                                          

COSSOS I ÀNIMES

Quan pujo al cotxe, el cotxe "no sóc jo" sinó que segueix sent el cotxe conduit per mi.   De fet, el cotxe, diu molt de mi, si el porto net i polit, si el porto descuidat, és com una de les targes de presentació en societat, que "parla" de mi.  Si em "xafen" el cotxe, no em quedarà més remei que procurar-me'n un altre, amb el que pugui seguir traslladant-me.  D'altre banda, el cotxe "no servirà de res" si no hi pujo, poso el motor en marxa i manipulo els mecanismes corresponents que el posaran en moviment.  El cotxe "és mort" quan el deixo aparcat al garatge.  I així mateix, el cos físic humà queda inert si l'ànima l'abandona.

Això només vol ser un petit "símil" del que son les ànimes en relació al cos o vehicle físic.  L'ànima incorpòria "necessita" un cos físic per estar en aquest món tridimensional tenint la seva experiència.  I això és el que l'ànima immortal ha anat fet a través de segles i segles, en les múltiples  reincorporacions a la vida física, fins el present, donat que el cos físic humà ha estat sotmès, per diferents circumstàncies, a distintes "caducitats" (morts), veient-se l'ànima en l'eventualitat d'anar canviant de cos (néixer novament) però, sent sempre ella mateixa (carrejant causes i conseqüències kàrmiques d'etapes anteriors), conscientment integrada i compromesa en el present "cicle de vida", malgrat els llargs períodes d'oblit profund, viscuts des dels diferents cossos físics peribles. 

 Però tot i així, l'ànima conserva sempre la memòria completa de tot el cicle, tot i quan moltes de les ànimes, incorporades actualment, des dels seus cossos físics "no ho recordin" (o en alguns casos si), i també quan moltes altres, precisament ara (recordem que som al final de l' "edat del ferro" i en ple temps de "confluència"), comencen a anhelar, intuir i, finalment, recorden tènuement el llarg i antic passat de descens en la matèria.

Em se reiteratiu, però és molt important i bàsic, tenir present que som entitats lluminoses i energètiques, que no provenim de la dimensió física sinó de les dimensions subtils d'aquesta naturalesa còsmica inabastable, i que ens revestim d'un vehicle físic per poder experimentar ara i aquí.  I que han calgut "molts vehicles físics" per poder arribar on som ara: moment de despertar consciencial, de recordar qui som, d'on venim i que hem estat fent i experimentant aquí, en tantes i tant diferents fases de la història humana. 

L'oblit de la veritable "condició d'ànimes", "ha permès" a gran part d'aquestes, anar començant etapes i períodes nous i successius on ha calgut viure tot tipus d'epopeies sagnants i calamitats extremes en el món físic, per forjar unes dures experiències de creixement, i anar assolint, des de la consciència disponible en tot moment, nous sostres de comprensió i d'enteniment de la vida, tal i com es manifesta en aquest pla tridimensional.  Les ànimes més "avançades" anirien intuint i discernint que el progrés conduïa -i condueix- a l'expandiment de la pròpia consciència, a reconquerir i restablir la "consciència d'ànima", després d'haver-la "extraviat" tant de temps en la matèria, amb l'excessiva "consciència física" generada, i tots els aferraments i hàbits destructius, incomprensions i ignoràncies, que encara avui dia, empresonen tantes ànimes que "no ho recorden, que no ho saben".

                                                                                     

 La "consciència d'ànima" és la de reconèixer-nos com a ànimes i donant-nos aquest reconeixement, fer relluir a través dels propis actes i relacions amb els altres, totes les virtuts innates de pau, amor i felicitat, de les que, com en un arbre antic i frondós, de gran brancatge, en sorgeix la "consciència desperta" tota la saviesa i les qualitats de l'ànima.  És una "recuperació" valuosa, inherent a l'ànima, a la seva naturalesa intrínseca.
Reconèixer-nos com a ànimes és també viure l'instant present en íntima "recordança del Ser".  I és veure l'altre, no en la seva part externa i corporal, sinó en la seva lluminosa part anímica o d'ànima. Això sol ja confereix un respecte,una empatia i una estima instantània i progressiva vers les persones amb qui hom conviu i tracta, i vers totes les persones (ànimes) en general. 
Des d'aquesta consciència l'ego es desmarca, no pot actuar com des de la "consciència física", al seu antull, doncs és la pròpia ànima la que governa i controla la ment i la creació de pensaments.  Així les tendències, els aferraments i hàbits egoics (o de la personalitat humana, sanskars en hindi) es transformen en una conducta calmada, positiva i, si més no, en "hàbits bons", no perniciosos, constructius i benèfics, tant per un mateix com pels altres.
L'estat de "consciència d'ànima" i d' "intima recordació del Ser" activa l'intel·lecte en tant que instrument molt principal de l'ànima, i el fa nítid, precís i savi en el govern i conducció del vehicle físic o cos, llargues temporades sotmès a la consciència merament física, que ignorava la realitat de l'ànima*

                                                                                

                                                                             

SOBRE ELS ESTATS DE CONSCIÈNCIA

Els "estats dissociats de consciència" poden ser variats i son intrínsecament personals, i el seu "nivell lúcid" sempre és en consonància amb el "nivell de creixement interior" de l' individu.  Els "estats de consciència" no es poden "adquirir al marge" del propi progrés espiritual de la persona. És per això que l'única limitació per aconseguir-los es troba en un mateix.  La ètica humana i espiritual d'una persona és la que li confereix la maduresa necessària i la responsabilitat precisa per arribar-hi amb alts graus de lucidesa i saber-ne fer un us correcte.

Els "estats de consciència" no son enterament "desconeguts" pels éssers humans en general, sinó que son un d'aquells aspectes de l'ànima, "oblidats" en el tràngol d'experiència en la matèria física.  Doncs tanmateix, molts dels "estats dissociats de consciència" son de "l'estat natural de l'ànima incorpòria".  Per exemple, quan es produeix una "sortida del cos, durant el descans corporal nocturn i, per tant, d'una manera "dissociada del cos i no controlada, però natural",  l'ànima s'allibera momentàniament del vehicle físic, mentre aquest descansa i refà energies, i penetra en la dimensió immaterial o incorpòria, "el món de les ànimes", podent-se reunir allà amb les seves afins o amb ànimes familiars ja desencarnades, o rebent instrucció d'ànimes més elevades, o fent allí serveis de voluntariat, etc.,  

                                                                                    

Es pot dir que els "estats dissociats de consciència" succeeixen pel seu natural, i quan hom recorda alguna vivència "és com haver-ho somiat", perquè no s'ha disposat de la lucidesa necessària, per portar a la realitat física, d'una manera complerta,  allò que l'ànima ha viscut en el seu món conscientment. 

Això és el que succeeix comunament, però tampoc es vol dir amb això que no hi hagi persones "prou lúcides", que puguin viure totes aquestes experiències multidimensionals, en plenitud de consciència i, per tant, en ple record de les seves activitats i relacions, com a ànimes, en altres plans dimensionals, quan retornen al vehicle físic. Hi ha persones lúcides que tenen plena consciència i ple record -i  n'hi hauran més- per formar el contingent director de la "nova humanitat conscient".

"Despertar de Consciència" engloba, d'una manera simultània, la transformació humana i ètica, convivencial, individual, en tant que ànimes encarnades en aquest món físic, amb una "missió experimental" individual i col·lectiva basada en l'amor, la pau i el progrés evolutiu, i també la recuperació de la "Consciència d'Ànima", amb tots els seus atributs propis, qualitats i poders espirituals. "Despertar" és quan cadascú se sent Ànima conduint el propi cos físic i controla fefaentment tots els factors de la matèria (que abans havien resultat esclavitzants i aferradors) d'una manera plenament desaferrada.

                                                                                 

Quan jo començo a relacionar-me amb el meu entorn i veig als éssers humans com les ànimes que som, tot canvia, només vull donar el "millor de mi" (l'ego múltiple i subjectiu, se sent incòmode amb aquesta actitud que deixa d'alimentar-lo), ja no vull "aprofitar-me" dels demés, doncs ofereixo el meu braç, la comprensió, la capacitat d'estimar, el coneixement del camí intern, el servei individual i/o col·lectiu des d'aquesta perspectiva d'equilibri.  La recuperació de la "consciència d'ànima" porta directament a aquesta nítida actitud que emergeix espontània del cor sense interferències.

Tornant als "estats de consciència", vistos des de la perspectiva de la "consciència d'ànima", els processos son els mateixos descrits en la primera part d'aquest escrit, però ara amb una diferència notable, i és que progressivament hom se'n pot anar fent conscient plenament a mesura que recupera la "consciència d'ànima" i restitueix al mínim imprescindible la "consciència física o de cos" (la que fins ara ha traumatitzat als humans a través de l'ego plural) que en tot moment "controlarà l'ànima" a partir de les seves virtuts i qualitats recuperades.  Així, quan em desperti al matí, recordaré plenament, les meves estades com a ànima, en els plans multidimensionals...

Cal descobrir en un mateix aquest estat anímic original: som ànimes en vehicles físics.  Amb aquesta acceptació inicial hom pot començar el "viatge individual i íntim" de recuperació consciencial, del propi despertar interior, de viure i practicar les "qualitats innates de l'ànima" en el dia a dia: amor, pau, felicitat, poder espiritual, i de modificar, oportunament, les pròpies perspectives conductuals i ètiques, i fer realitat aquesta dita tant important: "SI CANVIO, EL MÓN CANVIA"*